cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 24°
21°

El confinament dels jubilats

De les retòriques més estrafolàries que hem tengut ocasió d’escoltar aquestes mesos passats —notícies sense actualitat—, unes oficials i altres interessadament oficioses —per allò que tenia de propagandístic el lema Unidos saldremos de ésta—, una és la crida a resistir, i l’altra allò tan arrossegat que diu que de la crisi, la gent n’ha de treure oportunitats. Tot segons la versió completa que ens arriba de Madrid, naturalment. Però com que els jerarques no tenen alternativa al capitalisme destructiu, no han pogut defugir dels avisos que, tanmateix, presenten flagrants contradiccions.

La cosa pública gestionada amb determinació privada la deuen veure tan complicada de conduir que els polítics, sempre partidaris del pragmatisme positiu, ara expressen desconfiança, dubtes, respecte al futur del que ells denominen, en termes absolutistes, l’economia —tothora s’estalvien d’afegir l’adjectiu capitalista. En fi, la crisi dels pàries que hauran de resistir a costa de prescindir, sembla que perdurarà inevitablement. És sorprenent, aquesta versió d’última hora, perquè allò tradicional era que els estats inflaven les previsions amb l’objectiu de neutralitzar les interpretacions dels escèptics.

És de suposar que aquests darrers mesos, els vellards, la tercera edat, la jubilació, etcètera, hauran aprofitat l’avinentesa per a reflexionar i recordar. No debades, ha estat el col·lectiu més exposat a la mortalitat, el més aïllat —l’absència d’estar tot sols—, el més supeditat a la consideració o a la desatenció de les residències públiques i privades, tot i que les privades haurien d’haver estat supeditades a la custòdia de l’administració pública. Reflexionar i recordar, posem per cas, la prescripció que va fer la senyora Christine Lagarde, aquella dona que troba que per al sosteniment de l’economia (depredadora), els vells viuen anys demés; els vells pobres, ja s’entén.

L’edat i la passa del virus, una bona conjuntura per a reflexionar sobre la mort, sempre tan a favor de l’eternitat. Ara no record qui va ser que va dir, perquè amb el pas dels anys la memòria ja no és de pedra i les coses van i vénen del cap aleatòriament, que la mort no és més que una qüestió teòrica mentre tenim salut. Així doncs, arribam a una edat que ja fregam l’evidència inevitable, la fuga del temps. És en aquest trajecte que la gent se sent un poc més desemparada, vulnerable. És la fase en què el deteriorament pren el camí complet. No n’hi ha més de fetes, els trastorns físics fan caramull damunt la consciència; l’artrosi, les males digestions, l’insomni. Per paga tot és tan previsible, més que mai, que ja sabem segur on hem d’anar a parar.

Manolo Hugué —el retrat que sobre aquest escultor català va escriure Josep Pla hauria d’haver obtingut el premi nacional de literatura, si és que aquest guardó existeix— deia que fer-se vell no és el mateix que sentir que hom s’està morint. No, va reblar en Pla, la vellesa consisteix en el progressiu refredament de les coses. Pere Rovira, l’escriptor de Vila-seca de Solcina, al seu dietari Música i pols, en canvi diu que, perduda l’avidesa, sempre podem tornar a llegir, que la lectura sempre ens restaurarà una mica i que, com a mínim, ens ajudarà a estar sols. És clar, qui diu llegir, diu pintar, fer música, o escoltar-la, o estar amb els néts.

Envellir és saber declinar d’una manera convincent; és a dir, l’adaptació estoica, probablement la que més conhorta si hom n’està persuadit i conserva l’energia que cal. Ara, estoïcisme no vol dir resignació submisa ni esterilitat, perquè sempre som a temps d’apropiar-nos, si ho trobam oportú, de les novetats que esdevenen tot just després de l’edat madura. Sempre som a temps de fer aportacions que poden ser fruit del recapte d’un guany proporcionat pels anys d’experiència. Podem tornar a l’exemple d’abans, el de Lagarde. Si aquesta senyora, moixa vella i sàvia, però més dolenta que allò que tiren, diu que viure massa perjudica l’economia, els vells alternatius poden contraatacar, perquè saben que aquesta comèdia ve d’enrere i han aprés la lliçó, advertint que Lagarde es refereix només a l’economia capitalista i als vells pobres. Ja tenim aquí una contribució que hauran proporcionat, els ancians, gràcies a l’empirisme.

Altrament, el vellard ha d’acceptar amb resignació assenyada que algunes novetats ja no admeten el seu encaix, perquè no seran útils. Del que es tracta és de treure profit als recursos disponibles, per mirar de passar decorosament la darrera transició vital. Pel que fa als records que s’incorporen desordenadament, en aquesta fase postrema, cal ser indulgents, tolerants, amb l’objectiu de preservar l’estat d’ànim i la bona disposició final; descartar, perquè és ineficient, l’ai, si jo hagués fet allò o m’hagués estalviat allò altre! Ara que els polítics ja no poden evitar d’insinuar, tot i que amb paraules fraudulentes, la catàstrofe —saben que ara a l’infern hi ha festa grossa—, i que la distància vital cap al futur s’escurça, el vell s’haurà de demanar si ho paga de fer res de bo —un projecte adaptat i precís— amb l’objectiu d’enllestir, desada, la seva última biografia, perquè després del món ja no podrem afegir res pus a la nostra salut de ferro, si és que encara dura gràcies a les píndoles que apaivaguen la hipertensió i el mal d’esquena, i la pròstata per afegitó.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris