cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 28°
27°

I continuem confinades!

Continuem confinades, fase I, no sabem fins quan...i va per llarg segons sembla. Parlen de prorrogar l’Estat d’alarma fins a finals del mes que ve. El curs escolar ja inicia el final, sense classes presencials, l’estiu pròxim també serà diferent...

No vivim temps fàcils, per no dir l’adjectiu en negatiu. I el pitjor és que encara no som conscients d’allò que viurem en els mesos pròxims. El decreixement ens ha vingut de cop i volta, sense planificar-lo, sense preveure com preparar-nos. I les persones, moltes, seran les víctimes. No només per la malaltia COVID19, no només per les pèrdues de persones estimades, també per les conseqüències econòmiques d’una aturada així.

Anirem superant fases, sortirem més al carrer i retrobarem les persones pròximes, familiars i amigues. El que no tenim clar és què serà aquesta normalitat, perquè no pot ser com l’anterior a la pandèmia. No hi haurà feina per les cambreres de pisos si els hotels romanen tancats, perquè no vindran turistes a gaudir del sol i la platja. Ni pels cambrers de bars i restaurants que obrin a poc a poc amb un terç de l’espai. Ni feina per tantes persones que depenen del turisme, des del comerç fins a l’esport, l’oci, passant pels oficis de manteniment, la llista és interminable...

Necessitarem més que mai els ajuts de les institucions, ja ho deia la setmana passada, i per tant, els doblers públics hauran de destinar-se a les emergències socials de facilitar els queviures a moltes famílies. Per poder menjar tres vegades al dia, i un sostre on poder romandre.

Però a la vegada hem de demanar ajuts i esforços a aquells que més tenen, que més s’enriquiren amb la crisi anterior, aquells que reberen fons públics i no els han tornat. Com la Banca, com les grans empreses que reclamaren i obtingueren de la dreta espanyola una reforma laboral per acomiadar més fàcilment la seva mà d’obra. «Era necessari per salvar l’empresa» clamen, i s’obliden dels drames humans que provocaren amb l’únic afany de no perdre beneficis, com si la crisi no l’haguessin de patir ells.

Aquesta és diferent, és cert. Afecta les relacions humanes, les relacions econòmiques. La pandèmia provoca noves situacions de major aïllament i reclusió, quan som éssers socials i necessitam sentir-nos que formam part d’una societat, d’un col·lectiu. Diuen que podrem continuar moltes activitats amb el teletreball, s’ha estès molt en aquestes setmanes. Es promourà segurament, hem de tenir present que, una vegada més, les primeres candidates seran les dones... segur que ho promouran amb missatges encantadors. Quan hauria de ser tot el contrari, els homes romandre a casa i poder fer efectiva la coresponsabilitat domèstica que hauran «experimentat» en els dies de confinament.

A la vegada, serà imprescindible reforçar els serveis públics, des de l’educació, als serveis socials, a la sanitat, al transport... enfortir i en part recuperar l’estat del benestar de la postguerra europea i que aquí arribà tard i mal dotat. Enfortir i valorar com cal les cures a les persones. Tenir perspectiva de gènere en projectar mesures i accions postpandèmia. Promoure els nous jaciments d’ocupació de l’economia verda, perquè també hem de ser conscients del canvi climàtic i mantenir les ciutats i pobles com hem viscut aquestes setmanes.

I tot això ho necessitarem amb un canvi en el finançament de les Comunitats autònomes. Amb el reconeixement de la nostra insularitat a través d’un Règim especial que tingui present la nostra població actual, les nostres necessitats. La població illenca ha crescut molt en aquestes dècades, han vingut moltes persones a treballar aquí, a les quatre petites illes, hem d’exigir papers per a tots, facilitat pel seu reconeixement com a ciutadans i ciutadanes. Perquè ens han aportat els seus esforços en la millora de la vida quotidiana, han de ser considerats treballadores i treballadors amb els seus drets i deures.

Enfront d’aquells que clamen per llevar impostos, hem d’explicar que necessitam més que mai els doblers públics que aportem tots, i noves imposicions d’aquells que tenen les grans fortunes i es consolen fent donacions puntuals. Les grans cadenes hoteleres, les grans empreses que tenen des de construcció fins a serveis socials, passant per neteja o seguretat, han de pagar més perquè han gaudit d’uns beneficis exorbitants, durant anys, abaratint els serveis que donaven damunt els salaris baixos dels seus treballadors i treballadores.

Necessitarem mantenir-nos fortes en les nostres conviccions, en el nostre compromís de capgirar aquesta societat capitalista i patriarcal. No serà fàcil, no ho ha estat mai, és cert, en temps de pandèmia hem de reforçar els missatges solidaris enfront de tant individualisme que promouen aquells que volen un retorn ràpid a la situació anterior, sense importar-los les vides humanes que es perdin.

Necessitarem tot l’optimisme de la voluntat perquè el pessimisme de la intel·ligència té molt de pes, ens ha omplert massa dies, i cal reforçar-nos en el nostre compromís de lluita per una societat més humana, més justa, més igualitària, més solidària.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris