cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
23°

Tothom que no suma, resta (en resposta a Amadeu Corbera)

L’amic Amadeu Corbera publica un fil al Twitter en relació a la polèmica oberta pel vídeo del nin youtuber mallorquí Miquel Montoro, on explica les raons que l’han duit a prendre la decisió d’abandonar el català en favor del castellà en els seus propers vídeos. N’Amadeu critica, amb una certa raó i molta competència retòrica, la inacció de les institucions públiques de la nostra comunitat autòmona en la defensa i la promoció de l’ús de la llengua catalana i reivindica la necessitat de crear estructures que permetin que el català arribi a ser una llengua normal de comunicació en comptes de criticar el nin.

Com he dit, n’Amadeu té molta raó en tot el que diu i no seré jo qui vulgui dur-li la contrària. Ara bé, sí que voldria contextualitzar una mica la situació per tal d’entendre en quina situació estam.

En primer lloc, perquè quedi ben clar, no crec que la cosa vagi de criticar l’infant. Un nin és un nin i no es tracta de jutjar les decisions que pugui prendre, en l’exercici del seu legítim dret a equivocar-se tantes vegades com li vengui de gust. Al contrari, en Miquel es mereix que li donem tot el respecte i l’estima com a persona i com a infant.

Dit això, cal suposar que algú, probablement un adult del seu entorn, haurà donat permís per què el nin publiqui les seves gravacions. Jo, al manco, com a pare, tindria alguna cosa a dir si el meu fill volgués fer una cosa semblant. Un cop presa la decisió de publicar, allò publicat es converteix, automàticament, en objecte de públic coneixement i, per tant, susceptible de ser analitzat i valorat. Atès que el fet de publicar és una decisió lliure del subjecte, s’entén que hi ha un consentiment implícit a l’exposició pública als comentaris de l’audiència.

Un cop que els missatges gravats del nin es converteixen en objecte de coneixement públic, em sembla del tot legítim que qualsevol, persona privada o mitjà de comunicació, analitzin, comentin, valorin i critiquin, positiva o negativament, les publicacions. Això si, ho vull repetir, amb tot el respecte cap a la persona que hi ha al darrere, sigui adult o infant.

Aleshores, un cop analitzats els arguments per justificar el gir al castellà (la quantitat de peticions que ha rebut, el fet que qualsevol catalanoparlant entén igualment el castellà, etc.) i, fins i tot, els arguments que no es fan explícits i que algú pot sospitar (relacionats amb possibles i legítims interessos econòmics o ideològics), hom pot veure en el missatge un reflex aclaparador de la dramàtica situació sociolingüística que vivim els catalanoparlants de l’Estat espanyol. Una situació condicionada per factors legals com:

  1. La Constitució espanyola estableix, en virtut de l’article 3, una clara asimetria entre el castellà, la única llengua oficial que tots els ciutadans de l‘estat tenen el deure i l’obligació de conèixer, i la resta de les llengües que es parlen arreu de l’estat.
  2. El Tribunal Constitucional, en repetides sentències, ha declarat que aquesta obligació de conèixer l’espanyol no es pot predicar de cap altra llengua. Cada cop que un parlament autonòmic han intentat publicar alguna norma legal d’atribució d’alguna forma d’oficialitat al gallec, a l’èuscar o al català, el TC ha tombat totes les iniciatives en aquest sentit.
  3. El mateix TC, en un exercici de prestidigitació mai justificat, s’inventà el concepte de “llengües cooficials” per referir-se a les altres llengües diferents del castellà deu anys després de l’entrada en vigor de la Constitució. En cap línia del text constitucional apareix aquest concepte de “cooficial”.
  4. El suposat reconeixement constitucional de la riquesa cultural que representa la diversitat de les llengües presents a l’Estat espanyol mai no s’ha traduït en cap disposició legal ni en cap actuació d’un poder públic estatal en favor de cap llengua que no sigui el castellà. Això ha reforçat la jerarquia del castellà sobre la resta de les llengües de l’estat fins al punt de contradir la igualtat de tots els ciutadans espanyols que predica l’article 9 de la Constitució. A tall d’exemple, no trobarem cap disposició en les lleis estatals relatives al sector audiovisual que ni tan sols insinuïn ni l’obligatorietat ni tan sols la recomanació que els diferents mitjans de comunicació, públics o privats, siguin un reflex de la pluralitat lingüística de l’estat.
  5. Un cop i un altre, tots els texts legals aprovats pels diferents parlaments autonòmics, s’han trobat amb una oposició sistemàtica dels mecanismes de control estatal cap a qualsevol intent de dotar d’un reconeixement igual a les llengües estatals diferents del castellà.

A això s’hi ha de sumar una pressió sobre la llengua des de diferents àmbits socials, laborals i econòmics, que tots coneixem i que no detallarem per tal de no allargar-nos.

Així i tot, no es pot negar que les polítiques de normalització lingüística han suposat avanços importants en l’ensenyament i en l’ús institucional del català a les Administracions sub-estatals. Però també és cert que aquests avanços no s’han vist reproduïts en la societat civil, on l’ús del català es troba cada vegada més arraconat per una llengua castellana que envaeix l’àmbit comunicatiu comercial i empresarial, l’àmbit audiovisual i l’àmbit privat. En aquests àmbits, cap poder públic pot imposar res sense atemptar contra la llibertat d’expressió que és un dret fonamental. La capacitat de desenvolupar polítiques públiques en favor del català no pot anar més enllà de les campanyes de foment i de suport voluntari. Qualsevol proposta d’un possible règim sancionador, davant incompliments del deure d’atendre el català en l’àmbit privat, com les que trobam en la legislació espanyola en favor del castellà, és sistemàticament desautoritzada pels òrgans de control legislatiu de l’Estat.

En aquest context, les possibilitats de millorar la situació des de les institucions es redueixen a dues: o bé el govern central modifica radicalment la seva política lingüística, reconeixent de manera efectiva la realitat plurilingüe de l’Estat espanyol, o bé les institucions sub-estatals troben la manera de dotar-se de més i millors eines per a fer efectiva una plena sobirania legislativa. Tenint en compte que tant una com l’altre són altament improbables, la conclusió és que no podem confiar el futur de la llengua només a l’acció de les institucions.

La normalització plena del català només pot venir de la confluència de dues vies d’actuació: en l’àmbit institucional, dotar-nos de major sobirania; en l’àmbit social, una implicació compromesa de tots i cada un dels actors civils (entitats, organitzacions empresarials, sindicats, associacions, col·lectius veïnals i també persones a títol individual). Per això, cal que tothom a qui l’importi el futur de la nostra llengua s’erigeixi com a baluard compromès en defensa del català davant la pressió de l’única llengua espanyola que té tots els mecanismes de l’estat al seu favor.

Per molt que fem les institucions (i, com critica encertadament n’Amadeu, poca cosa podem fer amb les eines que ens permeten), si la societat renuncia a l’ús social de la nostra llengua, passarà allò que hagi de passar. Com deia Sanchis Guarner, una llengua només mor quan els seus parlants deixen d’usar-la. Cada decisió personal en cada situació comunicativa de la nostra vida pot semblar insignificant, però els grans canvis són la conseqüència d’aquestes petites decisions individuals. Està en les nostres mans i tots en som responsables. Tu i jo, amb la limitada capacitat de difusió que tenim però, sobretot i molt especialment, aquells que, per les raons que sigui, han sabut trobar la manera de fer-se escoltar per una gran audiència. Com en Miquel.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Humbert, fa 3 mesos

"Jo a l'espanyol l'entenc però no el parl". És la insòlita torna a "al mallorquin lo entiendo pero no lo hablo", assumit fins i tot per persones nascudes i educades a Mallorca i, el que és pitjor, per alguns càrrecs públics que no amollen ni una paraula en català tot i que "lo entienden". Lamentablement, amb aquests càrrecs públics tots som molt comprensius, molt més que amb en Miquel Montoro, i això que cobren dels nostres impostos.

Valoració:1menosmas
Per I tant, fa 3 mesos

Artículo largo y tedioso que no aporta nada ya que al final termina donde lo hacen otros tantos que ya conocemos de sobra.

Que si el castellano lo invade todo o que el catalán se ve arrinconado. Nada nuevo.

Sin embargo, se calla como una tumba ante hechos que a mi me parece que deberían ser girados de "cap a peus" para ir hacia la "normalización" que tanto dolor de cabeza os da. ¿Qué aportan ULTIMA HORA o DIARIO DE MALLORCA? ¿Restan o suman?. Naturalmente, no se nombra a la soga en casa del ahorcado. Por lo tanto callar y mirar hacia otro lado.

Solo se saca a relucir a la Constitución cuando interesa. Que si el art. 3, o el 9. Pero del 2 nunca os acordáis. ¿Por qué será?.

El tal Miguel, no me interesa en absoluto.

Valoració:-6menosmas
Per Jaume I, fa 3 mesos

d,una metròpoli i una colonya¡¡

Valoració:-1menosmas
Per Matemàtic, fa 3 mesos

N'Amadeu sempre ha estat de restar. Mira com ha acabat el GOB.

Valoració:-11menosmas
Per Lluís, fa 3 mesos

Es catalanoparlants haurem de fer com es castellanoparlants: demanar-li massivament que torni fer es vídeos en mallorquí, mem si mos fa cas! Però prenguem nota de s'argument d'en Montoro: "Los que hablamos mallorquín entendemos el castellano porque en la escuela nos lo enseñan". Si s'Estat fes que a ses escoles castellanes s'ensenyàs es català com aquí fa que s'ensenyi es castellà, en Miquel Montoro no hauria de girar sa llengua. De moment,tenim s'Estat en contra i així la cosa té mala ferida!

Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris