algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 22°
21°

La vida és en particular

Els llibres conten la vida en general, però també en particular. Si no és així, no interessen a ningú. La vida no és una vida, sinó la vida. Tota. Totes. Els llibres ens diuen com és la vida. Més que la mateixa vida. Els llibres són la vida de tots plegats. Són la vida personal i la col·lectiva. Sense els llibres no coneixeríem com és la vida. La veritable vida és la vida escrita. Els llibres són la vida de la humanitat sencera. Deixen constància gravada de com som els humans. Quan la Terra s’alliberi de nosaltres, els que vinguin després coneixeran, gràcies als llibres, com érem els humans, de miserables i de meravellosos alhora. Els llibres són la memòria de les persones, dels pobles, de les ciutats i de les nacions. Però, més que res, són la memòria de les nostres emocions, dels nostres sentiments, dels nostres anhels, de les nostres ambicions, de les nostres frustracions. Això. Això són els llibres. La vida en general i, a nivell personal, la vida en particular.

Així que la vida resta gravada. Més encara si se l’escriu. No és que deixi d’existir si no se l’escriu, però escrita es pot consultar i sembla convertir-se en immortal. Perquè d’immortal ja ho és. Ens ho diuen els mateixos llibres, i jo dels llibres me’n refio. Me’n refio si diuen la veritat, que és el que diuen els llibres respectables, els que coneixem com a clàssics. Quan em refereixo als clàssics no vull indicar només els llibres vells o els antics, els que han passat la prova del temps, sinó que també penso en els contemporanis que, amb un cop d’ull ja es nota que no passaran mai de moda. I no hi passaran pel que deia abans, perquè conten la vida en general i en particular.

Encara que soc un apassionat de la literatura de ficció, ho soc en el sentit més autèntic i versemblant. Cap frivolitat en aquest sentit. La ficció veritable no menteix. La ficció ens mostra, més i millor la teva veritat i la meva, que la mateixa realitat. La realitat acostuma a ser superficial i autoritària, mentre que la ficció aprofundeix en les entranyes de la nostre ment i del nostre cor. La ficció és solidària fins al moll dels ossos, s’alegra i s’entristeix amb les nostres alegries i amb les nostres tristors. Ho veiem aquests dies llegint la “realitat” quotidiana, la “veritat” d’aquesta pandèmia de por i de covardia que el món pateix aquests dies. Arribarà el moment en que la literatura manifestarà la “ficció” de tot plegat. Mai una bona ficció condemnarà la humanitat sencera a un confinament mundial. La realitat sí que ho ha fet i ho fa. El coronavirus no ha tingut el poder suficient per col·lapsar els hospitals i el sistema sanitari global, però la seva seqüela real sí que ha col·lapsat el món. Per això prefereixo la literatura a la realitat. La literatura sempre és més democràtica que les comunitats humanes de carn i os. Entre tots no hem fet res més que gargotejar un relat que ha esdevingut, fraudulosament i desafortunadament, literatura d’ínfima qualitat moral i artística, i un pervers i ignominiós best-seller. Sense democràcies sòlides no es poden fer relats saludables. Segurament algun dia posaré per escrit el que jo em penso dels best-sellers!

Que ningú no pateixi, fa més de 60 anys que col·laboro, a través d’articles d’opinió, a la premsa escrita. Des del primer dia vaig tenir clar, i així ho vaig voler posar en evidència, que els meus articles, ja siguin de temàtica literària, esportiva, política, ciutadana, o d’art i cultura en general, eren articles d’opinió, d’idees. Encara que d’idees clàssiques. Ara m’ho acabo d’inventar, això d’idees clàssiques, però jo m’entenc i estic segur de que també m’entenen els meus lectors. Ho dic en el sentit que ho he dit quan parlava de llibres, en el sentit de que superin la prova del temps i de l’engany. Almenys aquesta ha estat sempre, vocacionalment, la meva determinació. Més que res m’ho estic dient, això, a mi mateix: m’ho recordo i m’ho adverteixo per allò de no confondre’m interiorment: soc, de molt, més un escriptor que crea que no pas un periodista que informa. De què hauria d’informar si no puc fer-ho més que del que jo sento? Em limito, si és que en aquest aspecte hi ha límits, a expressar el meu pensament lliure. Molt més subjectiu que objectiu, infinitament més escèptic i “malpensat” que no sagrat. Això sí, amb permanent esperit juganer, mesura i rigor.

Ve a tomb, tot el que acabo de dir, perquè neix del mateix lloc: de l’agradable ofici i el feliç gaudi de llegir. La lectura proporciona totes aquestes insòlites reflexions. I ja que hi soc, no només ho proporciona la lectura gràfica, sinó la que apuntava quan em referia a la vida en general, en general; i a la particular, en particular. La vida és literatura, però sobretot la literatura és vida. Autèntica.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris