nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 13°
13°

Crònica d'un confinament: «Papi, esta vez no le voy a sancionar»

ELS HUMANS TORNAM A TREPITJAR EL CARRER QUE ENS HEM GUANYAT DURANT SIS SETMANES DE CONFINAMENT. ARA ÉS EL MOMENT DE SABER SI HEM APRÈS ALGUNA COSA DEL COVID-19. SI EL SENTIMENT COL·LECTIU QUE HA DESPERTAT ANAVA DE BON DE VERES O ERA ÚNICAMENT UN ESPECTACLE DE BALCONADA.

Estimats compatriotes. Ja fa 45 dies que estic (estam) confinats.

Tres vegades he sortit a passejar amb els meus fills i dues vegades m’ha aturat la policia. La primera va ser per avisar-me que la meva filla no estava respectant la distància mínima respecte d’una amiga seva, i la segona, avui mateix, per recordar-me que no estic autoritzat a anar en bici si els meus fills també hi colquen per passejar.

Els dos avisos són molt interpretables, però jo som dels que pensa que a l’autoritat se l’ha d’obeïr i que les lleis s’han de complir encara que no t’agradin.

L’escena policial s’acaba amb un “Papi, esta vez no le voy a sancionar”. Agraeixo el detall de no posar-me la multa, perquè el Policia Local ha llegit la situació.

Ara bé, el passeig en bici ha deixat de ser un passeig, i decidim tornar a ca nostra.

Avui torna a tocar teràpia infantil, ja que els meus fils tenen un altre motiu per quedar-se a casa i no sortir mai més.

Espero i desitjo que la policia sigui igualment d’estricta amb un passeig familiar que amb la tribu d’incívics que estan tornant a la (seva) normalitat.

De camí a casa dos homes, que com a molt deuen ser germans, fumen un porro a la porta de la seva finca; a un restaurant, que està tancat al públic, un grup de persones s’asseuen davant la barra i beuen i xerren a la vista de tothom.

I mentre penso què els explicaré als meus fills quan tornem als confins de casa, veig una bandera d’Espanya amb un llaç negre penjada a una balconada.

Entro en paranoia: què és realment ser espanyol? No se suposava que consistia en complir la llei? Això no anava de defensar la unitat del país? I què hi ha més fraternal que respectar uns normes sanitàires, “per Espanya”?

PERÒ NO. L’AMBIENT S’HA ENRARIT ARA QUE COMENÇAM EL DESCONFINAMENT. AL CARRER TORNAM A RECORDAR-NOS QUE SOM PERSONES, TAMBÉ EN EL SENTIT NEGATIU DE LA PARAULA.

Fa dos dies que han obert els parcs, i al que està més a prop de casa nostra hi ha un hort de roses espectacular.

Així com passen les hores, veig, amb gran tristesa, com les flors van desapareixent. Veig com els humans tornam a caure en les mateixes temptacions de tallar flors que no els pertanyen.

M’entristeix pensar que tornem a aquesta normalitat. Me deman qui ha sigut el perpetrador. I si, mentre destrueix el roser del parc aplaudeix la policia i els treballadors d’Emaya a les vuit del capvespre.

En aquesta hora, des de la meva posició confinada, el renou de les casseroles es fa fort entre els aplaudiments i la música que surt de les balconades.

Ja no existeix l’harmonia de les vuit, la fraternitat, la pujada d’ànim col·lectiu.

El Resistiré encara sona des d’algun altaveu confinat, amb aquella reverberació de camp de futbol de Primera Regional, però ara sí que està definitivament antiquat.

Hi ha una barreja sonora de frustració, indignació, esperança i retrets que canvia segons la balconada.

JA HEM DONAT PER ACABAT EL MARGE DE CONFIANÇA COL·LECTIU. I LES COMUNITATS DE VEÏNS JA S’ASSEMBLEN UN POC MÉS AL CONGRÉS DELS DIPUTATS.

Un grup de veïnats que viuen a un àtic que està a dos-cents metres del meu han acaparat l’aplaudiment col·lectiu de les vuit durant les primeres sis setmanes de confinament. Ballen i després apel·len l’esperit de barri amb el crit de “Hola fondo norte!”.

És en aquest moment, i en aquesta hora, quan es desperta el sentiment de veïnatge i ells en són els animadors.

Me demano si algun dia me’ls trobaré pel carrer i si el seu lideratge traspassarà la zona de confort emocional dels confins de ca seva...

Si voleu continuar llegint aquest post ho podeu fer al blog de Felip Palou, Illamón.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris