cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
27°

L’Espanya d’Orwell i Huxley

Aquests dies de foscor i fúria aprofito per llegir l’esplèndida The road, de Cormac McCarthy. Una novel·la itinerant, estudi assenyat d’un món que s’ensorra, amb una forta càrrega existencialista i moral, plena d’un lirisme evocador i cisellada amb sòlids contraforts visuals. Transitar-hi és com projectar una mirada incerta cap al punt de fuga mentre et persegueix algú sota un cel de plom que t'esclafa. McCarthy ens ofereix una visió caòtica, erràtica d’una societat abraonada al seu destí, colpida per un tremolor esllavissadís i insegur, i a on la violència i l’instint de supervivència, sota les formes més cruels i extremes, predominen sobre la raó.

La novel·la m’ha recordat un vídeo, que circula per la xarxa, on es veuen dotze policies espanyols emprenent-les a cops de porra enmig del carrer contra una sola persona desarmada i indefensa. Com si se l’haguessin de menjar. L’Espanya d’avui és això. I m’ha fet pensar que imatges com aquestes proliferen els darrers temps, i que documenten, a la manera que potser també l’imaginà McCarthy, el deliri d’un món sense cap possibilitat de redimir-se. Són el signe més evident de la, podríem dir-ne, “normalització” de l’abús d'autoritat en què ens hem vist plenament abocats. Els estats policials arriben per la intensificació de les regles de control, però es consoliden precisament amb la pèrdua de control del poder sobre els agents de l'autoritat, que teòricament haurien de garantir-hi l’ordre.

Per entendre l’Espanya d’avui, plena d’esclaus que o bé no saben que ho són o bé han acceptat ser-ho, recomano llegir George Orwell -1984- o Aldous Huxley -Brave New World. No costa gaire imaginar per què aquest país sol tancar les llistes que d’altres, més a l’avantguarda, encapçalen. Mentre que, a la majoria d’estats civilitzats, la comunitat científica lidera la resposta -també la mediàtica- contra la crisi, el Govern espanyol ho encarrega a l’alt comandament militar i, per si fos poc, també li encarrega perseguir la dissidència. O sigui, un Estat de sotmetiment i control. No s’ha de ser cap fura per veure que posar soldats a ordenar el caos és més propi dels poders omnímodes d'altres temps que d'aquest. Una resposta manu militari a una crisi sanitària galopant sempre encoratja l'exili voluntari, entendria que algú ja hagués començat a cercar països que li facin oblidar on viu.

Però la cosa no s’acaba aquí: el ministre Pedro Duque ens explicava, fa uns dies, que Espanya ja té un “candidat a vacuna” i que segur, deia, que “serà el millor”. Seran, per tant, els primers a tenir-la i, sobretot, “serà la millor”. I tot això, tingueu-ho present, ho aconseguirà un Estat que ha reincidit en la compra de tests defectuosos i que es vanta públicament d’haver recuperat 30 quilos de cítrics, entre taronges i llimones, robats en plena pandèmia. Algú li ho hauria d’explicar a l’ínclit Noam Chomsky, perquè abandoni definitivament la teoria conspiranoica que proposa sobre l'origen de la COVID-19, la responsabilitat dels EUA pel control de la guerra bacteriològica i la creació d'una patent als laboratoris nord-americans per a vendre vacunes a països aliats i bloquejar o pressionar opositors.

Espanya és terra inhòspita i cremada. És “atur i mort”, en el sentit maragallià, que s’apropià, fa uns dies, l’empresari Canadell, abans de posar-se a tir de la caverna mediàtica. Ara que, ben mirat, a Catalunya també és difícil trobar-hi consol. En unes declaracions recents, el president Torra explicava que “no volen reconstruir, sinó construir, perquè el primer implica tornar al passat.” Per poder fer veure que has dit alguna cosa quan no has dit absolutament res no basta ser polític, has de ser, com a mínim, un esteta. Ja he dit, en alguna ocasió, que la dialèctica efectista i ambigua, que regala titulars, però no aporta cap valor afegit a la construcció del relat, és la forma predictible que té aquest Govern, amb Torra al capdavant, de tractar el ciutadà com si fos menor d’edat. És el fi estilisme de fer passar la retòrica buida per apreciacions subtils, que els permet, d’una manera força matussera, de disfressar la manca de lideratge, estratègia i direcció política.

Però això no ens ha de sorprendre. A Catalunya, i això és informació de servei, la política ha esdevingut una forma exquisida, sofisticada de masoveria, lògicament inaccessible per a l’iniciat. El masover, caigut del bressol identitari, complint la seva funció al dictat del poder sobrevingut, s’ha aplicat amb entusiasme a anar a remolc de l'Espanya inveterada que li cançonejava l’opressor. És una pràctica recurrent des de Felip V fins als nostres dies. Com si el nostre país no tingués una història pròpia o hagués de glossar-la-hi qui voldria veure’l cruixit. La realitat és colpidora: la Catalunya viva té una fam abissínia i l'altra, que ja ha capitulat, només sent goig de ballar sobre la sepultura.

De manera que, mentre aquest Govern vicari manipula el poble, intentant fer-nos passar bou per bèstia grossa, continuaré refugiant-me en la lectura i, potser, constatant que els carrers d’ara tenen aquell mateix aspecte esllanguit i grèvol que tenen els de la novel·la de McCarthy. ¿Us heu fixat que l'absència de vida comunitària els ha desintoxicat i que també ha reeducat el nostre olfacte? Ho notes perquè ara, qualsevol ciclomotor, per migrat que sigui, deixa un rastre de pudor embafadora i molesta. És el triomf sobrevingut i accidental, i per desgràcia no reeixit, de l'ecologisme sobre la rèmora persistent del canvi climàtic. Però també és l'ensorrament dels que el negaven. Serà una victòria pírrica, però per alguna cosa es comença.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris