nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
19°

El virus, la nació i els peixos

Avui molts mitjans de comunicació del nostre país comenten, a favor i en contra, unes declaracions del president del parlament català sobre la situació d’emergència sanitària que vivim i l’oportunitat en l’ús (o l’abús) de discursos i simbologia nacionalista, vengui d’on vengui. Personalment, l’etiqueta de “nacionalista” sempre m’ha fet una mica de nosa. Hi ha dues connotacions en aquesta paraula que no m’han fet mai el pes, i no acceptaré mai l’etiqueta de nacionalista en cap d’aquests dos sentits:

  1. Quan es fa servir com una etiqueta per diferenciar les reivindicacions de respecte i tolerància cap a la diversitat lingüística i cultural de les perifèries estatals davant d'opcions constitucionalistes suposada i falsament no nacionalistes.
  2. Quan la fan servir els adversaris per a prejutjar alguna suposada limitació d’una opció política, com si, més enllà de la reivindicació de la nació, un partit polític que s’autodefineix com a nacionalista no sapigués tenir propostes que oferir a la societat en els àmbits laboral, econòmic o social.

Poques paraules hi deu haver en el diccionari més difícils de definir que la paraula “nació”. Els filòsofs s’hi peguen des dels temps de la Revolució francesa. En un sentit, més o manco trivial, de la paraula, nacionalista ho és tothom: tothom genera i desenvolupa vincles emocionals amb la seva llengua, la seva terra, les seves tradicions i cultura o els seus avantpassats. En aquest sentit, tan nacionalista és un senyor castellà de Guadalajara com una senyora mallorquina de Campanet. En un sentit més complex, però, alguns no perceben el seu nacionalisme perquè ningú no el qüestiona. “Tothom té un fetge – diu Joan Vergés - però només el percebem quan ens fa mal, i als nacionalistes espanyols, la nació només els fa mal quan està amenaçada (quan van perdre les Colònies al 1898, per exemple). Els peixos només són conscients de l’existència de l’aigua quan els manca.

La diferència entre el nostre amic de Guadalajara i nosaltres és que la nostra nació fa més de tres-cents anys que viu baix l’amenaça del nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que, per a subsistir, sembla que necessiti eliminar dels territoris de l’Estat qualsevol llengua o forma de cultura que no sigui la castellana. A nosaltres, en canvi, el fetge fa massa temps que ens fa mal. Venim patint, amb més o menys estoïcisme, aquest nacionalisme espanyol. A algunes de les seves manifestacions, ens hi hem acabat resignant. A d’altres, però, ens hi resistim. Però això no vol dir que els nacionalistes siguem, només, nosaltres. I si tothom ho és, de nacionalista, aleshores l’etiqueta no té cap valor epistèmic. Quan un atribut s’explica de tots els elements d’un conjunt, aleshores aquell atribut no explica res.

En el terreny de la competició política de partits, definir una opció política com a nacionalista és una manera de desqualificar-la com si tingués poca cosa a oferir a la ciutadania. La defensa de la llengua i la cultura pròpies, per molt important que sigui, que ho és, no és suficient per a bastir un projecte polític. Cal desenvolupar, a més, un projecte de transformació social en favor d’unes classes o altres, segons s’opti per una ideologia de caire més conservadora o més progressista. Perquè, en principi, totes les opcions haurien de ser legítimes (altra cosa és que tot sigui igualment viable, però aquesta és una altra questió). En aquest sentit, ser etiquetat com a “nacionalista”, pels teus adversaris polítics o ideològics, de vegades, és una estratègia per reduir el teu projecte a una caricatura o al no res.

Quan un concepte defineix un atribut trivial d’alguns elements d’un conjunt, aleshores el concepte no aporta cap informació valuosa que pugui ser considerada com a coneixement. Imaginem que a les persones que utilitzen preferentment la mà dreta ens diguessin “dretanistes” i que algú volgués fer servir aquest concepte per a significar alguna categoria diferencial respecte dels que fan servir la mà esquerra. Una cosa és ser dretà (de mà) i una altra ben diferent ser dretanista. Com si els dretans no sapiguèssim valorar la importància de la mà esquerra! Jo, per exemple, la faig servir per a marcar els acords al diapasó de la guitarra, entre altres coses. Que faci servir la cullera amb la dreta no suposa cap negació del valor de la meva mà esquerra. Això, però, no marca cap diferència entre una persona i una altra.

Hi ha un sentit banal del concepte “nacionalisme” i un sentit profund. Allà on un col·lectiu humà disposa de totes les estructures d’un estat en ple funcionament, els seus individus no necessiten definir-se com a nacionalistes. Fer-ho seria caure en la caricatura, com en aquells acudits antics que començaven parlant d’un francès, un anglès i un espanyol... És quan ens manca l’estat que té sentit reclamar-lo. Ens podran definir aleshores com a republicanistes, com a secessionistes, com a independentistes o com a nacionalistes, és igual. Les definicions sempre ens les posen els altres. Allò important és que mentre uns peixos neden dins l’aigua, feliços i confiats, ignorants del valor que té aquesta aigua per a ells, d’altres maldam per trobar una mica d’oxigen en un bassiot amb més fang que aigua.

En qualsevol cas, fer onejar la nostra bandera només té sentit davant de qui pretén imposar la seva a casa nostra. Davant de l’amenaça d’un virus, com volgué dir l’honorable Roger Torrent, ni fer sonar cap himne ni fer desfilar els militars armats amb metralletes pel carrer no ajuda gaire. Ni cap himne ni cap bandera ens faran més o millor servei en una emergència sanitària. Ni les seves ni les nostres.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris