nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
17°

Un nou ordre econòmic?

Acabam de passar un Sant Jordi completament atípic. L'autèntica Diada Nacional dels Països Catalans s'ha viscut amb llibres d'encàrrec (o no tant, perquè assortadament ja tenim llibreries obertes) i roses confinades (o no tant, perquè als jardins la florida de primavera es veu com cada any, amb tot el seu esplendor, i a més se n'han despatxat per missatgeria), en una situació que fa pocs mesos no ens hauríem pogut imaginar. I encara estam tan immersos en la crisi provocada per la Covid-19 (amb l'aportació de gràfiques, dades, xifres, i tot l'excés d'informació, ben difícil de deglutir) que ens costa pensar en el dia després. Però, en qualsevol cas, el dia després ja deu ser no gaire lluny, i resulta molt important de tenir-lo mínimament escandallat.

De la crisi sanitària se'n derivarà una crisi econòmica que ja tots els organismes internacionals involucrats en la qüestió apunten que serà de grans dimensions, una crisi molt superior a la del 2008, comparable amb el crack del 29 del segle passat. Així mateix, organismes com l'OMS apunten que de la crisi econòmica se'n pot derivar (se'n posen molt elevades possibilitats) una fam "de dimensions bíbliques" a grans àrees del planeta. Prou s'assembla tot plegat a les plagues que apareixen a la Bíblia perquè organismes internacionals facin servir aquesta terminologia per expressar les seues previsions futures!

A la nostra part del món, les plagues bíbliques bàsicament allò que poden comportar és la revolta i el caos social. Però, si preval encara l'esperit de la Il·lustració, també poden esdevenir oportunitats per aturar-nos, repensar el món tal i com el teníem concebut fins ara, i buscar sortides que siguin més adequades, més justes i, sobretot, més viables. Que el preu del petroli americà (dels Estats Units d'Amèrica) hagi arribat a ser negatiu constitueix un símptoma dels sensesentits en què vivim immersos: com que no podien emmagatzemar el cru, els americans varen haver d'acabar pagant perquè algú es quedàs el petroli que, tanmateix, anaven extraient. Perquè era més convenient econòmicament vendre'l pagant que no aturar-ne la producció (amb els costos que hauria suposat tornar-la a posar en marxa). Va ocórrer durant molt pocs dies, però es va pagar perquè algú se'l quedàs.

Aquí les plagues bíbliques ens han anat arribant molt a poc a poc, amb símptomes gairebé imperceptibles, que no volíem acabar de veure, però que constituïent successives metàfores del nostre temps. Primer arribà el becut vermell i se'ns va començar a cruspir palmeres que havíem portat d'altres indrets. Queien inexorablement, com a mosques. Eren palmeres, decoratives, sense gaire importància per al nostre ordre vital. Després, dins soques d'oliveres procedents del continent, també decoratives, hi vengueren les serps. Eivissa mai no havia tengut serps, i, de mica en mica, els ofidis anaven colonitzant àmplies parts de l'illa. Les emblemàtiques sargantanes de seguida en varen ser damnificades. Les sargantanes, com a molt, constitueixen un símbol. Tampoc no ens hi havíem de posar pedres al fetge. Però, ai las!, de l'afectació vegetal i de l'animal hem passat a la humana. Era només qüestió de temps.

Tornant a la crisi sanitària i a la derivada econòmica, amplis sectors exigeixen l'establiment d'una renda mínima universal que permeti que qualsevol persona que es quedi absolutament sense res pugui continuar subsistint. D'altres s'hi oposen perquè consideren que allà on existeix ara mateix ja és qüestionada. Pensem, per exemple, en els països nòrdics, emblema de l'estat del benestar i far del que poden ser les polítiques socialdemòcrates. Allà es plantegen el problema que suposa per a les persones afectades l'existència, ja, d'una tercera generació de suecs que mai no han treballat. Com es podrà aconseguir reintegrar al món laboral els seus membres? I què ocorrerà quan la taca d'oli s'estengui i vagi afectant més i més gent. Certament, el sistema que ha dut a l'estat del benestar, combinant lliure mercat i correcció de les desigualtats per part de les institucions, és el millor que hem conegut fins ara. Però no és perfecte. Presenta molts problemes i hem de ser-ne conscients. Tal vegada no serà suficient de pensar el futur en aquesta direcció (o només en aquesta direcció).

No voldria acabar aquesta reflexió sense una consideració final. La demostració més clara de la feblesa del nostre sistema econòmic és que, després d'una Revolució industrial començada a finals del segle XVIII, de més de dos segles d'acumulació de coneixement, riquesa i capital, una pandèmia de tres o quatre mesos ens pot abocar a una crisi econòmica d'unes dimensions pràcticament desconegudes. Intuïtivament, hauríem de pensar que, després de més de dos-cents anys d'evolució econòmica, amb els seus daltabaixos (així i tot), hauríem de poder aguantar tranquil·lament un parell d'anys sense que passàs res excessivament greu. Idò no. No es pot aguantar ni dos mesos. Amb dos mesos de paràlisi (ni tan sols total), el sistema se'n va pel pedregar. És com si una persona, després d'haver estat quaranta anys estalviant, no pogués aguantar dues setmanes sense entrades. Ara som conscients de les febleses del sistema, dels seus peus de fang. Haurem de construir alguna cosa més sòlida. I ja feim tard per anar-hi pensant.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per idò sí, fa devers d'un mes

Jo no ho sé perquè no ho he estudiat, i m'agradaria que qualqú m'ho explicàs: què en vàrem aprendre de la gran pandèmia de grip de l'any 1918? Em sembla que res, però puc anar equivocat.

Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris