algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 20°
28°

És trist demanar... i més trist és que et robin

Situació 1: un veïnat o conegut o familiar vostre vos demana que li deixeu doblers, justament ara que tampoc anau gaire esponerosos. El problema és que fa mesos ja vos va demanar un préstec i li vareu fer i vos va jurar i perjurar que vos els tornaria i encara no ho ha fet. La veritat és encara més crua. La cosa no queda aquí: és una situació recurrent, cada cert temps vos demana doblers, cada vegada amb més mala cara li deixau, i quan li retreis que encara no vos hagi tornat res de tot el que vos deu, aleshores encara es fa l'ofès i recita els vincles que vos uneixen i tal i qual...

Situació 2: Una de les persones més riques que coneixeu vos aborda amb cara de gravetat i vos demana que li deixeu doblers, perquè passa un mal moment i enguany el negoci no li funciona... Tampoc és que estigueu per tirar coets. Sabeu que és una persona feinera i hauríeu dit que austera i estalviadora. No podeu evitar pensar que no vos surten els números i que amb tots els doblers que ha guanyat durant els trenta darrers anys, per molt malament que li vagi enguany, no hauria d'estar per passar pel tràngol d'haver de demanar doblers.

La situació 1 és com viuen els europeus quan el president espanyol els demana, una vegada més, doblers.

La situació 2 és com els europeus veuen, amb sorpresa, com la presidenta de les Illes Balears els hi demana doblers.

Veure Pedro Sánchez pidolar doblers a la UE, ens enerva i ens provoca vergonya aliena.

Veure Francina Armengol suplicar ajuda a la UE, ens provoca ràbia i empegueïment propi.

És clar que ens afegim a la petició d'Armengol, però, al manco, volíem deixar constància que tenim memòria.

I vergonya.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris