cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
28°

Pitjor que el contagi

Veig per la tele cues llarguíssimes als EUA. Esperen el seu torn per a comprar armes i matar el virus a canonades. Les grans crisis existencials ens despullen. És un veritat insubornable, universal, i cada poble s’hi presenta segons el predomini d’uns valors culturals o d’uns altres. Espanya, per exemple, en té de propis, que l’han dut de prometre “uns quants contagis locals” a superar el llindar dels 17.000 morts per COVID-19, la xifra més alta per milió d’habitants del món. Hem passat, doncs, del xovinisme autocomplaent a la distòpia de les ciutats sense ànima en a penes un sospir.

La gestió de la crisi ha quedat des de l’inici amortallada en l’opacitat, la improvisació suspecta i la irresponsabilitat política. Era la crònica d’una mort anunciada. El polític viu del monocultiu de la ignorància, d’extirpar l’opinió de l’altre, de parasitar-ne la ingenuïtat, d’alienar-lo a un fi i mesquí despropòsit i moure’l arterosament a un fals espai de confort en provisió, sempre, de l’interès propi.

El cas és que cada país s’enfronta als grans desafiaments amb els recursos que té. I quan el “teu” ha decidit triar una classe política deshumanitzada i corrupta -que ha parasitat institucions i ha afanat, durant dècades, el capital públic-, t’enfrontes a aquest repte precàriament. Però som així, l'home es fa a tot, fins i tot al goig pervers de transitar pel risc i la incertesa.

Potser, de tot plegat, el que més greu em sap és la gratuïtat amb què se n’han sortit. Especialment per l’aquiescència del majordom de Palau, que té segrestat, fins a nova ordre, el mandat popular del Primer d’Octubre. Quim Torra és, com va dir algú, “un pobre home” que “fa twitts sobre poesia i formatges”. Ho sabreu perquè, aquests dies, aborda les comunicacions amb l’Estat per l’estratègia contra la COVID-19 com si el virus s’hagués d’asseure a la taula. Sempre amb aquell posat de frare diletant.

Però el que més m’agrada de Torra és la presumpció que la política va d’entendre’s amb qui t’odia. L’anar fent, que tan li abelleix. Quan tot hagi passat, tindrà un munt de propostes al calaix, que no hauran servit de res perquè ningú, començant per ell, n’haurà fet ús. És una d’aquelles lliçons que tant m’agraden del caràcter convergent, que tot ho fia a una posició ambivalent, entre el clientelisme polític i la militància oportunista. Volíem fer un estat propi en la salut amb qui no és capaç de desobeir ni en la malaltia.

Fa anys vaig saber, pel filòleg mallorquí Joan Mascaró -home, aquest sí, d’una peça-, que l’“odi no s’atura amb odi, sinó amb amor”. Són paraules del Buda. El problema és que una certa política catalana ha regraciat aquells que confonen interessadament la cultura de l’odi amb l’inconformisme, precisament per a demonitzar-lo, conrear servituds, perseguir dissidències i ordenar les relacions d’obediència, sotmetiment i poder. Una política que s’ha sumat diligentment a la cultura de l’autoodi, que per a un català és pràcticament la cultura sencera. És d’aquesta manera, a còpia de renúncies, que la política catalana ha acabat comprant el marc mental espanyol.

Al final seran mesos, no setmanes, de confinament, entre retallades de drets fonamentals, usurpació de funcions, recentralització de competències, enfortiment de l’Estat policial i instauració d’una dictadura encoberta. Assistirem al desmantellament progressiu d’una democràcia llargament precaritzada, a l’esterilització del sistema de “garanties” públiques, a l’enviliment d’una llei que retorçaran fins a l’infinit i més. Així és com aniran atomitzant l’individu per a enfortir l’Estat. Com aniran aïllant-nos i confinant les nostres vides. Com acabaran desproveint-nos de totes les lluites socials i totes les conquestes, i fins de les mateixes arrels de la indignació i la resistència. Així és com faran caure en l’atonia i la despersonalització la lluita per l’imaginari del contrapoder.

Així és, comptat i debatut, com es fa caure una societat hiperestèsica -si la catalana algun dia ho va ser- en l’abúlia i la desgràcia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris