cielo claro
  • Màx: 28°
  • Mín: 26°
29°

Europa global o tancament de fronteres?

L'assalt del Covid-19, altrament dit coronavirus, a l'arena mundial posa de manifest algunes febleses importants, també, en el procés de construcció europea. I segurament podria canviar, segons com evolucioni tot plegat, els paràmetres a través dels quals entenem la globalització. Algun pensador ha arribat a dir que la pandèmia del coronavirus pot cloure el que va obrir la caiguda del Mur de Berlín. Enric Vila considera que, d'aquí a poc temps, podríem veure el període entre la caiguda del Mur i el Coronavirus com una mena de temporada frívola i alegre semblant a la Belle Epoque del segle passat. No tenc perspectiva per poder-me pronunciar sobre un assumpte tan greu com aquest, però sí que queda clar que la crisi que provoca(rà) el famós virus procedent de l'Àsia pot produir canvis molt importants (rarament a millor) en les nostres societats, a la nostra part del món i al món globalitzat.

El primer que el virus pot posar en qüestió, com hem apuntat més amunt, és la globalització. En un món global tot es torna més caníbal (les grans corporacions tenen més poder que els estats petits o mitjans, per exemple, i tot queda a mercè de l'economia), però també més liberal i confereix oportunitats als que no les tenien (minories nacionals, minories sexuals, grups d'opinió que no quadren amb el sistema, agents que posen en tela de judici l'ordre establert...). La globalització fa que una llengua minoritzada com el català no hagi de patir per la subsistència en el futur i que el perill de liquidació, ben real en un món no globalitzat, hagi passat a un pla absolutament secundari. Això és un valor. Però també fa que el banc de França pugui comprar tot el deute públic de Mali i, per tant, liquidar-ne, de facto, la sobirania. Comptat i debatut, emperò, la globalització té més virtuts que defectes (tenint en compte que qualsevol obra humana resulta, assortadament, perfectible).

Una alarma sanitària mundial de grans dimensions qüestiona, de manera immediata, l'obertura de fronteres i la lliure circulació. La Xina, aplicant els mètodes dràstics que caracteritzen aquell règim, sembla que ja ha controlat el virus, i que des de fa alguns dies es troba en recessió. La lliçó superficial i immediata que se'n podria treure és que els mètodes expeditius funcionen millor que no l'educació cívica àmpliament compartida. Hom podria deduir, així mateix, que els règims autoritaris o dictatorials van millor per contenir les grans emergències sanitàries que no les democràcies. Tenint en compte que devers un terç de la població europea ja creu, per altres raons, que vivim en societats excessivament democràtiques, només falta que s'hi vagin afegint arguments d'aquesta faiçó. Als Estats Units, l'alarma pot servir per afermar la idea del tancament de fronteres i del reconcentrament en si mateixos que ha impulsat l'època Trump. I a Europa, amb la limitació de moviments, pot redibuixar fronteres que aparentment ja teníem superades i deixar esmicolat el Tractat de Schengen, que havia estat un pas endavant claríssim en la construcció de l'Europa política.

Malauradament, la Unió Europea no està donant una resposta única ni cohesionada a l'eclosió del virus. Cosa que demostra, fonamentalment, la manca de cohesió que encara pateix el projecte polític europeu. Cada estat va articulant les seues respostes, perquè els sistemes sanitaris estatals sembla que són completament autònoms i que no hi ha res que s'assembli a una política sanitària comuna de la Unió Europea. I, en canvi, resulta evident que una resposta coordinada a nivell europeu podria ser més eficaç per contenir el virus que no un sac de respostes (de vegades fins i tot contradictòries entre elles) articulades des de cadascun dels estats membres. A tot plegat s'hi afegeix, ben clarament, l'observació per part dels ciutadans, de la manca de lideratge europeu en aquesta qüestió.

Tampoc no sembla que hi hagi d'haver una resposta europea a l'impacte econòmic que, inevitablement, tendrà el coronavirus entre nosaltres. A un lloc com les illes Balears, l'impacte serà extraordinari, per mor de la nostra superdependència del turisme. Però l'impacte, sigui com sigui, esdevindrà paneuropeu. A Itàlia, el país d'Europa on el virus afecta amb més força, de moment, l'impacte principal es produeix a les àrees més desenvolupades, amb major dinamisme econòmic. De moment, cada estat intenta articular la seua resposta individual davant l'impacte del coronavirus. No seria millor poder dissenyar una resposta europea que pogués establir un equilibri més gran a l'hora de distribuir els recursos allà on facin més falta?

Podria ser que la crisi acabàs tenint unes dimensions tan grans que haguéssim de fer de la necessitat virtut. No deixaria de ser una paradoxa que l'Europa unida pogués rebre un nou impuls a partir de la crisi provocada pel Covid-19. Però aventurar-ho potser és ser massa optimista.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris