nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 12°
13°

Un pacifista que ho era sempre seguit

Dia 18 de març farà dos mesos que es va morir en Tomeu Amengual. Vaig anar al tanatori del Bon Sossec el dia que el varen incinerar. Donar el condol a la família, als amics, no és cosa fàcil perquè sempre tenim la sensació que ho manifestam d’una manera ineficaç, tal volta amb una mica de protocol. Aquell dia ens hi vàrem reunir una agrupació d’amics, els parents i el veïnat més proper, entre els quals una representació dels cantaires de Cort, la colla que cada dijous canta per la llibertat dels presos polítics catalans i els exiliats. En Tomeu en feia part. Entonàrem les melodies que més li agradaven. Algú va recitar un o dos poemes i en Jaume Bonet va llegir la bona necrològica que en Tomeu Martí va escriure i va publicar al dBalears. Finalment, el fill de n’Amengual, en Joan, va mostrar l’agraïment per l’homenatge. Doncs bé, l’emoció del fill, espontània, franca, em va fer pensar que, per una vegada, l’expressió de condol de les persones allí reunides havia produït l’efecte desitjat.

Vaig conèixer en Tomeu Amengual devers l’any 2011; un amic tardorenc, per tant. Un bon amic, o sigui, lleial. L’any 2012 en Tomeu va fer 17 dies de vaga de fam a favor de l’exigència del requisit del català a la funció pública. Va succeir en Jaume Bonet, el vaguista de fam que el va precedir. En Tomeu va patir de valent. Després, un cop recuperat, va participar en les diferents accions que l’associació Jubilats per Mallorca va organitzar amb l’objectiu de denunciar la infame política que durant aquella legislatura va dur a terme el Partit Popular. El vaguista de fam va participar en una acció que es va denominar Camins contra mentides i que durant l’estiu, i part de la tardor d’aquell any, va recórrer, ho varen fer els seus participants, gairebé la totalitat dels pobles de Mallorca amb l’objectiu de denunciar, repartint papers, improvisant mítings, la política dels reaccionaris de la dreta contra els interessos de la població més vulnerable.

El compromís social i polític de n’Amengual, però, venia d’enrere. Va començar quan el seu fill Joan estudiava a l’escola del Rafal Vell. Potser va començar abans perquè ell ja va participar a les manifestacions a favor de preservar la Dragonera. Un germà d’en Tomeu, en Joan Amengual, va estar tancat a la presó d’Illetes perquè va ser un dels primers objectors de consciència. En Tomeu va conèixer, a mitjan dels anys vuitanta, l’higienista André Torcque, trobada que li va canviar la vida. Es va dedicar a llegir sobre l’agricultura ecològica i va ser un dels socis fundadors del conegut restaurant vegetarià Bon Lloc. Nat a Costitx, en Tomeu Amengual tenia una sòlida coneixença de la cultura popular mallorquina i era un poeta de la glosa, per tant un contrincant temible. Excursionista, practicant del ball de bot, gran coneixedor del refranyer illenc i de la fraseologia popular, en Tomeu tenia ànima de pagès. Era una persona molt ocurrent, de reflexos mentals àgils. L’OCB li a va atorgar un reconeixement emmarcat en els Premis 31 de desembre amb motiu de la vaga de fam per la llengua.

N’Amengual era un ésser peculiar. Aficionat a reflexionar —ell en deia meditació—, com si aquesta dedicació hagués de ser per sempre més un punt de partida que li permetia progressar lentament, a fi de consolidar les seves pròpies posicions. Transportava una passió interior discreta que només exterioritzava si un o altre interlocutor li proporcionava l’ocasió. El món que l’envoltava era, és, el que tothom que té dos dits de front percep, una confusió, un entorn contradictori, farcit de passions poca-soltes, d’il·lusions erràtiques que ell, lúcid com era, era capaç de percebre. Transmetia la sensació que es bastava a sí mateix sense necessitat de fer-ho saber a ningú.

Sovint compareixia, per aquí i per allà, amb una mica d’improvisació, però sempre en el moment oportú. Tenia una manera de ser que el feia semblar com un poc apartat de l’enrenou quotidià. Era un eremita urbà, cada vegada que podia, i no li agradava perdre el temps. Habitava un poc a distància per prevenció; semblava que era un home que aspirava a ser d’una època que havia estat millor. Tolerant, civilitzat, parlar amb ell proporcionava una sensació de benestar saludable. No transmetia l’optimisme dels crèduls, però tampoc no havia perdut del tot l’esperança. No era creient, però si hagués tengut la fe religiosa per ventura hauria estat un bon capellà.

Gens exhibicionista, de vegades era espontani però sense perdre l’elegància, d’una manera molt natural. Educat, mai no el vaig sentir malparlar de ningú. Dels seus adversaris —en aquest cas seria impropi parlar d’enemics— només li vaig sentir dir que anaven errats de comptes. Cap insult, cap desqualificació personal. Això sí, se’n feia creus que ningú pogués perjudicar la seva pròpia llengua o la seva cultura. En Tomeu era tan antidogmàtic que de vegades ens embargava el dubte que no fos una mica ingenu; però no, la seva personalitat, prolífica i decidida —essencialment subversiva—, desmentia el supòsit. Era candorós perquè simplement era una persona lliure. Crec que mai no he conegut ningú amb tan pocs prejudicis, si és que en tenia cap perquè no sabria dir quin.

La desgràcia de la seva malaltia, patia un defecte coronari, sempre la transportava amb serenitat; es comportava com si el futur no pogués ser terrorífic. Si tenia por a la mort, és ben segur que la sabia dissimular amb eficàcia; potser no tenia por perquè cada vegada que li demanava com anava de salut, ell sempre contestava amb la seva característica recepta culinària, amb una tal o qual combinació d’aliments —menjar d’una manera saludable semblava que per a ell era una de les coses més divertides de la vida— que li alleugeria l’exposició al risc. En Tomeu era una persona elegant perquè les contrarietats personals les guardava per a ell. No posava mai excuses de mal pagador, aquests atenuants indefinits d’ús tan corrent. Un dia em va dir que no podia venir a un sopar d’aquests que organitza Jubilats per Mallorca —un d’aquests sopars que combinam amb una certa solemnitat, amb lectura de poemes, cançons de Nadal i dissertacions— perquè havia de quedar a ca seva per veure el partit del Barça contra el Madrid. Estimava la vida igual que l’estimen les criatures nobles.

El caràcter que tenia —la seva ànima, si ho volem dir d’aquesta altra manera— semblava innat, una obstinació indeleble. És cert que de vegades estam predisposats a idealitzar les persones que apreciam, per ventura un error dramàtic, però en aquest cas les coses són com són. Avui ens hem limitat a cercar una representació que és l’apropiada. En Tomeu Amengual era tolerant, ja ho hem dit, perquè no era cap d’aquests idealistes rabiüts; creia en poques coses, però eren les bàsiques. D’en Tomeu ningú no podia dir mentides perquè tanmateix ningú no ho hagués cregut. Era un pacifista radical —vol dir això sempre seguit— perquè va ser ell qui va triar la seva bondat.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Toni, fa 13 dies

Li vaig fer companyia una nit mentre feia la vaga de fam. Parlàrem i devers les 12 ens colgàrem. Hi havia un llit per ell i un per l'acompanyant. L'endemà en despertar-me no era al seu llit, i tot d'una va sortir d'un arxiu que hi ha a la sala on feia la vaga. Li vaig demanar què havia passat, i em digué molt discretament, que jo roncava (molt fluixet) i ell tenia el sò mol fi, i com que jo estava tan adormit, no em volgué despertar i s'estimá més dormir enterra dins l'arxiu. Hem va saber greu.

Valoració:4menosmas
Per Miquel, fa 13 dies

Molt ben dit. El vaig conèixer fa uns 45 anys i me va impressionar la seva bonhomia. Gràcies, Jaume, per proclamar-ho.

Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris