algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 24°
25°

Billyboy, Burgess i John Lennon

De nin no va fer bonda —ni tampoc de gran—, una criatura amb un caràcter de pinyol vermell, en Lennon, per l’estil del que tenien els protagonistes de la Taronja mecànica, el relat d’Anthony Burgess, els terrorífics Alex, Pete o Billyboy i la resta de drugs. Una infància i una adolescència que els funcionaris de la seguretat social denominen desestructurada i que han de menester arreglar. Fracàs escolar, etcètera. Una etapa difícil de la vida que té molta tradició literària i cinematogràfica. Segons deia Burgess, els herois del seu llibre retraten un món ple d’inconvenients, destructiu, perquè representen, els protagonistes, alguns dels principals atributs humans, com és ara una disposició agressiva, l’amor al llenguatge que es pot expressar de manera desorientada i l’habilitat d’interpretar la llibertat a la seva conveniència. Una trajectòria esguerrada que després, en el tram del desenllaç, l’Estat esmena de manera adequada. Ens ho adverteix Billyboy, reconvertit en policia repressor: «Nosaltres coneixem la llei, però també sabem que la llei no ho és tot.»

Enguany fa 80 anys que va néixer John Lennon i 40 que va morir. Fill d’un d’aquells mariners de Liverpool que tenien una enamorada a cada port i d’una dona, Julia Stanley, sobrepassada pels inconvenients que té la vida i totalment incapaç de fer-se càrrec del fill. Lennon aviat va perdre de vista els seus progenitors i quedà sota custòdia d’una germana de la mare. Les coses encara haguessin pogut anar pitjor. Un traginar infantil i juvenil ideal per a un novel·lista amb afany de revisar el legat de Dickens. L’escolarització de Lennon va ser un desastre, segons el cànon de la pedagogia. No estudiava, desbaratava tothom i la disciplina l’apurava. L’organització de la Quarry Bank Grammar School era rígida, però no varen doblegar el seu caràcter. Quan els professors explicaven la lliçó, Lennon dibuixava burots i caricatures als llibres i tudava els quaderns escolars escrivint narracions fantàstiques i imaginatives.

En sortir d’escola les coses encara empitjoraven. Ell i el seu amic de fatigues, Pete Shotton, eren el terror. Igual que en els millors relats de Burgess, Shotton i Lennon maçolaven de valent els discapacitats físics que trobaven pel carrer, els vells xarucs i els embriacs. Deien que ho feien perquè era una manera de millorar el seu sentit de l’humor. L’amistat de tots dos joves va durar tota la vida; Lennon, de gran, encara deia que una gran part dels professors que tenia eren una partida d’inútils sense remissió. Segons els biògrafs, de jovenet llegia amb fruïció les aventures d’Alícia a la terra de les meravelles i les del jove Guillem. Aquesta desordenada vida no el privava de fullejar llibres de poesia i, sobretot, d’escoltar música, igual que Alex, l’heroi de Burgess. Sempre va escoltar molta música, afecció que a la llarga li havia de facilitar la sortida d’una trajectòria que el beatle sempre va reivindicar, sobretot la part lúdica més pacífica. Ho demostra el fet que l’any 1964 va publicar In His own Write i l’any següent A spaniard in the Works, dos llibres plens de reminiscències, de dibuixos, poemes i narracions surrealistes similars a les de les seves plaguetes escolars.

Les influències musicals de Lennon provenien més que res del Rock and roll, primer de tot d’Elvis Presley, però també de Chuck Berry, Jerry Lee Lewis, Carl Perkins o Buddy Holly. Tant, que l’any 1975 el beatle més rebel va editar la seva selecció predilecta de clàssics del rock amb el títol Rock’n’roll. En un magnífic reportatge que Ramon Moreno va publicar a la revista El Temps l’any 2010, ens informà que Lennon sempre va provocar controvèrsies. Va ser ell qui va declarar que els Beatles eren més populars que Jesucrist, ocurrència que va ocasionar una desfeta i la reacció enfurismada de l’Església Catòlica i dels estaments més reaccionaris. També va ser ell qui amb repetició es va manifestar contra el poder establert, entre altres declaracions políticament incorrectes, sobretot després del casament amb Yoko Ono a Gibraltar, dia 20 de març de 1969. Instal·lats a Nova York, la cosa va començar a desbaratar-se aviat, fins a l’extrem que va tornar la medalla de l’Ordre de l’Imperi Britànic que la reina havia atorgat als Beatles l’any 1965. El motiu va ser la participació anglesa a la guerra de Biafra. Inevitablement la seva relació amb el delicat Paul McCarney s’havia deteriorat.

L’any 1971, Ono i Lennon ençataren una campanya internacional a favor de la pau que batiaren amb el lema La guerra s’acaba si tu ho vols. El matrimoni s’apuntà a les manifestacions antisistema i participaren a reunions amb adversaris del govern americà, com ara Jery Rubin, Abbie Hoffman, John Sinclair, entre altres insurrectes. Governava Nixon i els funcionaris del president reaccionari aviat activaren la maquinària de l’FBI. Els agents elaboraren informes i qualificaren Lennon com a element a tenir en consideració, perillós. El govern americà començà a posar traves administratives. Segons va escriure Ramon Moreno, Lennon no va ser ciutadà americà amb tots els drets reconeguts fins a l’any 1976. És igual, la composició de cançons, la convocatòria de conferències de premsa i les declaracions públiques a favor de la pau i contra la discriminació de les dones no aturaren. El compositor va arribar a fer aportacions econòmiques en benefici de l’IRA irlandès.

Finalment, alguns dels seus temes, per exemple Woman is the nigger of the world, varen ser censurats. La pressió política i la fatiga el dugueren a la retirada de la vida social. La reclusió al seu apartament de l’edifici Dakota, davant el Central Park de Nova York, va ser radical. S’esvaeix la vida pública de Lennon i renuncia a editar música. Es dedica a tenir cura del seu fill petit, Sean, mentre Yoko Ono de manera intermitent va ser la protagonista d’alguna aparició pública. I d’aquesta manera fins al dia 8 de desembre de 1980, que va ser quan un suposat admirador, Mark David Chapman, disparà cinc bales al cèlebre compositor. Quina va ser la vertadera intencionalitat de Chapman? Fa mal dir; potser algun dia un o altre intrèpid investigador d’aquesta història podrà accedir als arxius de l’FBI i en traurem sentència. Ara, el que és segur és que l’únic beatle mort de manera violenta ha estat el més inconformista, el més descarat de tots.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris