cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
21°

Llei i democràcia

Mentre diferents tribunals europeus van pegant sonores clatellades a la Justícia espanyola (l’última la reiteració per part de la Justícia belga en la no extradició del raper mallorquí Valtònyc), per aquí se’ns continua venent la doctrina (amb base certa) que sense compliment de la llei no hi ha democràcia. De manera que se’ns presenta una equació segons la qual complir la llei és la base de la democràcia, com si la democràcia no tengués res a veure amb l’articulació de les lleis. Una qüestió que té una jerarquia elemental se’ns vol fer veure com si fos allò de què va ser primer: l’ou o la gallina.

Certament, l’articulació de qualsevol sistema democràtic necessita un sistema legal que li doni suport, que l’apuntali, i alhora que la gent senti que existeixen uns mínims de seguretat jurídica. La llei i la democràcia, doncs, van de bracet, com no pot ser d’altra manera. Però, quan hi ha conflicte possible entre l’una i l’altra (i això passa més sovent del que ens podríem imaginar), la democràcia ha de mostrar el camí a la llei.

M’explicaré: és evident que la llei –l’existència d’un sistema legal consolidat- no és ni molt manco suficient perquè una societat pugui ser considerada com a democràtica. Les dictadures també solen tenir sistemes legals més o menys moderns, coherents i consolidats (tret que es tracti de teocràcies, com ara les islàmiques, basades en una antigalla com la Xaria). El franquisme tenia un sistema legal consolidat, i no era cap democràcia. El compliment de la llei, durant el franquisme, no volia dir coherència amb la democràcia, sinó tot el contrari. Avançar cap a la democràcia, l’any que un servidor va néixer, volia dir exactament oposar-se a una part importantíssima de la legislació vigent. Ser demòcrata era, clar i ras, no complir la llei.

Anant una mica més lluny, ens podríem referir als magnífics treballs sobre la qüestió de la filòsofa i periodista excel·lent Hannah Arendt. Arendt va assistir al judici contra Eichman, un bon funcionari nazi, a Isarel, l’any 1959. Eichman se n’encarregava, durant el nazisme, d’organitzar el transport dels jueus fins als camps de concentració on havien de ser exterminats. Ho feia en tant que funcionari del règim, tot ajustant-se a les ordres rebudes. Era un bon funcionari. Aquesta va ser la seua defensa. S’havia limitat a complir la llei. Deixava de banda el petit detall que complir la llei, en aquell règim, era un fet estrictament criminal. No ser criminal anava de bracet amb el fet de no complir la llei. No es podia actuar legítimament i complir la llei al mateix temps.

La divisió de poders, base de qualsevol sistema democràtic, s’organitza a partir de sistemes de “pesos i balances”, per dir-ho en terminologia anglosaxona. Sense els “pesos i balances”, tampoc no hi ha democràcia. El poder legislatiu controla l’executiu. Per això han estat escollits, els diputats i les diputades. Res a dir. El poder judicial vigila que les coses funcionin d’acord amb les regles del joc. Tant el poder legislatiu, com l’executiu com el judicial han de tenir elements de control sobre la seua pròpia actuació. Sense aquests elements de control (el poder sempre tendeix a escapolir-se’n), tampoc no hi ha realment democràcia.

Al Regne d’Espanya, fa devers una dècada i mitja, es va decidir, fora de tot control democràtic, que hi hauria un dels tres poders que no s’hauria de sotmetre a cap control. Es va decidir, així mateix, que l’únic poder que no se sotmetria a cap control seria aquell que no és elegit democràticament per ningú. I, així, avui, tenim un poder judicial fora de les regles del joc dels “pesos i balances”, bàsic en democràcia. Qui pot encausar els membres del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional que operen clarament contra la legislació vigent i que posen de manifest la inseguretat jurídica per a una part important de la nostra població? Qui pot portar davant un tribunal els senyors Llarena, Marchena i companyia, si es boten, sistemàticament, la legislació vigent?

La democràcia, a Espanya, només compta amb una esperança, que es diu Unió Europea. Gràcies al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, tres dels quatre eurodiputats electes que Espanya no volia són asseguts al Parlament d’Estrasburg. Gràcies a un alt tribunal de Bèlgica, el jutge Llarena ha hagut de declarar a Brussel·les per la conculcació de drets als presos polítics catalans. Gràcies a un altre tribunal belga, no s’extradita a Espanya gent per les lletres de les seues cançons. Gràcies al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, d’aquí a devers dos anys, es revocaran totes les causes contra els organitzadors del Primer d’Octubre a Catalunya. Veurem, emperò, fins a quin punt els tribunals europeus podran regenerar la polititzadíssima justícia espanyola.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Miró Font, fa 3 mesos

Diuen ells que sa llei està per a ser complida. Se suposa que igual que ses indicacions des metge estan per ser seguides. Però, i si som davant d'un mata-sans o, pitjor encara, davant d'un "mengele"?

Valoració:3menosmas
Per Piamontès, fa 3 mesos

Després de l'horror de la Segona Guerra Mundial, l'estat (ara de dret) postulà l'imperi de la llei. Les normes, consensuades, que han de prevaldre i ser respectades.A l'estat espanyol ho repeteixen psalmòdicament molts dels seus defensors, com la lletania d'un rosari resat sense convicció.

Obvien que juntament a la llei hi ha d'haver una separació de poders, el control del govern per part dels tribunals, i no un poder judicial embogit, i garanties en l'ús dels drets i les llibertats dels ciutadans (drets de vot i participació política, llibertat d'expressió....)

A colònies tots som perseguits per una lògica jurídico-política estatal espanyola inintel·ligible, cega i sorda a les aspiracions d'aprofundiment democràtic.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris