cielo claro
  • Màx: 10°
  • Mín:

Idiocràcia

Un bon dia t’aixeques, entres a Twitter i veus que és Trending Topic “vamos a morir todos”. Aquell dia t’adones que fa molt de temps que penses que t’han teletransportat dins la pel·lícula “Idiocràcia” (Mike Judge, 2006). No sé si la coneixeu, però és una distopia en clau humorística. O ho era.

Per què dic que ho era? Doncs perquè el que semblava que era una autèntica bogeria, veus que s’aproxima massa a la realitat.

De què va? L'oficial Joe Bawers (Luke Wilson) i la prostituta Rita (Maya Rudolph) participen en un experiment militar fallit del qual desperten cinc-cents anys després, i es troben en un món distòpic en el qual la selecció natural ha afavorit als més idiotes, pel fet que es reprodueixen més. Açò ha resultat en una humanitat estúpida i ignorant, de manera que Joe descobreix que és l'home més intel·ligent del planeta. I és que l’estupidesa humana arriba fins el punt que deixen de regar les plantes amb aigua, sinó amb begudes isotòniques... I es queden sense plantes.

Ahir mirava les notícies i a l’informatiu explicaven els experts que el canvi climàtic està afectant les plantes i els insectes, ja que van despistats amb aquest hivern estiuenc que estem vivint. I xerraven de la possible desaparició d’algunes espècies d’insectes i, en conseqüència, de les plantes que no podran ser pol·linitzades. Vamos a morir todos.

Idiocràcia està molt present a la meva ment i en aquest món esbojarrat en el que vivim. Un món infoxicat on el Covid-19 ha acabat de rematar-ho tot, i ja es fa fins i tot negoci amb les mascaretes protectores (“es el mercado, amigo” que deia aquell). I tampoc sabem si hi haurà pandèmia, o no, perquè hem de reconèixer que ens envien missatges una mica contradictoris. Una altra vegada, vamos a morir todos.

Un capitalisme assalvatjat, que es va fagocitant a ell mateix, en la màxima perversió de la seva existència: perquè el sistema continuïi i no canvïi és capaç d’arribar a la seva aniquilació. Perquè el principal enemic no és un tirà, sinó les multinacionals.

Però vivim a una idiocràcia des del moment en què les fake news tenen més recorregut que les notícies contrastades, quan s’accepta a nivell social discutir mentides com si fossin veritats, quan arriben a les institucions partits contraris als drets humans, quan rebutjam les evidències científiques...

És cert que quan se xerra de distopies es posen com a exemples les obres 1984 o Un món feliç, però si hi ha una distopia que cada vegada se sembla més a la realitat actual és Idiocràcia. Sí, una pel·lícula satírica i d’humor que, fredament, fa plorera.

O és el món en si mateix que fa plorera?

Patricia Font Marbán. Diputada de Més per Menorca.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris