cielo claro
  • Màx: 10°
  • Mín:

Douglas va aturar els peus a MacCarthy

El traspàs de Kirk Douglas ha reactivat el tema de la memòria històrica nord-americana. Alguns reportatges i documentals s’han reeditat i centrat en la necessària participació de l’actor, favorable a la rehabilitació completa de l’escriptor Dalton Trumbo, un home especialment hàbil en la redacció de guions cinematogràfics. Trumbo va ser víctima de la Comissió d’Activitats Antiamericanes (CAA) impulsada pel senador ultradretà, Joseph MacCarthy. La coneguda caça de bruixes. Douglas, també coproductor, va oferir a Trumbo el guió de la pel·lícula Espartac, dirigida per Stanley Kubrick. Fins aquí rai; els problemes varen arribar en el moment del muntatge de les imatges perquè quan va aparèixer el nom del guionista als crèdits, l’establishment polític va pressionar de valent. En resum, Douglas va fer ús del pes de la seva popularitat i no va cedir, i el nom del guionista va sortir publicat a les pantalles.

La denominada caça de bruixes va començar el mes de setembre de 1947, encara que ja hi havia alguns antecedents abans de la segona gran guerra. Segons alguns estudiosos del tema, per exemple Romà Gubern o Josep Fontana, aquella onada repressora es va produir per mor de la confluència de diversos factors. L’esclat de la denominada guerra freda —la Unió Soviètica va passar de ser aliada dels EUA a ser antagonista— era un motiu. Un altre va ser l’ímpetu de la URSS com a potència atòmica. Un altre causa, aquesta de caràcter intern, va ser perquè la superació de la depressió econòmica d’abans de la guerra va coincidir amb la victòria militar i l’eufòria desfermada que en aquell moment experimentava la producció capitalista.

Aquell èxit militar i econòmic, l’aprofitaren els patriotes americans més reaccionaris per desacreditar el mandat de Roosevelt, a qui acusaren de mala gestió política i econòmica que, segons els seus detractors, hauria provocat un eventual impuls dels sectors esquerrans. Els ultradretans de MacCarthy i de John Edgar Hoover, llavors temible cap de l’FBI, consideraren que l’objectiu prioritari de la CAA havien de ser els professionals de la cinematografia de Hollywood, per mor de la seva popularitat i, per tant, de la previsible influència ideològica. No anaven errats de comptes perquè el factor decisiu que va permetre que el guió de Trumbo finalment transcendís, va ser la popularitat de Douglas.

En un clima de repressió de drets i llibertats públiques, la CAA, el mes de setembre de 1947 va convocar 41 professionals de la indústria del cinema amb l’objectiu d’interrogar-los sobre la sospita d’infiltracions de comunistes. Alguns actors, directors i guionistes reaccionaren i crearen el Comitè de la Primera Esmena. Aquest comitè, en un primer moment, estava format per Thomas Mann, Humphrey Bogart, Lauren Bacall, Katharine Hepburn, Gregory Peck, Rita Hayworth, John Ford, Elia Kazan, Billy Wilder, entre altres igual de cèlebres. Aquestes personalitats es negaren a declarar o, si ho feren, no volgueren delatar ningú.

Altres, però, volgueren col·laborar amb la comissió investigadora. Va ser el cas de Ronald Reagan, Robert Taylor, Gary Cooper, Sam Wood, Adolphe Menjou i més gent. Entre els components del Comitè de la Primera Esmena hi va haver algunes desercions, per exemple la d’Elia Kazan. John Ford tampoc no va estar a l’alçada de les circumstàncies. En canvi, un dels que va voler anar a declarar, Bertolt Brecht, llavors resident als EUA, no va comprometre ningú. Els interrogatoris varen culminar amb condemnes per desacatament, amb l’obligació de pagar multes i amb condemnes de presó, com va ser el cas de Dalton Trumbo. Altres sentenciats a diverses penes varen ser Alvah Bessie (antic combatent a la guerra civil espanyola); John Howard Lawson, Edward Dmytryk, Herbert Biberman, Albert Maltz, Lester Col, Adrian Scott o Samuel Ornitz. Després, Dmytryk, condemnat a presó, va renegar i col·laborà amb la CAA, delatant actors suposadament comunistes. Posteriorment, el varen rehabilitar i li oferiren participar en la filmació de la pel·lícula El motí del Caine, pel·lícula amb una clara transmissió d’idees reaccionàries. L’actor John Garfield, en canvi, va ser una víctima mortal de la repressió. Casat amb Roberta Seidam, sospitosa de simpatitzar amb Partit Comunista, Garfield es va defensar de les acusacions i no va voler delatar ningú. Va ser desacreditat i vetat com actor. Finalment, Garfield, que patia del cor, va tenir un atac del qual no es va sobreposar.

Altres delators varen ser Elia Kazan, Robert Rossen i el conegut actor que va interpretar la pel·lícula Johnny Guitar, Sterling Hayden. Després, l’any 1951, es varen organitzar noves audiències i el director John Berry va haver d’exiliar-se a França, igual que Jules Dassin. L’actriu mexicana, Rosana Revueltas, va ser expulsada del país. Anys després, Elia Kazan va rodar On the waterfront (La llei del silenci), pel·lícula basada en un guió de Budd Schulberg, també delator. La crítica ha considerat aquesta pel·lícula com un intent de justificar la seva conducta durant els processos de Hollywood.

La denominada caça de bruixes va anar més enllà de la repressió als artistes del cinema; va propiciar, també, la desfeta dels sindicats més combatius i dels seus principals dirigents. Hi va haver el cas d’altres personalitats perseguides. Robert J. Oppenheimer, científic que va dirigir l’equip que va fabricar la bomba atòmica, però amb antecedents d’antifeixista. Va ser un científic que no amagava la seva simpatia amb les reivindicacions democràtiques. Va ser humiliat i perseguit, especialment per l’oficial Hoover, de l’FBI, en una època que va destacar per la corrupció i la brutalitat policial.

La raó de MacCarthy va ser la d’un aprofitat que va saber veure que l’anticomunisme podia ser políticament rendible. Era un senador de Wisconsin considerat per la premsa del moment com un dels senadors més mediocres del país. MacCarthy tenia de lloctinent el misser antisemita Roy Cohn, manipulador de proves i de testimonis, i endemés conegut traficant de cocaïna. Segons diu l’historiador Josep Fontana al seu llibre Por el bien del imperio, el mes de desembre de 1954 el Senat nord-americà va sancionar, per ampla majoria, el sistema d’investigació de la CAA. Durant la votació no va comparèixer el demòcrata J F Kennedy; sembla que el motiu va ser que la família Kennedy i la família MacCarthy eren amigues. Després d’aquella votació del Senat, va començar la decadència política de MacCarthy i antics amics i col·laboradors el deixaren de banda. Tres anys després va morir alcoholitzat. Roy Cohn, el seu company de fatigues més fidel, va morir a causa de la sida l’any 1986. Durant l’agonia, a l’hospital va arribar un telegrama de Reagan que posava: «Na Nancy i jo et recordarem sempre, en els nostres pensaments i oracions».

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per crispeter nostàlgic, fa devers d'un mes

Ui, té mèrit! I anirà bé com excusa per mirar pelis i fer crispetes! M'ha recordat 'El Majèstic', una peli que tocava es tema de lluny i amb toc un poc lleuger, més de comèdia. Molt més de ficció, metàfora i algunes propagandes. Però emociona prou en algunes escenes. Com ara unes escenes que comencen un poc abans de dues hores de metratge (evito +spoiler) Sonen com amb valors i conflictes actuals. S'art i sa comèdia poden tenir molts efectes!

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris