cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 29°
31°

El restaurant

Es podien permetre el caprici dos cops l'any. Solien fer-ho l'octubre i el maig. Costava uns 100 euros el cobert de mitjana i, la seva butxaca, com la de tantes parelles, no es podia permetre aquests sotracs si no era molt de tant en tant i com a excepció. El restaurant, a més d'estar entre els deu més prestigiosos de la ciutat, era un referent entre gent que es dedicava als negocis, la política institucional i altres persones que podríem dir-ne famoses. Els mitjans solien fer-se'n ressò per ser el lloc triat per a dinars o sopars de grups pertanyents a la jet set, així com per trobades secretes als seus reservats on, entre cortines elegants i atapeïdes, es prenen decisions importants.

Malgrat pogués resultar xocant, aquest lloc formava part del seu univers simbòlic des de gairebé els inicis de la seva relació quan, fantasiejaven junts amb un hipotètic futur prometedor. La realitat, física i social, els situava a l'altre extrem del restaurant. Pràcticament, creuaven la ciutat per arribar-hi: de la perifèria a la zona alta. Amb tot, havien gaudit d'alguns cops de sort com quan van comprar el pis.

El 2012, en els temps més fotuts de la crisi, es van assabentar que en un bloc que s'havia acabat de construir el 2007, a penes s'hi havia pogut vendre cap casa i, des de feia ja dos anys, s'havia baixat fins a la meitat el preu inicial. Això els va permetre estrenar un habitatge ample i amb un parc gran molt a devora. Sens dubte, una dosi de qualitat de vida en plena gran ciutat i a un barri històricament obrer on els parcs i equipaments que hi havia eren relativament recents i resultat en gran manera, de lluites veïnals que venien d'enrere.

Fou uns tres anys abans que el banc els concedís la hipoteca pel pis, quan, per primera vegada varen provar el lloc. Ho recordaven perfectament. A l'entrada, va atendre'ls un cambrer uniformat i els va demanar si tenien reserva. El hall era gran amb un terra de parquet consistent, de color marró. Hi havia una barra llarga, elegant i una zona amb butaques, taules i premsa de tot el món perquè els clients poguessin esperar còmodament, si era necessari.

Els varen cridar especialment l'atenció, els enormes llums que penjaven del sòtil, fets amb mil peces de vidre, de forma arrodonida i al centre, fent el cercle complet, bombetes en forma de canelobre. Eren iguals a totes les parts del local. Inclús als lavabos, si bé una mica més petites que la resta. Feia una lleu flaire de fusta, perfums suaus barrejats i menjar. Varen compartir la sensació d'entrar en una realitat que els aportava emocions i somnis a parts iguals. Es preguntaven de què parlarien els comensals de la resta de taules. Hi havia parelles, taules que semblaven de negocis, i algunes d'amics i amigues. La veritat és que l'imponent local, tant s'adequava a reunions de treball, com a un sopar íntim. Igual que els seus reservats.

Els hauria agradat formar part del cercle social que podia freqüentar l'emblemàtic restaurant. Havien fantasiejat amb aquesta idea més d'una vegada. Però eren conscients també de tot el que tenien: amics i amigues amb qui poder comptar, una relació sentimental satisfactòria que el temps havia consolidat, un entorn humà maco, en definitiva. I, molt possiblement, no tots els comensals amb qui dos cops a l'any compartien espai, podien dir el mateix.

Així que, si feien balanç, no podien considerar que la vida hagués estat dura amb ells. Especialment, si es comparaven amb algunes persones del seu entorn més proper. Cap a les 17 h, després d'una llarga sobretaula, típica del lloc, sortien, creuaven la ciutat de nou i anaven a fer un vol pel parc gran del seu barri. La tornada a la seva realitat. Dos mons a tan pocs quilòmetres de distància i ells avui havien pogut guaitar unes hores al de més amunt. Era un ritual fet a partir de somnis, il·lusions i complicitats. Elements indispensables per a una relació.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris