cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 29°
31°

L'excés de vida de Rafel Crespí

Rafel Crespí vessava vida. Ho feia sempre: quan emprenia quimèriques croades en defensa de la llengua i cultura del país, quan escrivia els articles que publicava al DBalears o redactava les seves hilarants narracions i novel·les, quan parlava en els actes públics en què intervenia –ara el més important era el de la commemoració del cinquantenari de l’I. B. Berenguer d’Anoia- o en cercles més personals i íntims. L’excés, l’entusiasme i les actituds generoses caracteritzaven la seva immensa humanitat. La portava inscrita en la mirada obliqua, tímida i sorneguera, i la deixava anar en les opinions que defensava i que mai no acceptava de amagar rere vels d’hipocresia ni paranys de civilitat o cortesia mal enteses.

La literatura, l’escriptura, la creació, l’assaig periodístic, combinats amb la lectura insistent, representaven molt per a ell i anaven més enllà del que podia aparentar. Quan feia amistat amb un escriptor compartia amb ell els secrets de la creació, i, després, sovint es lliurava a una espècie d’adopció insòlita, de promoció incondicional. En els darrers temps tenia una relació molt pròxima amb Manuel Baxauli, el Manolo que deia ell. L’havia conegut a través de na Mara, la seva companya amb qui tant compenetrat estava. Record l’extraordinària campanya que va fer de La cinquena planta i ara jan’ havia començat una altra, entre els amics i a la xarxa, on es mostrava molt actiu, a favor d’Ignot, la darrera novel·la de l’autor de Sueca. Jo mateix vaig ser beneficiari immerescut d’un d’aquests inesperats regals. Ho feia perquè ell era així, desprès i altruista, però també perquè creia en la literatura, es deixava seduir fàcilment per les obres dels novel·listes més diversos altres i perquè pensava que aquesta era una bona manera de servir-la.

Tenia fe en l’obra que escrivia. D’uns anys ençà treballava molt en una extensa novel·la en què hi destacava el personatge de l’àvia Serenina. Barroca, bigarrada, plena de modismes rurals, de frases fetes. Potser excessiva, com era ell, i per això autèntica, sincera. La refeia una vegada i altra i com més esforços li dedicava més es deixava posseir per les històries que hi contava i per l’atmosfera que les envoltava i que construïa amb paraules abundants. Més prest que tard caldrà recuperar-la. Des que el vaig conèixer a finals de la dècada del 1970, quan coincidírem a l’Institut Antoni Maura, es comportava així amb l’escriptura. Era l’amant a qui no planyia esforços i a qui es lliurava incondicional.

Crec que vivia un bon moment de plenitud. Il·lusionat amb la vida migpartida entre Mallorca i el País Valencià que feia al costat de na Mara, reconfortat amb la situació vital amable que havia conquerit, orgullós, a les portes de la jubilació, de la seva trajectòria com a docent, inquiet amb els projectes literaris que tenia entre mans, expectant amb les ambicions dels seus fills. El conjunt de tot això constituïa una riquesa íntima que s’havia guanyat a pols, producte de persistir en uns mateixos ideals durant tota la vida, i de fer-ho amb una sensibilitat personal que no va deixar mai d’eixamplar. La desaparició injusta no podrà esborrar el triomf d’aquesta imatge que em plau d’evocar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris