muy nuboso
  • Màx: 21°
  • Mín: 19°
24°

Corbyn, el darrer alè de la socialdemocràcia

Els analistes dels mitjans de comunicació de massa, una multitud de gent ben proveïda i ben pagada amb la missió d’entabanar els espectadors; experts en piulades, en l’expansió de consignes via tuits, articles exprés, etcètera, han dit que Jeremy Corbyn va perdre les darreres eleccions de la Gran Bretanya perquè, en definitiva, el laborista fa la impressió de ser un pocapena. En fi, tot reduït a una mala definició de la imatge que precisament aquests beneficiats de la revolució tecnològica sovint fabriquen. Anàlisi de curta volada, esbiaixada però efectiva, fora del context real, i superficial.

És una llàstima que les coses, la mort per inanició de la socialdemocràcia i l’ús mal intencionat de la revolució tecnològica, hagin acabat d’aquesta manera tan lamentable perquè, si no vaig errat, va ser durant la dècada dels anys noranta del segle vint que l’actual ministre espanyol d’Universitats, el senyor Manuel Castells, va ser el protagonista d’un serial de programes, emesos per diverses televisions, en companyia del conegut divulgador de temes generals i confusos, Manuel Campo Vidal, sobre la revolució tecnològica fabricada a les instal·lacions de Silicon Valley. Aquest dos senyors predicaven que aquells enginys tecnològics nord-americans garantien tota casta de millores per a l’economia productiva; eficiència, transparència i agilitat, i tot gràcies a la informació que ens havia d’arribar en temps real. Optimisme apocalíptic.

Vaig recordar tot aquell enfilall de bones notícies que coment quan vaig llegir l’article d’un conegut periodista de Palma que comentava la impecable victòria de Boris Johnson. L’articulista deia que Johnson havia arribat a cobrar sis mil euros per cada col·laboració setmanal que publicava al Telegraph. Johnson hauria reconegut que li bastaven dues hores per escriure cada article. Per tant, el seu èxit electoral és una closcada al clatell, segons l’articulista mallorquí, dels analistes cervelluts, els quals ja varen errar els pronòstics en el cas com un cabàs de Donald Trump, perquè una cosa són les anàlisis envitricollades, tan fines i perfilades, i una altra, molt diferent, la realitat, el fart de la gent per mor de la ineficàcia burocràtica progressista: la perversa seducció que avala la naturalitat de Trump i de Johnson, posava l’articulista en qüestió.

Ja s’entén que el relat d’aquesta avinentesa que descriu el periodista de Palma és una mica caricaturesc, però vius, perquè l’èxit de la caricatura consisteix a destacar bé els principals relleus. La realitat és la que és i la realitat constata que la derrota de Corbyn va ser estrepitosa, els pitjors resultats electorals que han tengut els laboristes britànics en els darrers vuitanta anys. Potser sí que la realitat de cada dia demostra que l’espontaneïtat de Boris Johnson hi està en consonància i que la gent ja percep com una realitat natural l’imperi atroç del neoliberalisme. Deu ser també per això que el discurs, suposadament alternatiu, de Corbyn soni a artifici, però no per la suposada expressió incompleta d’un pocapena, sinó per la tradició de fracassos de gestió que l’esquerra, que ja no és una esquerra alternativa, arrossega.

A la Gran Bretanya, l’alternativa que havia de ser socialdemocràtica al govern de Margareth Thatcher, no va fer més que contribuir a consolidar l’era neoliberal inaugurada per la premier ultraconservadora i l’actor Ronald Reagan, tots dos admiradors del dictador Pinochet. Ja està clar que Tony Blair, inventor de la denominada tercera via (d’adscripció dissimulada, però incondicional, al capitalisme), no deia que admirava cap dictador sud-americà, però va acabar de desprestigiar la socialdemocràcia anant del bracet d’Aznar i de Bush. El primer èxit de Blair, purament electoralista, és a dir, socialment incomplet i ineficaç —va ser durant el seu mandat que els sindicats mudaren i es convertiren en agents socials merament residuals— i només possibilista per mor de la seva, més o manco tàcita, adscripció a la llei dels mercats internacionals, va enlluernar, desgraciadament, la resta de partits socialdemòcrates europeus. Està clar, basta veure com ha acabat tot, Blair i la socialdemocràcia continental.

La socialdemocràcia de Christian Kern, la retòrica de la seva ocurrència, denominada El somni austríac, més pròpia d’un president nord-americà que la d’un socialista tradicional. Una socialdemocràcia europea que primer va abandonar el marxisme i després ha abandonat la tradició socialista. Desaparició del Pasok i el posterior i immediat fracàs de Syriza a Grècia. El dirigents actuals del PSD alemany que ja no saben amb qui han de fer aliances per mirar de no desaparèixer. Va ser Gerard Schröder el primer que va activar les retallades socials a principi dels anys 2000. És el mercat capitalista que s‘ho engoleix tot, llevat de les polítiques neoliberals d’uns i altres.

Matteo Renzi a Itàlia va arribar a ser la gran esperança d’una socialdemocràcia que ara ja ha perdut fins i tot la denominació; arreu la denominació ja és més genèrica; diuen que són progressistes, descartats els més barruts que encara gosen dir que representen l’esquerra. Renzi, que segons algunes informacions —El País de dia 18 d’octubre de 2019, per exemple— ara aspira a conquerir el centre polític, tant que ja s’assembla a Salvini quan encara no era semifeixista. A França, el ridícul d’Hollande no va aturar fins que no va aconseguir que Valls hagi hagut d’acabar anant a remolc d’Arrimadas, una dona que no hi és tota, i gairebé fins que l’actual dirigent francès, Macron —en quinze dies va ser capaç d’inventar un nou partit i tot per la necessitat de fugir de quatres del socialisme francès— hagi estat a punt de provocar un nou Maig del 68; si no ho ha aconseguit ha estat perquè la societat civil francesa està orfe d’una representació política capaç de vehicular les seves demandes.

A Dinamarca tenc entès que Mette Fredericksen encara aguantava el ciri, però només perquè festeja amb el partit PPD, a condició de barrar el pas als refugiats. També aguanta el president portuguès, tot i que Déu sap de quina manera, i Pedro Sánchez, però aquest només a costa d’apujar un 0’90% les pensions i perquè les elits espanyoles creuen que sabrà engalipar millor que ningú els catalans.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris