cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 29°
29°

Welles, polític i amant de les ballarines

Poc després de deixar de banda el seu flirteig amb l’actriu mexicana Dolores del Río, i tot d’una després de casar-se amb Rita Hayworth, Orson Welles va passar per la faceta més política de la seva vida. L’any 1943, el mes d’octubre, Welles va ser un dels principals oradors del denominat Tercer Sopar del Món Lliure, esdeveniment que es va organitzar a l’hotel Pennsylvania de Nova York. Aquell dia, en aquell sopar, hi va haver altres oradors. Harold Butler, funcionari de l’ambaixada britànica; Wei Tas Ming, ambaixador de la Xina; Álvarez del Vayo, ministre d’Afers Exteriors de la República espanyola a l’exili i el coronel Evans Carson, del cos de la Marina dels EUA, entre altres mandataris.

En el programa oficial d’aquell acte, Welles hi figurava com a representant del Comitè del Món Lliure de Hollywood; va ser l’únic representant independent de la política oficial. Aquell sopar va ser el preàmbul d’un congrés que havia de tractar el tema relacionat amb la defensa d’un món que s’havia d’alliberar del feixisme, a la recerca d’una pau duradora en un ordre democràtic internacional. Orson Welles tenia 28 anys, considerava viable presentar-se a unes eleccions per sortir elegit senador, i ho creia convenient en el moment que el seu prestigi —prou controvertit— com a dramaturg, cineasta i actor estava definitivament consolidat.

Va ser en el decurs d’aquest mes d’octubre de 1943 que Welles va començar a escriure un seguit d’articles a la revista Free World, una publicació compromesa amb la democràcia i que tractava sobre els diversos afers internacionals d’aquell moment. En aquest serial d’escrits —l’actor era més bon orador que escriptor— exposà part del seu ideal polític. Hi demostrava una gran preocupació perquè, en aquell moment, la bel·licositat militarista ja prenia un gran auge a Nord Amèrica. Ell, contràriament, defensava que el seu país havia d’acceptar la responsabilitat que representava haver pres posicionament contra l’impuls que prenia el feixisme a Europa. Era contrari als militaristes que ja preveien aïllar el seu país de la resta del països del món, gràcies, precisament, a la força que agafava la indústria armamentista nord-americana. Welles va saber preveure que l’aliança contra Hitler podia derivar en una nova ambició, també de caràcter imperialista.

Va ser llavors, durant la segona gran guerra general, que els reaccionaris nord-americans varen intensificar la campanya d’infàmies amb la intenció de perjudicar el prestigi que ja tenia el gran dramaturg. Varen començar a dir que la seva predicació internacionalista feia part d’una conspiració comunista. Tampoc no eren res de nou, aquelles campanyes, perquè, abans, amb motiu de l’estrena de la pel·lícula Ciutadà Kane, l’empresari Hearst —el cèlebre magnat William Randolph Hearst, escarnit al film— va emprendre campanyes de premsa, i judicials, acusant Welles de plagi, de socialista milionari —cosa relativament certa perquè l’actor perdia considerables quantitats de diners en inversions fallides de tota casta, teatrals, fílmiques, etcètera— o d’adulteri, acusació més aproximada perquè els afers amorosos de l’actor varen ser tumultuosos i més que abundants, amb ballarines, actrius i dones diverses del món de la faràndula, a banda de les admiradores civils i dels seus tres matrimonis legals.

Orson Welles tenia debilitat per les ballarines. Contarem una anècdota reveladora. Amb motiu del naixement de la seva filla, producte del primer matrimoni amb Virgínia Nicholson, una senyoreta de la bona societat de Chicago, l’actor esperava l’esdeveniment a la sala adjunta del paritori. Amb això que surt una infermera del quiròfan i l’actor l’observa. La infermera, al cap d’una estona, torna i just quan és a punt d’entrar-hi un altre pic, Welles l’atura i diu: «Vostè és ballarina» Sí, contesta la dona: «Com ho sap, vostè?» I acaba l’actor: «Per la seva manera de caminar.»

En el serial d’articles que hem destacat, Orson Welles descarta la seva afecció al comunisme, però en un dels escrits adverteix: «Els dinosaures amb escames de la reacció m’acusen de comunista, i els comunistes m’acusen de capitalista. Jo som un cineasta que està molt ben pagat, que gaudeix de poderoses raons per sentir-se a gust en una economia denominada de mercat. Som totalment partidari de guanyar diners, si en som mereixedor. Però, perquè ningú no pensi en cap modèstia publicitària, crec que tothom és mereixedor de tenir els diners que jo tenc. Sense cap dubte, el meu dret a gaudir de la riquesa acaba si no dedico part dels diners que tenc a ajudar la gent que no té el necessari per viure dignament. Aquest sentit de la solidaritat humana crec que és anterior a les teories que va escriure Karl Marx. Estic convençut que el benefici que he obtingut de la societat, el dec a la societat. Si això és ser radical, doncs automàticament haurem de denominar radical tothom que treballa en el món de l’espectacle, perquè tothom sap que el denominat home públic deu la seva posició al públic.»

Welles pensava que la gent senzilla és més sàvia del que els preeminents creuen. Va ser per això que va escriure, i editar, Everybody’s Shakespeare i també va ser per aquest motiu que va dirigir una interpretació de Macbeth al teatre Adelphi del carrer 54 Oest de Harlem, a càrrec del grup Teatre Negre. Ha estat un Macbeth més negre que Jack (Jack Carter, actor negre, molt conegut a Harlem i també malaguanyat per la seva afició a la beguda), va declarar Orson Welles. Bona part de la seva filmografia també expressa una convicció molt característica; el mal, en primera instància, no prové de la part social més damnable. Totes aquestes notícies, i naturalment moltes altres interessants, les podem trobar a la biografia que va escriure la historiadora i dramaturga nord-americana, Bàrbara Leaming, Un llibre molt interessant per a la gent que és aficionada al teatre.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris