algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
15°

Un altre Nadal

Dia 21 de desembre de 1957, a les sis de l’horabaixa, Josep Pla embarca al transatlàntic italià Conte Grande amb la intenció de fer un viatge informatiu. Se’n va cap a l’Amèrica meridional. A l’estació de Barcelona l’acomiadaren el seu editor, Josep Vergés, i el matrimoni Cruzet. En arribar al camarot, damunt la tauleta, hi troba el volum, tot just acabat d’editar, amb la Poesia completa de Josep Carner, regal de Josep Cruzet. Dia 23, el Conte Grande entra a l’estuari del Tejo i poc després —primera escala— atraca al port de Lisboa, on esperen l’escriptor uns amics. La colla es desplaça al domicili del seu germà. Després, van a beure whisky a l’English Bar, «...el deliciós, obscur establiment de la Baixa, que he freqüentat tant, en les meves estades.» El Conte Grande salpa a les nou del capvespre.

Dia 24. Vigília de Nadal. A primera hora de l’horabaixa, Pla és a la biblioteca del transatlàntic. Tria el Dietari de Kafka traduït a l’italià. Ha plogut tot el dia. Mar tenebrós, amb poca visibilitat. Pla ho troba perfecte. A les set, el comandant Rossi ofereix un còctel. Manhattan i Martini sec. Tothom va mudat. A les vuit, sopar de vigília de Nadal. Carta fabulosa, gran sopar. Caviar, salmó fumat, sopa de cua de bou, llagosta. Per substituir el faisà rostit, Pla demana una amanida d’endívia, amb un punt de mostassa. La seva amargor, escriu, és deliciosa. Vins: Riesling, Valpolicella i Astispumante. Tota classe de postres. Cafè brasiler lleuger, perfumat, clar. L’empordanès demana una grappa; el cambrer queda astorat.

A les dotze, hora local —el transatlàntic ja navegava entre les aigües de Madeira i Casablanca—, s’organitza la celebració de matines, al gran saló del buc. Cerimònia seriosa, sempre segons la versió de l’escriptor. Molta de gent. La bandera italiana al fons de l’altar. Rossi presideix, amb l’enginyer de màquines, els oficials, el nostredamo i el metge. Sermó sentimental i patriòtic del capellà de bord. Emoció. Tema del sermó: per Nadal cada ovella al seu corral. Escriu Pla: «No recordo haver vist en terra una missa de gall tan seriosa com aquesta, davant sa majestat l’Atlàntic.» Calma completa. Absoluta immobilitat. L’escriptor puja al pont de comandament i contempla el panorama universal. Estelada magnífica, fastuosa claredat.

Mentrestant, al saló han llevat l’altar i la bandera; hi han posat una petita estrada i hi compareixen uns músics d’aspecte tímid i melangiós. A la una comença el ball. Pla escriu que no està d’humor per a quedar-hi. Els viatgers, homes i dones, s’alcen de les cadires i ballen. «La resistència sembla considerable: el sopar ha estat magnífic, la missa edificant, els excel·lents alcohols del bar han il·luminat els ulls i alguns nassos.» L’empordanès torna al camarot; s’hi està bé. «El Dietari de Kafka no és pas precisament una lectura nadalenca. Romanticisme frenètic d’aquest escriptor. Només parla d’ell. És insuportable, asfixiant.»

Dia 25. Nadal. Ofici solemne a les deu. A les dotze, el Conte Grande ja navega entre la costa d’Àfrica i l’illa canària de Las Palmas. L’illa és perfectament visible, negroide, volcànica. L’aparició produeix un moment de curiositat entre les persones estirades a les gandules i que prenen el sol en els llargs corredors laterals. Al transatlàntic no hi ha premsa i el butlletí de bord només du notícies bones, «... que són aquelles que de la mateixa manera que arriben, després se’n van.» Sort que en el Conte Grande l’alimentació és d’una abundància desorbitada. Hi ha, primer, el petit déjeuner, que serveixen fins a les nou. A les onze, tasses de brou i sanvitxos a voler. A les dotze i mitja, dinar. Tres plats o quatre, a la carta, a discreció. A les cinc serveixen cafè o te amb dolços. A les set i mitja, «... sopar amb tot el que es pot trobar a les millors taules d’accés públics, continentals.» Al celler del transatlàntic hi ha una concentració de vins de gran categoria. El cafè —una de les begudes predilectes de Pla— és abundantíssim. No ve mai d’una tassa. Al bar, «... les begudes són de primer ordre i molt barates perquè aquestes mercaderies, en els vaixells, tenen una franquícia arantzelària.»

És precisament al bar del Conte Grande on Josep Pla coneix Albert Montserrat, de la família del mateix nom, tan important, escriu, de Rosario de Santa Fe —vella emigració mallorquina de Felanitx—, casat amb Regina Soltura, bilbaïna. Aquest Montserrat és «... banquer, molt ric, que es passa la vida fent gimnàstica seriosa, canviant-se la roba i amb la preocupació de la pròpia, decisiva, salut personal.» Montserrat viu generalment al País Basc i a París: «És un d’aquells darrers exemplars de la gran època dels argentins a París.»

Dia 26. Sant Esteve. «La calma del mar —si és possible— es va accentuant.» Pla passa les estones entre la delícia dels aperitius amargs i glaçats italians i la lectura dels poemes de Carner: «Al cel obert, hi ha una clivella fina / com entre dubtes un desig planyent./ Travessa un poc de sol i regalima, / en mar de plom, un reguerol d’argent.» Així mateix, escriu l’empordanès, aquests versos són massa sòlids per a una cosa tan habitual —la contemplació del cel des de la mar oberta. L’endemà, dia 27 de desembre, està previst que el Conte Grande arribi a Dakar, segona escala en el camí que l’havia de dur a l’Amèrica del Sud.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris