lluvia moderada
  • Màx: 10°
  • Mín: 10°
10°

Memòria de Joaquim Ruyra

Enguany ha fet 80 anys que va morir Joaquim Ruyra, una efemèride que, potser, ha passat una mica inadvertida. Ruyra va escriure poesia, novel·la, peces de teatre; també va traduir Moliére, entre altres autors, i va escriure teoria literària, L’educació de la inventiva. Amic de Josep Carner, Ruyra es va formar dins el Modernisme, va treballar per a l’Institut d’Estudis Catalans i va col·laborar amb Pompeu Fabra en la recerca de paraules i en les discussions de problemes filològics. Va morir pocs mesos abans d’acabar la guerra civil espanyola.

Amb motiu de la seva mort, Carles Riba va escriure un recordatori del qual avui en farem una extracció. Ruyra patia de sordesa, entre altres xacres —va ser un home certament dissortat en moltes facetes de la seva vida— circumstàncies que ocasionaven l’aparença externa d’un cert isolament. Però Riba ens adverteix que l’escriptor tenia una manera única de sortir del silenci, perquè dins aquella aparent absència hi havia «... una vigilància en continu treball, exercida sobre impressions actuals, sobre memòries, sobre experiències.»

Carles Riba trobava que cap escriptor català no ha meditat tant com Ruyra sobre la naturalesa del seu propi ofici ni sobre els mitjans del seu propi art. Vitalitat física, tot i els inconvenients que provocava tenir una mala salut, i espiritual: «La qualitat del seu cristianisme, que trencava vitalment el pueril formalisme catòlic.» Era tan cristià, que a molts dels parroquians no els devia semblar catòlic, segons ens explica el poeta de Barcelona. I hi afegeix: «De la seva decrepitud saltava talment jovenesa salvadora contra les forces destructives i de mort que ens escometien. Estigué amb Catalunya, enfront dels qui meditaven la definitiva ruïna: hi estigué posposant-hi els propis interessos terrenals, les seves pròpies idees socials i polítiques; ans proclamant-les coratjosament.»

Arribà la revolució i la guerra civil, «... les més simples i brutals realitats del viure i del morir.» Ruyra, continua la necrològica, va ser un home que s’havia conquerit ell mateix, que es posseïa a ell mateix i comptava dins seu una riquesa més viva que els seus exteriors béns patrimonials perduts. Una riquesa que mai no podria fixar-se en xifres.

Aposta Riba conta una anècdota que considera aclaridora: «En el descans de les nostres tasques tècniques de la Secció Filològica, la conversa va fer cap a l’aniversari pròxim que no recordo. Vaig expressar la recança amb què es compleix un any més. “Doncs jo, digué López-Picó, sento a cada aniversari més alegria.” Ens miràrem amb angúnia: ens era ja tristament provada en el gran líric la creixença d’una melangia histèrica que havia d’acabar talment engolint-lo, fent-se un absent en la presència, un desdit entre volenterosos, un feble a socórrer entre més febles potser que ell i que es congregaven a socórrer: “Sí, explicà: em sé un any més prop de la mort; perquè, vist el que passa, només la mort és desitjable.” Ruyra estava aquell dia més endins que mai d’ell mateix; potser per l’efecte arrossegadís d’alguna droga contra els seus somnis de cardíac. Juraria que, més que percebre les nostres paraules, va intuir-les des del moll mateix de la seva vigilant simpatia. Inesperadament, com un nageur venant du profund de son plonge, emergí del gran silenci dels seus setanta-nou anys: “Doncs jo vull viure!”, exclamà brandant el cap; i després d’una reflexió breu, amb una somrient bonhomia, però tallant talment la qüestió amb un gest de destral: “Sí, encara que hagi d’anar a buscar la sopa al Ritz, vull viure.” Una altra pausa, encara més breu. I per últim, com qui es decideix a l’essencial confessió: “Tinc ganes de veure com peta tot això”. Hi hagué en la petita companyia un bell relaxament: en el col·lega que més motius personals tenia per a desesperar, la joia i la vida triomfaven, en la noble forma d’una inexhaurible curiositat intel·lectual.»

De la sessió de l’Institut d’Estudis Catalans, Ruyra alguna vegada anava a la conselleria de Cultura, a l’altra banda del Pati dels Tarongers, on més tard, en el despatx que hi tenia Pompeu Fabra, celebraven les sessions. Ruyra hi aportava el gust i la coneixença de l’idioma. Compareixia tot sovint a les sessions amb les llargues llistes de paraules i girs; per això Carles Riba acaba la necrològica d’aquesta manera: «Mentre viuré, Joaquim Ruyra em viurà simbòlicament en una escena que les calamitats del bloqueig feren gairebé habitual. Finida la sessió de l’Institut d’Estudis Catalans, el dúiem a casa seva, llunyana d’un trajecte que no cobria cap transport, en el cotxet de Pompeu Fabra. Un cotxet minúscul, on anàvem els tres amb el xofer i tot d’embalums, entregirats, sobreposats, plegats. Plegat, gemegadís, barbotejant fórmules de gratitud, el trèiem delicadament, difícilment, mig d’esquena, mig de cantó, a la vorera del seu domicili. Aquell home aleshores tenia, no vuitanta anys, sinó vuit-cents, vuit mil. De sobte reprenia l’aplom, la testa de primer, amb aquell mateix gest característic de quan rompia a parlar, i que ara se m’associa amb el desplegament de les naixences; ens feia adéu amb la mà i, altiu malgrat l’encorbament de les espatlles, crescut, ferm, directe darrera la seva mirada, anava cap al seu portal i la seva més salva soledat.»

El recordatori complet amb motiu de la mort de Joaquim Ruyra, està publicat al llibre de Carles Riba, Clàssics i moderns, editat per Edicions 62, llibre que correspon a la col·lecció titulada Les millors obres de la literatura catalana.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per l´historiador, fa devers d'un mes

Assaigs, poesia, teatre, traduccions i altres temes varis. Pels catalans és un altre gran homenot.

Valoración:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris