lluvia moderada
  • Màx: 10°
  • Mín: 10°
10°

València i les Balears: la recerca de les paraules

En un dia clar de vent de ponent, no és difícil albirar des de qualsevol muntanya valenciana mitjanament imponent la silueta animal de la serra Tramuntana. Menys encara ho és contemplar les formes familiars d’Eivissa i Formentera des dels penya-segats de la comarca de la Marina. Les Balears, al capdavall, jauen allà, silencioses, a només uns centenars de quilòmetres. Poca o molta, però, la llunyania de vegades no es mostra físicament, sinó a través d’altres batecs. L’altre dia, en tornar de Mallorca, vaig pensar que a hores d’ara, a València i a les Illes els separa alguna cosa més que la Mediterrània que els uneix.

Ara fa dues setmanes que vaig participar en el Seminari Blanquerna, el fòrum –aplec, cenobi, espai, com vostés consideren– que arreplega anualment a l’illa els qui, des d’una òptica sobiranista i progressista, volen pensar el país i el món. Enguany tornava al monestir de Lluc, un indret simbòlic i solemne, i ho feia sota el títol ‘Emergències globals, pràctiques locals’. Allà es va dissertar i debatre sobre ecologisme, turisme, ús de la llengua, moviments juvenils, dret penal, procés independentista català... Jo, molt humilment, vaig parlar d’un moment de la història del País Valencià que considere clau per entendre el present: el segle XVI. El fet és que vaig començar sent sincer: entre valencians i mallorquins –afegim menorquins, eivissencs, formenterencs– hi ha, a 2019, un desconeixement dramàtic.

I parle de la ignorància recíproca que comparteixen els nuclis valencianistes i mallorquinistes dels seus respectius projectes de país, compte, desconeixement més profund, intuïsc, en els seus quadres més joves i més allunyats de les complicitats de la “Transició”. No pense ara en el pack regional-madridista atorgat als uns i als altres, òbviament ben conegut per tothom a les dues bandes de la mar i més enllà, convenientment promocionat per l’Estat centralista. Només cal posar la televisió. No pense, doncs, en platja, Rafa Nadal, palau de Marivent i sobrassada, per un costat, i platja, Rafa Mora, Ciutat de les Arts i paella, per l’altre. Això, com a corpus identitari, té i tindrà bona salut: és, després de tot, la materialització cartró-pedra de l’ideal borbònic d’Espanya. I encara podríem afegir a Rita Barberà i Jaume Matas, que a Madrid sempre ha sigut excitant la fantasia d’un Mediterrani frívol, malfaener, corrupte i fester, a qui cal atar en corto des de la sobrietat de la villa y corte. “¡Seréis siempre unos niños, levantinos!, / ¡os ahoga la estética!”, escrivia un Unamuno a qui Amenábar ve de fer una reverència...

Del que parle és del desconeixement mutu de l’altra identitat: l’alternativa a la respectiva purpurina de l’oficialisme estatal i en certa manera a la del també respectiu i asèptic discurs autonòmic. En poques paraules, parle de la ignorància compartida de la identitat que encara intenten sostindre els grups sobiranistes –o més o menys sobiranistes– al País Valencià i a les Illes Balears, basada en l’autogovern real construït sobre el respecte a la terra i als trets històrics, culturals i lingüístics propis. Dit d’una altra manera, ni tan sols els grups més polititzats ens coneixem els uns als altres. De fet, sense anar més lluny, fins que vaig ser convidat, jo no sabia què era aquell Seminari, i durant aquell cap de setmana vaig comprovar fins a quin punt una persona mitjanament militant ignora referents històrics, culturals i polítics –en el sentit ampli de la paraula– que per al sobiranisme de l’illa són el pa de cada dia. Amb sort, preguntat per Mallorca, una persona en l’òrbita del valencianisme citarà successivament Antònia Font i MÉS, molt probablement sense ser capaç de dir el nom real del cantant ni el d’algun dels líders de la formació. La resta serà patrimoni d’allò excepcional o alguna reformulació de la fantasia regionalista de què parlàvem adés.

Amb Catalunya –amb el catalanisme– no passa, o no passa tant, per raons òbvies que no caben ací. Sí, d’acord, al País Valencià, al carrer, quasi ningú coneix Jaume Cabré, però dins el món cultureta existeix. És un exemple, només. El que vinc a dir és que valencians i mallorquins som pobles germans que no practiquem la germanor, o la practiquem de reüll: sabem que estem allà, al costat, però... Perquè, ben mirat, més enllà de les evidències, compartim tota una sèrie de paral·lelismes històrics: des de la manca de vertebració interna a l'absència ancestral d'una classe dirigent cohesionada al voltant del territori, passant per punts d’inflexió simbòlics com les sagnants Germanies, brutals i decisives tant a terres valencianes com a mallorquines. I també vivim un present còmplice: som, els uns i els altres, condició sine qua non d’aquella tercera via Mediterrània federal que somien en la redacció de La Vanguardia com a solució per al “problema territorial” d’Espanya.

Potser exagere. Siga com siga, fa vora tres anys es va presentar als mitjans la Declaració de Palma, en què els consellers de Cultura del País Valencià, de les Illes Balears i de Catalunya, manifestaven “la voluntat d’iniciar una nova etapa de relacions per enfortir els lligams històrics i culturals i la col·laboració pel benefici comú dels tres territoris”, com apuntava llavors aquest diari. El gran objectiu a assolir era el foment “d’un mercat interior cultural entre els tres territoris impulsant circuits d’arts escèniques i visuals, música, literatura, audiovisuals i cultura popular i tradicional per facilitar a les indústries culturals i els creadors la circulació dels seus projectes dins l’àmbit dels tres territoris”. Què n’hi ha, de tot açò, tres anys després?

Aquell divendres de fa dues setmanes, a la vesprada, aprofitant que el Seminari començava l’endemà, vam presentar la novel·la Narcís o l’onanisme (Drassana, 2018) a Can Alcover. Ni cal dir que fou iniciativa personal del company Amadeu Corbera i la companya Aina Vidal, a qui els estic profundament agraït. Òbviament, ningú no coneixia el llibre ni tampoc l’editorial. Dic òbviament per què com havia pogut ser d’una altra manera? En el col·loqui posterior amb els presents –gent militant de la cultura de Mallorca però també de Catalunya– parlàrem d’algunes d’aquestes qüestions: el mercat editorial ací i allà, els escriptors ací i allà, les televisions ací i allà, els contactes culturals ací i allà... I constatàrem una desconnexió.

Diumenge, quan esperava l’avió a l’aeroport, remirava la correspondència entre Antoni M. Alcover i Francesc B. Moll que m’havien regalat, envoltat de souvenirs d’última hora, botelles ginebra en oferta i d’ensaïmades de totes les mides. L’epistolari contenia, entre d’altres, els viatges de tots dos a Catalunya i València, enmig del procés de confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear, contactes que s'enfortirien després amb Sanchis Guarner. El fet és que, enmig del quasi desert institucional de principi de segle i malgrat mil precarietats, ells buscaven mots de la llengua comuna: teixien, al capdavall, un mapa. Eren altres temps, un altre món, sí... A Manises vaig arribar vora les nou. Al metro, mentre la veu femenina i metàl·lica anunciava les successives parades i el dilluns s’acostava, venia pensant tot açò que he dit en aquestes línies, i que potser nosaltres, després de tot, hem de tornar a eixir a la recerca de les paraules.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Son Fort, fa devers d'un mes

Desconèixer Ausias March, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés i per extensió tota cultura literària, subsumits per les tendències del nou esperit de l'època i la nova imatge del món que se'n deriva, és un repte a combatre però: quins seran els nous humanistes capaços d'acceptar el desafiament?
Tot llegint Salvador Galmés l'altre dia, un escriptor difícil d'entendre per la riquesa i varietat del seu vocabulari noucentista de la primera meitat del segle passat, pensava jo si tot això no esdevindrà un patrimoni perdut.

Valoración:1menosmas
Per idò sí, fa devers d'un mes

Es penós que no hi hagi una més activa germanor entre baleàrics i valencians. Són tantes les coses que històricament i actualment podem compartir!

Valoración:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris