algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 13°
13°

Manca de vivendes i, sobretot, de salaris que no permeten accedir-hi

La primera aportació rellevant que fan els activistes de Stop Desnonaments Mallorca, el denominat Front Obrer o l’altra entitat especialitzada, Ciutat per a qui l’habita, és evitar el desallotjament de cases habitades per gent que no té on anar a parar; persones desemparades a causa de la ineficàcia institucional i de la producció econòmica que ho dirigeix tot i que vulnera, impunement, el precepte constitucional espanyol que un dia va voler fer creure que la gent ha de tenir dret a l’accés a un habitatge digne. La segona contribució d’aquests rebels és la de mantenir la tensió del conflicte perquè, per mor d’això, el fan visible cada vegada que comprometen les institucions, obligant-les a enviar la policia per restablir l’ordre injust. L’acció de dia 8 de novembre a Llucmajor va ser espectacular; si no hagués estat per la insurrecció d’aquestes entitats, una família de dotze persones hagués quedat encara més desemparada.

A Palma, també a segons quines urbanitzacions obreres de municipis turístics, el problema de la mala oferta habitacionista provoca considerables desajustaments socials. La densitat humana abassega i fatiga. Basta fer una passejada per Palma, sobretot durant els mesos d’estiu, per veure els balcons atapeïts amb tota casta de coses amuntegades. És admirable la capacitat que té la gent per a la col·locació dels estris, de vegades tan comprimits que esdevenen formes indefinibles. I encara troben un bocí de racó per posar la cadira de prendre la fresca! És fàcil d’imaginar la panoràmica que deuen oferir els terrats d’algunes finques. La gent pobra se les ha d’enginyar per fer espai i encabir-s’hi. És normal; si els hereus de les antigues famílies de classe mitjana ara han passat a guanyar 800 euros cada mes, la correlació és bona de veure: la incapacitat de la despesa ha de conduir, per força, cap a la misèria progressiva. La vida humana mala de comprendre, perquè una cosa és la realitat imposada i una altra de diferent la teoria oficial que només és capaç de suggerir.

Clar, tot dependrà de si les institucions paren atenció preferent als grups dominants o als afers de la depressió social. Segons la hipòtesi del progrés capitalista, la crisi, una o altra, sempre és a l’abast; d’aquesta manera, sols els que manen tenen assegurada una manera de viure condreta, tot i que sovint envoltada de misteris: estam davant una llei de l’oferta i de la demanda de cases que ja és aristocràtica, la de l’organització d’habitacions per al malviure; la llei de la llibertat abolida perquè la qualitat de vida consisteix, bàsicament, en la característica de l’espai que la gent té a disposició, tant si és públic com si és privat.

En arribar els estius, els carrers dels barris populars i els de moltes urbanitzacions limítrofes amb l’oferta turística de sol i platja, tot inclòs per a la sobresaturació humana, s’omplen de criatures abundants; és com si, esdevingut el bon clima, irreparablement alguns infants haguessin de ser inseparables i tumultuosos. Els sentiments esclaten i el desori que s’arma és impressionant. Als barris distingits, en canvi, el paisatge muda; hi domina el beneplàcit d’una certa tranquil·litat, cada dia més relativa, certament, perquè la massificació a Mallorca ja és una mica comprometedora per a tothom.

Durant l’estiu —els hiverns les dificultats per a la conveniència s’incrementen per la força dels fets consumats: les persones han de viure més comprimides— la gent pobra tendeix a viure al carrer perquè no poder sortir de casa provoca grans inconvenients. És fàcil de creure que no vulguin viure en espais reduïts, sovint degradats per manca de finançament públic, a l’espera de restaurar les cases difícils d’habitar, però plenes de gent. La vida exterior torna cosmopolita, allà on és possible; segons a on esdevé inversemblant a primera vista —he vist criatures jugar a futbol enmig de carrers cèntrics de Palma amb vehicles aparcats i trànsit més o manco intermitent. Cosmopolitisme de nivell alt —el del barri de Santa Catalina de Palma— i l’altre cosmopolitisme, el de les ànimes en pena, el de les pretensions insignificants de gent que arrossega els peus perquè la sort, tal com se sol dir, va lligada a la riquesa.

És cert que tradicionalment, la vida d’estiu mediterrània era sòbria, de caràcter contemplatiu; vida assossegada, ideal per a mirar de passar les llargues hores de calor de la millor manera possible; però ara no estam davant d’aquesta oportunitat, perquè avui la situació econòmica, els reptes socials que provoca, dificulta la vida interior i exterior. Sortir de casa ja no depèn de la decisió arbitrària; és allò que cal per a la supervivència física i anímica de moltes persones. Estam davant un fenomen d’agitació desaprofitada perquè la gent té tendència a resignar-se quan veu que les coses mai no surten de botador i esdevenen normals sense remissió. L’exasperació humana, si no és atesa, acaba en frustració, o a les males. Potser és per això que l’escepticisme progressa. Ja ho va advertir Chesterton, «Quan s’ateny un cert grau de desesperació humana el pobre del nord s’abandona a la beguda... i el pobre del sud pren les armes.» Les armes que avui en dia ningú no té a l’abast, o gairebé, naturalment, perquè ja s’ha preocupat l’Estat opressor de copar en exclusiva l’ús de la violència. En aquest cas, l’abstenció electoral podria explicar-se com una forma de protesta pacífica. Vius perquè moltes persones estan més pendents —la gent pobra sempre espera— de poder accedir als habitatges i, sobretot, d’una nova reforma de la legislació laboral amb garanties salarials que els permeti arribar-hi, que de cap altra eventualitat que sempre acaba en la simple fraseologia política.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris