algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 13°
13°

La toponímia, amor i odi a la terra

19-01-2018

Almenys per a qui se li ajunti l’afecció al país i a les lletres, la toponímia és sens dubte d’allò més apassionant. És talment un pou sense fons, sempre queda per a noves recerques. Com que també és una d’aquestes curolles fora de l’espectre comercial, quasi tot depèn de les vocacions, freqüentment ben fermes, però de possibilitats limitades. D’alguns topònims se n’han escrit un caramull de pàgines i encara no han convençut tothom.

Si en l’escriptura normativa es tracta de seguir les regles i qui se les aprèn i no es fica en embolics ja ha acabat les feines, teòricament, a part de l’ajut inestimable dels correctors virtuals, en toponímia són molts els noms que no encaixen en les normes establertes i tampoc no són als correctors, i és que precisament ací rau l’essència dels topònims. Són els noms de lloc que s’usen per tradició oral, la gran majoria de fa segles, aleshores molt anteriors a la normativa, amb derivacions i deformacions que han evolucionat de forma diferent seguint inèrcies locals, o fins i tot familiars. Pensem per exemple amb els sementers o altres racons d’una possessió que de tant en tant canviava d’arrendatari, aleshores canviaven usos i referents, que són la base dels topònims. El més curiós i apassionant, però, són els topònims que ens han arribat de les cultures anteriors a la catalana, que per afegitó solen solen esser els més deformats... com s’escriuen? Tradicionalment hi ha hagut desconeixement i odi secular a tot el que fos moro, s’ha interpretat de manera primària segons el capet dels escrivans de cada moment. Així se relacionava ‘Bendinat’ amb un bon dinar, i així s’ha escrit durant segles, però ara ja sabem que no és més que la corrupció d’un nom de l’època islàmica.

Un primera divisió clàssica és entre macrotoponímia i microtoponímia, els primers serien els llocs “grossos” (Mallorca, Balears, València...), que solen coincidir amb els que ja trobam escrits per tot i ja hem fet tard per discutir, i els segons els que només coneixen els veïns o visitants curiosos (font Subauma, Rafalbeitx...) aquí grata-hi.

Un referent impagable i emblemàtic de recull toponímic és el mapa de Mallorca del Cardenal Despuig, de 1785, que haurem vist penjat com a quadre a molts llocs. Segons la GEM l’autor material en seria Julià Ballester. Tractant-se d’un treball pioner, gairebé sense antecedents i extraordinàriament complex, és just fixar-se en els encerts i deixem de banda les penúries de l’època. La més greu és que es fa en un moment de profunda decadència del català (un segle abans de Costa i Llobera), aleshores la llengua oficial per a tot és el castellà i així trobam una sèrie de topònims com a traduïts (Cabo enlloc de ‘Cap’). Però afortunadament els topònims més específics no son traduïbles (tot i que n’hi ha que s’hi afanyen fora mida), i aquí és on veim un amor a la Terra i una escrupolositat màxima en el tractament dels topònims.

L’ús freqüent de l’article literari, com s’havia acostumat sempre en els escrits formals, indica clarament una intenció de redreçament cultural: La Cabaneta, La Calobra... prop de Puigpunyent: La Muntanya, La Coma, La Cova... També cal dir que hi ha vacil·lacions, amb l’article salat o sense. És curiosa la fórmula que s’adopta pel nostre estimat ‘Son’, amb el capellet francès: “Sô Noguera, Sô Llabrés, Sô Malferit...” i tant els agradà que es menjaren totes les ‘n’ post vocàliques que pogueren i així també surt la “Pûta de ne Llobera”. En algun cas pareix que endevinen més del que toca, són curioses les grafies “Lofre”, “Arenjasse”, “Serrecó”. Després, per inèrcia indocta, es popularitzarà ‘L’Ofre’, que té un problema irresoluble, i és que *Ofre no és res, no ha existit mai, aleshores la ‘L’ inicial no és cap article català, sinó part indivís del nom. Els altres dos casos també són com allò de ‘Bendinat’: ni hem dinat d’aranges, ni hi ha racó, ni article català: no calia determinar res perquè són topònims opacs, precatalans i sense possibilitats de confusió.

Les aportacions del mapa del Cardenal Despuig no acaben aquí ni prop fer-s’hi, tot el que hi apareix és digne d’estudi. Els camins, per exemple, coincideixen amb els camins públics en un percentatge elevadíssim.

A les antípodes tenim els mapes militars franquistes, que ja són un segle després de Costa i Llobera, aleshores ja hi ha normes i prou professionals que sabien escriure, però amb una ullada al mapa que reproduïm ut supra no calen gaire més explicacions, ni ganes. Per sort acaba de sortir del forn un llibre que, en principi, no té res a veure amb el què parlam, però la conclusió pareix feta a posta: “les forces franquistes estaven decidides a aniquilar l’adversari polític sense cap prejudici moral” (tercer tom de la Biografia de Ciutat, de Palma XXI). Efectivament, la toponímia és massa important per a la cultura d’un poble, per això l’han compixada a Catalunya Nord, el PP tot d’una que pugui tornarà a forasteritzar els noms de Palma, aeroport, Maó i tot el que doni vots populistes, i si VOX li guanya ho voldran forasteritzar tot. Segurament començaran per dir que els buratxos del mapa mostrat aquí és el mallorquí autèntic.

Ja m’ho deia mon pare: l’escut de Bunyola són bunyols.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per noms, fa 13 dies

La toponímia és un fidel reflex de la nostra cultura. Qui sigui un veritable nadiu de la terra no pot fer més que estimar-la i respectar-la.
En la banda contrària es mouen alguns forasters i gonelles que ja sabem que fan tot el contrari.

Valoración:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris