cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
15°

Kellys d'avui i d'ahir

Marta Rovira Martínez, en el seu llibre "La Transició franquista. Un exercici d'apropiació de la història" (Pòrtic, 2014), ens convoca a reflexionar "sobre el paper de la memòria pública com a element de cohesió de la societat". És una apel·lació sempre pertinent, que ens ha de fer anar més lluny en les polítiques fins ara implementades per a garantir els drets de lesa democràcia a la veritat, la justícia, i la reparació de totes les víctimes del cop d'estat franquista contra la Segona República, i la posterior repressió feixista. En el fet d'anar més lluny en matèria de memòria democràtica, hi reivindic, entre altres, les lluites per la democràcia i la millora de les condicions socials i de feina de l'incipient moviment obrer illenc dels anys 60-70. Així mateix, em sembla del tot escaient la reivindicació de la memòria de les primeres lluites i conquestes en l'etapa post dictadura franquista.

Aquesta reivindicació de memòria democràtica ve a tomb de la celebració aquest proppassat cap de setmana a Palma del segon congrés estatal de Kellys Unión, en el qual l'organització va tenir l'excel·lent idea d’oferir, en la primera de les sessions, una xerrada de dues pioneres, Antònia Andani i Maria Bonnín, de la lluita obrera a l'hoteleria de Mallorca. Maria Bonnín va ser protagonista principal de, en paraules de Llorenç Capellà en el llibre "Mallorca i el món obrer" (Editorial Moll, 1977), "uns dels primers conflictes laborals que gaudí d'un cert ressò a la Mallorca franquista". Val a dir que, en aquest llibre de Capellà s'expliquen amb bastants detalls els orígens, desenvolupament, i conclusió d'aquesta vaga a l'Hotel Bellver, iniciada l'estiu de 1973, i protagonitzada, fonamentalment, per cambreres de pis, és a dir, per kellys. Paga la pena recordar que les infrahumanes condicions de feina de les kellys vénen de lluny. Fixau-vos el que en aquest llibre– per cert, un text que consider hauria de tenir més difusió per la qual cosa potser és imprescindible una reedició-, diu María Angeles Larrasquitu: "Com a cambrera que som, he treballat desset hores diàries, fèiem guàrdia cada cinc dies, i cobràvem nou mil pessetes".

Encara que, malauradament, no hi hagi –almenys que jo conegui- literatura que faci menció a les cambreres de pis capdavanteres de les més importants lluites sindicals de finals dels anys 70 i principis dels 80, s'ha de recordar que conquestes laborals, com ara els dos dies lliures consecutius a la setmana, o el fet que cambreres de pis cobrin el mateix que les categories professionals de menjador o bar, tenen noms i llinatges de moltes kellys mallorquines. Cal fer-les justícia, i tenir memòria d'aquestes kellys, pioneres en la lluita per a la conciliació de vida laboral i personal, i contra la bretxa salarial de gènere.

Fet i fet, la qüestió és que, com deia Mario Benedetti, l'oblit és ple de memòria. Consegüentment, tinguem memòria de la lluita de les kellys d'abans com impugnació de la dictadura i de la manca de drets, i, alhora, no oblidem que la lluita de les kellys d’avui és una impugnació a un model turístic turbocapitalista, que no s'arregla amb analgèsics farmacològics o socials.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris