nubes dispersas
  • Màx: 11°
  • Mín: 11°
13°

Constantí, el gran visionari del doble poder

08-12-2018

Tot imitant mestre Pere Morey (als Camps Elisis sia)... Quan Constantí va caure del cavall al pont Milvi va pegar un suco i veié el cel obert, més que res per les estrelles que l’enlluernaven fins que s’adonà que Déu l’havia elegit per al govern de coalició ecumènic. Aquelles estrelles esdevingueren constel·lacions de paraules: In hoc signo vinces, que anys després voldrà dir: dóna creu i venceràs; i ell va contestar: Eureka! Amb una conxorxa d’exèrcit i religió el bestiar no té escapatòria, el tendrem amb l’ànima empenyorada i agafat pels dallons. Prova de fugir, mem com te va. És el precursor del Dios-patria-rey que seria la marca Espanya molts anys després.

Aquesta fou la vertadera visió de Constantí: un imperi-un déu, el poder doble, el poder total. Va colombrar el gran negoci del mil·lenni, i del següent. Si ho comparam amb la mitjana que duren les botigues pel carrer del Sindicat és el rècord Guinness de visionari (si ho vas a cercar, la meitat de les màquines que pintava Leonardo da Vinci no funcionaven)...

Aleshores el símbol dels cristians era un peix, no podia esser la creu perquè era allò que s’usava per a la pena de mort amb escarni, i no precisament per als condemnats religiosos selectes, sinó per a qualsevol a qui volguessin matar donant espectacle per al mateix bestiar que gaudia del circ romà. Era l’antecedent de la forca o la cadira elèctrica. Per a què una cosa així pogués esser un símbol s’hauria d’haver superat aquella època, cosa que només serà possible a partir de l’any 337, quan es va abolir aquest tipus de mort amb tortura. Probablement el punt d’inflexió sigui l’expedició de sa mare (santa) Helena, que se’n anà a Terra Santa per a descobrir els llocs “sants”, per variar, i es va a posar a gratar fins que va trobar la santa creu famosa, la autèntica. Si això a part de sant fos cert seria l’inici de l’adoració a la creu, que tanmateix es torbaria segles a esser general. Les esglésies romàniques (vall de Boí...) encara les presideix el Crist sedent.

Entrant el segle IV l’Imperi Romà s’havia fet massa gros i ingovernable, ja s’havien assajat triumvirats i la tetrarquia, que no era una assemblea de quatre sinó dividir l’Imperi en quatre quartons i cadascú comandava al seu tros, però tanmateix acabaven en guerres internes. De deus ja en tenien un caramull, gairebé un per cada cosa que no sabien explicar, ja havien afegit tots els de Grècia, com era costum que a les conquestes d’altres regions, a part de tothom que podien com a esclaus, també se’n duien els tresors i els deus dels altres desgraciats, més que res per a què quedàs clar “qui comanda a Son Vivot”. I per si no n’hi hagués prou, els emperadors més sonats encara ho trobaven poc (esser només emperador) i també volien esser deus. Si De Gaulle va arribar a la conclusió que no es podia governar un estat amb centenars de castes de formatge, imaginau-vos un imperi amb un centenar de déus... un merder.

Un déu tot sol simplificaria molt tenir els súbdits cagats. Per això l’any 313 va proclamar l’edicte de Milà per a la llibertat de culte, de moment, incloent el cristianisme: ja és legal i no se’l pot perseguir. Després es girarà la truita i seran ells que atuparan els altres.

S’esdevingué que Constantí tenia dos escrivans d’allò més espavilat: Eusebi de Cesarea i Lactanci, que foren els encarregats d’escampar als quatre vents la famosa visió, però sense gràcia. Fins i tot hi ha la teoria que tot el cristianisme va esser inventat per aquest dos pinxos, evangelis inclosos (Fernando Conde: ‘Año 303...’), però la majoria d’historiadors encara no s’ho han llegit (és un totxo) i encara creuen que sí, que els tres primers segles hi ha alguna cosa, però del que no hi ha cap dubte és que hi ha un abans i un després que no s’assemblen de res.

Però aquella “llibertat de culte” no anava tan bé com havia previst: els pagans eren rebecos i el cristianisme s’anava consolidant a cada regió de manera diferent, per això Constantí, que no era cristià (va esperar el moment de l’extremunció per batejar-se), va comandar el primer concili a Nicea per unificar les creences. Un altre emperador, Teodosi a l’edicte de Tessalònica l’any 380 pegarà l’estocada: “S’ordena que es diguin cristians catòlics els qui segueixin aquesta norma, mentre la resta seran declarats dements i bojos, sobre els quals pesarà la infàmia de la heretgia”.

Si fos cert que la supèrbia era pecat, el nostre protagonista es va fer idolatrar fent construir l’arc de triomf de marbre de davant el Colisseu, una estàtua immensa, una ciutat (Constantinoble) i un mausoleu on havia d’estar ell entre els dotze apòstols. Per això darrer va fer tard, però no anava tant desencaminat: si no fos per ell potser no en recordaríem ni sis, d’apòstols. A part tenia una curiosa afecció de matar parents: un nebot, fill i una esposa, pareix esser que per un malentès. També va fer matar un cunyat (Licini), però aquest se li computa amb els quefers habituals d’emperador. Tot això no va esser obstacle per a què l’Església Ortodoxa el tengui com a sant.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per idò sí, fa 26 dies

Què n'hi ha de coses que ignoram, d'aquellls primers segles de cristianisme! I moltíssimes del nostre actual segle!

Valoración:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris