El moviment civil català, sorgit de les mobilitzacions del 2010 i hereu de 300 anys de resistència, és, a dia d'avui, un moviment exemplar a nivell mundial.

Les mobilitzacions dels darrers 11-S o el referèndum de l'1-O de 2017, són models que ja han marcat un abans i un després en la Història de la Humanitat.

Malauradament, aquest moviment exemplar, no ha comptat amb un lideratge polític a l'alçada i, de moment, no ha assolit el reconeixement de les institucions internacionals. Tot arribarà.

Un aparell de l'Estat desorientat per la contundència de les demandes populars i atordit per la capacitat autoorganitzativa del poble català, ha aplicat formules repressives del segle XIX a sistemes punters d'autoorganització del segle XXI.

Duim deu anys de lluita popular intensiva i extensiva, que ha sabut mantenir la iniciativa i que només s'ha vist frenada en els moments puntuals en que la següent passa depenia dels polítics professionals. Però ni la mala traça d'aquests, ni la resposta brutal i criminal de l'Estat ha pogut desanimar i fer retrocedir el moviment per la Independència de Catalunya.

L'Estat ha tornat a reaccionar de la única manera que ho sap fer: amb brutalitat repressora. Una brutalitat repressora que encara augmentarà en els propers dies i setmanes.

Un tsunami democràtic, no violent, imaginatiu i persistent, és la resposta d'un poble que ja no tornarà a acotar el cap.