nubes rotas
  • Màx: 13°
  • Mín: 13°
13°

Molas: «El franquisme va aconseguir eliminar el consum de literatura en llengua catalana»

Just enguany fa trenta anys que la revista El Temps va publicar una entrevista al catedràtic Joaquim Molas (Barcelona, 1930-2015), amb motiu de la publicació del darrer volum de l’obra Història de la literatura catalana, el volum que feia onze. El primer volum es va publicar l’any 1964. Vint-i-cinc anys d’una feina que va ser coral perquè en varen ser autors, de diferents edicions, intel·lectuals tan importants com Antoni Comas, Edmon Vallès o Martí de Riquer. Molas va ser el responsable de l’edició dels cinc darrers volums. L’entrevista es va publicar dia 13 de març de 1989 i va anar a càrrec d’Agustí Pons.

Agustí Pons: Comencem parlant amb el doctor Molas d’aquesta diguem-ne efemèride.

Joaquim Molas: La part medieval de la literatura catalana compta amb una gran bibliografia i, a més, el doctor Riquer és un home ja gran, que té, per tant, una gran experiència, amb una pràctica pròpia. O sigui, que és una part que es va poder fer amb una certa rapidesa.

Ara, a partir del segle XVI, i sobretot del XIX, te trobes que a penes hi ha bibliografia. I, d’altra banda, les literatures, a mesura que van avançant en el temps, van creixent en magnitud. I aquest ha estat el problema: la magnitud del que s’havia de treballar i la manca de bibliografia existent. Però això, el que nosaltres hem fet, és una síntesi, bàsicament, de primera mà, perquè no hem trobat bibliografia prèvia. Diga’m, per exemple, quins llibres hi ha sobre Narcís Oller o sobre Verdaguer o Carner. Per tant, era impossible que, en el temps que l’editorial demanava, aquest treball el pogués fer una sola persona. Per això, vaig prendre la solució d’agafar una sèrie d’especialistes. A més, hi ha pocs estudis sobre els segles XIX i XX.

Agutí Pons: Per quines raons?

Joaquim Molas: Aquí hi ha hagut una gran tradició d’estudis, però d’estudis medievals. És el cas d’en Milà i en Rubió. També hi ha hagut crítica sobre la literatura que s’està fent, però no estudis acadèmics. Per exemple, tenim ressenyes sobre Narcís Oller —algunes de molt bones, com les d’Yxard o Sardà—, però ens falta un estudi de conjunt. Això fa que la bibliografia sobre temes moderns sigui relativament recent. De fet, és la dels especialistes que han intervingut en aquesta Història de la literatura. Per tant, el que jo he fet és triar uns col·laboradors més o menys homogenis. L’organització del treball és unitària —perquè l’he feta jo—, i amb cadascun dels redactors he discutit el capítol corresponent: però això no ha impedit que cada redactor anés a la seva i, per tant, que el treball pugui presentar, en el seu conjunt, algunes llacunes o desigualtats. I calia que hi hagués una certa homogeneïtat prèvia perquè, si no, hauria resultat un cent peus; l’obra no s’hauria pogut llegir d’una manera ordenada i seguida...

Agustí Pons: I dels famosos “índexs” de Josep Pla, què me’n dieu?

Joaquim Molas: Tot em fa pensar que hi ha una qüestió personal del senyor Bonada contra mi, perquè jo no he intervingut en la redacció dels índexs. La prova és que només surto fent un pròleg. Jo he assessorat l’autora, Cristina Badosa, de la mateixa manera que l’han assessorada Joan Teixidor o Josep Vergés, els editors de Pla. I em vaig limitar a donar el seu nom quan l’editorial em va demanar una possible persona per fer el treball. I vaig donar el de Cristina Badosa perquè és una persona que ja havia treballat en l’obra de Pla i que és de Palamós, de manera que podia familiaritzar-se fàcilment amb alguns dels temes recurrents de l’obra planiana. Quin és el contenciós que el senyor Bonada té contra mi? Probablement perquè va publicar un llibret sobre el Quadern gris i persones vinculades al meu equip no li van fer una bona crítica. I es va pensar que es tractava d’una conxorxa contra el seu llibre, cosa que és absolutament falsa.

Agustí Pons: Una vegada acabada aquesta “Història...” què li queda més per fer?

Joaquim Molas: Crec que ser catedràtic és no ser res. O com arribar a oficial de primera: una qüestió d’edat. D’altra banda, penso que encara no he fet el que jo vull fer, perquè fins ara he treballat en el que volien els altres. Per la meva història política, personal, he intentat cobrir molts buits: amb les col·leccions Antologia catalana o Les millors obres de la literatura..., tant per la necessitat de recuperar un patrimoni literari com de crear uns instruments per estudiar-lo. Però fins fa quatre o cinc anys, no m’he pogut dedicar a allò que realment vull fer.

Agustí Pons: I què és?

Joaquim Molas: D’una banda, tinc un parell de camps d’estudi on penso treballar. I, d’altra banda, tinc, des del començament, un problema de mètode. S’ha de fer història de la literatura, en un sentit ampli, però també em sento hereu d’una tradició crítica pura. Aquest problema de mètode és un dels meus camps de reflexió: què cal entendre per literatura, què cal entendre per literatura catalana. D’altra banda, se m’han anat imposant dos temes de treball: Verdaguer i les avantguardes. I, d’altra banda, tinc un tema que em va de petit, que és el de la literatura popular.

Agustí Pons: Té temps, per a dur a terme aquests projectes?

Joaquim Molas: No. Un dels problemes és que vaig bastant aclaparat. En aquests moments, tinc entre mans unes quaranta tesis doctorals, que és una xifra de Tercer Món.

Agustí Pons: No té la sensació de ser qui reparteix el joc en moltes de les iniciatives culturals del país? Entre la càtedra, Edicions 62, i...

Joaquim Molas: No, no. Se m’ha dit que això es diu però no crec que sigui veritat. Sóc una persona que no me moc de casa, que em passo el sant dia treballant, que procuro fer la meva feina el millor possible, i prou! No vaig repartint prebendes a ningú perquè ni en tinc, ni me’n donen cap. Tinc una professió i prou. I quan la Generalitat em va voler concedir la Creu de Sant Jordi, no la vaig voler, perquè vaig considerar que aquest tipus d’honor ha de ser pòstum. Sóc una persona que no he tingut mai l’obsessió de fer currículum i, per tant, no en tinc, de currículum. La gent ara té l’obsessió de fer currículum.

Agustí Pons: El mercat de possibles lectors en català és, això no obstant, petit. No es pot comparar la disposició passiva que demana un mitjà audiovisual a l’esforç de la lectura i, de lectura en català, que demana un diari. La prova n’és que tampoc no han augmentat considerablement els tiratges de llibres en català. Més aviat, contra tots els tòpics, fa la impressió que cada vegada es llegeix menys...

Joaquim Molas: És un mercat escanyat, això és veritat. I aquest fet dificulta l’existència d’una literatura popular com la que hi ha a altres indrets. És clar que el públic lector català és un públic elitista i que, per tant, vol productes elitistes. A la vegada, però, no hi ha literatura popular a l’abast per un possible consumidor d’aquest producte. Als quioscos a penes hi ha literatura en català, perquè no hi ha comprador, però tampoc no hi ha el producte adequat.

Agustí Pons: Aquesta literatura popular que reivindiquen autors com Jaume Fuster o Teresa Pàmies, per què no acaba de tenir èxit?

Joaquim Moles: Hi ha un problema que ningú no gosa esmentar, i és que a Catalunya hi ha hagut un canvi demogràfic, sobretot al llarg dels cinquanta i seixanta. L’altre problema és que la gent teòricament lectora ha tingut una educació en castellà perquè l’escola, el carrer i els mitjans de comunicació eren en castellà. S’ha de ser un militant per canviar els hàbits. I quan un ja és un militant, prefereix una literatura més exquisida. Entre l’ensenyament, TV3 i la lenta catalanització del carrer, haurien de consolidar-se unes àmplies minories per poder desembocar en una situació en què ja es pogués parlar de les àmplies majories. El franquisme va decidir que la llengua catalana s’havia d’acabar. No va comptar que al carrer es parlava en català i que no podia esborrar-se tan fàcilment. Però el que sí que va aconseguir esborrar és l’ús públic literari de la llengua. La clandestinitat, l’exili es tancaren en ells mateixos i feren l’única literatura que era possible, minoritària.

Però quan acaba la clandestinitat, el balanç és que s’ha produït un gran canvi demogràfic amb la immigració i que s’ha perdut la literatura popular, de carrer, que existia l’any 1938: la ràdio, la premsa, les revistes, el teatre, el cinema, certs tipus de literatura...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris