lluvia ligera
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
11°

Gabriel Alomar, catalanista, descregut, modern

L’any 1921 Gabriel Alomar vivia a Palma en un vell casalot característic del segle XIX, a la part vella de la ciutat. El pis tenia aquell punt de desordre que tenen les coses quan hi traginen criatures trulloses, per amunt i per avall. Sortia poc de casa. De vegades baixava fins al cafè l’Alhambra, que era a l’entrada del Born. Sovint alguns amics el visitaven; Sureda, Pilar Muntaner, Estelrich, Sarmiento i també intel·lectuals forasters que passaven per Palma.

Aquestes notícies provenen d’una de les cròniques que Josep Pla va escriure durant el viatge que va fer a Mallorca, l’hivern de 1921. Pla s’hostatjà a l’hostal Can Tomeu del Born i aprofità l’estada per visitar diferents personalitats d’aquella època; Lluís Martí, Joan Alcover o Joan Rosselló de Son Fortesa, varen ser alguns dels personatges que va anar a veure. En canvi no va tenir ocasió de trobar ni Francesc de Borja Moll ni Antoni Maria Alcover. Joan Sureda va ser qui el guià. L’escriptor empordanès considerava que Alomar ja era un mallorquí important que llegia un llibre cada dia, escrivia un article també diari i feia classes de llatí, també cada dia, a l’institut. I per si no n’hi hagués a bastament, Pla manifesta que «Almenys una vegada cada dia s’indignava amb eloqüència.»

En aquella època Alomar era considerat un dels millors crítics literaris en llengua castellana, cosa que el preocupava per l’excés de responsabilitat que aquesta feina li provocava. En aquella època Alomar ja era un referent per a l’esquerra, espanyola i catalana. Sempre va ser un inconformista. Va declarar a Josep Pla: «A dotze anys vaig sofrir una crisi religiosa. La meva única crisi. Passava per un carrer de Palma i a l’aparador d’una llibreria vaig veure un exemplar d’El liberalismo es pecado, de Sardà i Salvany. El vaig literalment devorar. És un llibre molt fort, admirablement ben trobat, una estructura lògica, sense cap esquerda. Sardà demostra d’una manera irrebatible que el liberalisme és pecat. Però no vaig comprendre que pel fet de ser pecat es pugui deixar de ser liberal. I vaig decidir fer-me liberal. Si parleu de mi amb la gent de Palma, moltes persones us diran que jo sóc Barrufet, una encarnació del dimoni, i que ja tinc, almenys, una cama a l’infern. La meva presència, ¿no us ha fet pas arribar al nas una certa olor de sofre cremat?»

L’any 1921 Alomar era professor de l’Institut General i Tècnic. Primer havia estat professor a Figueres. En realitat era professor de Literatura i Història Literària, però per manca de personal docent ensenyava Llengua Llatina. Continuà declarant a Pla: «És una feina ingrata. Tinc més de cent alumnes. ¿Què voleu que faci davant de tants d’al·lots? Ja faig prou mantenint-los a ratlla. El local és una quadra. La població escolar és massa voluminosa per a projectar-hi qualsevol incentiu de curiositats. Les criatures —i encara més els pares— no aspiren més que a una cosa: a aprovar. Així el treball de la càtedra és una cosa difusa, un lleugeríssim exercici memorialístic inútil, mort, purament formal.» En definitiva, la modernitat d’Alomar i l’antigor d’aquella ciutadania.

La indignació del mallorquí era d’alta volada, una característica permanent de la seva manera de ser; «Lògicament travada d’una admirable qualitat», afina Josep Pla. Davant de la violència només tenia la preocupació de salvar la seva responsabilitat històrica; evitar, d’aquesta manera, que no el poguessin confondre amb l’abjecció de l’alta societat o amb la covardia de bona part de la població. En aquell moment, segons la crònica de Pla, la seva preocupació permanent era Barcelona: «Dintre de deu, de vint, de cent anys, la història preguntarà als intel·lectuals d’avui: quina fou la vostra posició els anys 1920 i 1921?» En aquell moment Francesc Cambó negociava a Madrid un possible estatut d’autonomia per a Catalunya. Gabriel Alomar acaba declarant a Pla: «Vull anar a Barcelona el mes entrant. Aspiro a donar-hi un curs de reivindicació d’aquesta cosa tan passada de moda, tan tenyida com és el sentimentalisme. Els intel·lectuals es troben en un moment d’impietat i d’insinceritat. No són en el seu temps. No fan la seva funció. No tenen autenticitat. Vós també, amic Pla, sou antisentimental.» Alomar, altre pic tan modern.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Capicorb, fa 12 dies

"Així el treball de la càtedra és una cosa difusa, un lleugeríssim exercici memorialístic inútil, mort, purament formal.» En definitiva, la modernitat d’Alomar i l’antigor d’aquella ciutadania."

Talment com ara.

El meu fillol va suspendre anglès i a la seva classe només disposaven d'un ordinador multifuncions...

Tot jugant a videojocs des de casa s'ha fet company d'uns joves anglosaxons i escriu millor i més ràpid l'anglès que jo mateix que som d'hoteleria.

Respecte de la informàtica arribà a aconseguir, sense cap suport acadèmic, un parell de bitcoins que no pogué cobrar en efectiu perquè és menor, els bescanvià per no sé quines aplicacions...

Som en una colònia espanyola perduda enmig de la mar objecte d'un poder corrupte que ens ignora olímpicament. Ocupam el darrer graó en rendiment escolar a l'estat, cosa que vol dir a tota Europa, un continent que, a efectes d'economia, comença a ser el que sempre ha estat geogràficament: la punta occidental d'Àsia.

Al Principat s'estan rebelant contra aquest destí. Alomar mirava cap a Catalunya.
I noltros?

Valoración:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris