nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
18°

L’incendi necessari

Pel biògraf Suetoni sabem que l’emperador romà Tiberi, referint-se a aquells que el blasmaven, pronuncià les següents paraules: “Oderint dum probent”. És a dir, “que odiïn, mentre aprovin”. Cap màxima expressa millor que aquesta l’estat actual de les relacions entre el regne d’Espanya i el Govern català, i més especialment amb aquesta ERC enculada, empenyorada i farisea, traïdora des de les bases fins la cúpula, que fa quatre dies hi era ratificada, quan ja era tan clar com avui que la direcció del partit ha rebolcat la tradició del republicanisme d’esquerres i advocat per l’estratègia de llançar el poble als peus dels cavalls mentre negocia una retirada a l’autonomisme a canvi d’un grapat de miserables prebendes.

A la Catalunya del sit and talk l’espectacle ignominiós de la política ha convertit el full de ruta de l’independentisme en una forma d’alquímia insofrible i, sobretot, impossible. Per part seva, l’Estat i l’Íbex-35, a través de la marca PSOE, treballen exitosament amb la traça silenciosa del lladre de carteres per a desactivar una part de la massa social del sobiranisme i gairebé tots els seus representants institucionals, tal com palesa, encara, l’ampli suport a ERC. El més trist és que ni la indigna genuflexió haurà salvat de l’acarnissament els presos polítics, que s’enfronten ara a penes de 100 anys per, entre d’altres, delictes com la sedició, una figura penal arnada, extinta en altres països, pròpia de sistemes poc garantistes, democràcies paupèrrimes, degradades i, molt sovint, segrestades; un delicte fet a mida d’un Estat caduc i en franca descomposició.

Contra això s’han proposat, com sempre davant de qualsevol injustícia de magnitud, dues respostes antagòniques: la del poble, que anteposa la resiliència a l’autocensura, i la del poder, que encara com a via preferent les eleccions espanyoles del 10N, per tant, de la rendició disfressada d’estratègia. És el corc del sobiranisme col·laboracionista, fins i tot del de la CUP, que segurament no ha volgut que la resta de formacions capitalitzessin la situació de desafecció política i, a la seva assemblea, ha votat derrotisme i s’ha sumat al discurs de diletants, tafurers i perdedors morals. És aquest mateix sobiranisme col·laboracionista que fa rebrotar la pitjor herència del pujolisme, que aquests darrers dies ha demonitzat la resistència copiosíssima i legítima del nostre jovent al carrer.

Que no ens enredin: la història és tossuda i demostra que l’experiència de la lluita pacifista i serena sovint acaba desguassada en el clavegueram de l’interès de la política. També demostra que gairebé totes les colònies espanyoles s’han apartat del centre del poder colonial tumultuàriament. Però el que més sorprèn és que siguin els mateixos col·laboracionistes que han dut l’estratègia pacifista a una via morta els que ara acusen el poble d’arribista i d’haver-se radicalitzat en l’intent, legítim, de resistir i protegir les seves llibertats. És l’enèsim exercici de cinisme d’un poder vicari.

De manera que com més hi penso més m’adono que en algun moment hem acabat convertint l’esperança en la política en una forma de rendició que, si encara conservéssim la capacitat d’avergonyir-nos de nosaltres mateixos, se’ns faria insuportable. Al capdavall el poder és un constructe social pensat perquè una minoria elitista pugui tenir ascendent i control sobre l’interès comú. Això ja s’ha dit i escrit. I segons això, el contrapoder fora la capacitat de rebel·lar-se contra les diverses formes d’autoritat imposades per aquesta minoria. El contrapoder s’organitza des de la base, de manera mancomunada, assembleària. El contrapoder, en el nostre cas, podria rendibilitzar les estructures potencialment més refractàries al sistema imposat d’organització jeràrquica -per ser més accessibles als mecanismes de control popular- per a instaurar-se i reafirmar-se. El contrapoder no seria sinó una estratègia de gestió d’abast i control que, més que mai, hauria de poder assentar-se sobre el ressort d’un municipalisme inalienable i ben organitzat. N’estic convençut: Catalunya només avançarà quan el poder municipal depreciï i abandoni la seva condició de sucursal, quan deixi d’existir únicament com a expressió territorial, fragmentada i infinitesimal de la “supraestructura” que el sobrepassa, i n’ocupi el lloc i les funcions. Altrament no hi haurà revolució ni solució.

No necessitem nous partits, sinó nous reptes i sistemes de representació. No necessitem repensar-nos, políticament, dins dels motlles de la mateixa tradició sobre la qual hem anat “precaritzant” l’interès públic i assentant el fracàs de la vella manera de fer política. El que cal és, precisament, derrocar el sistema tradicional de partits i superar el marc mental que fa que n’acceptem acríticament la tutela, precisament perquè fer-nos creure que no podem operar-hi al marge és la seva manera de perpetuar-se en el poder. Per pura lògica, una veritable revolució, que no escorés tan sols en les nobles intencions o en la temptativa, porgaria els que parasiten l’interior de les estructures d’aquest poder instituït i desmantellaria el vell organigrama per a sospesar-hi alternatives de pes.

No s’ha de ser gaire viu per a veure que el Govern i algunes entitats volen sotmetre el procés d’emancipació nacional del país a l’estratègia de control d’una direcció política i al constrenyiment d’un discurs dissolvent, de contenció i mesura. Per això, els nostres propis, parlen de “mirada llarga i mà estesa”, i d’eternitzar la solució amb un tactisme dilatori que els posicioni en l’escenari d’ambigüitat política que necessiten. Contra això, no és estrany que alguns hagin vist en el marc de la revolta “antisistema” d’aquests darrers dies l’escenari possible per a estendre el sentiment de desafecció política i d’indignació generalitzada, i per a crear lligams de solidaritat amb la causa de la defensa dels drets fonamentals perduts a Catalunya.

He escrit en alguna banda que la millor manera d’atacar el Règim del 78 a Espanya és derrocar el Govern de Vichy a Catalunya i restablir la sobirania per al poble. I ho continuo defensant. És ara o mai: el poble ha de sobrepassar, al carrer, la rendició que la política li ha imposat als despatxos. I això naturalment vol dir enterrar el símbol del mal govern. Però, per a consumar l’assalt, urgeix una reformulació de les consignes i diluir les opcions de lideratge, dues actituds indispensables per a avançar decididament cap al canvi de paradigma polític que el país necessita. Contra el tactisme desertor i dilatori, contra l’estultícia i la deixadesa de funcions institucionals acostumada, la solució serà abrupta i el moviment, de ruptura. O no serà.

És justament aquesta la lliçó que les darreres jornades han aportat a la història més recent de la política del nostre país: que la resistència pacífica és, sense el suport actiu d’un conflicte latent en l’espai públic que permeti mantenir el torcebraç al Règim, una argúcia que el Govern català utilitza programàticament per a dosificar l’estat d’indignació i per a instrumentalitzar la resposta legítima del poble contra les situacions d’abús, però amb l’únic objectiu de mantenir l’ordre estratègic que els permet conservar la prerrogativa de poder. Per això calia, i encara cal, incendiar-ho tot i definitivament.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris