nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
11°

Per a 'Ells' la pau i el civisme...és l'hora de la rebel·lió del poble!

VIOLÈNCIA és criminalitzar la resistència
eixa peana per exemple és VIOLÈNCIA
VIOLÈNCIA és el monopoli de la VIOLÈNCIA
VIOLÈNCIA és no combatre la VIOLÈNCIA.

ORXATA SOUND SYSTEM

Dilluns el Tribunal Suprem condemnà set parlamentaris catalans i dos activistes a, entre tots, 100 anys de presó per suposats delictes de sedició que es produïren, segons els jutges, durant les accions polítiques i les concentracions d’entre el 20 de setembre i l’1 d’octubre de 2017 i que s’encaminaven a separar Catalunya de l’estat espanyol unilateralment i sense contemplar l’ordre constitucional. No ens podem cansar de repetir que la sentència és un despropòsit jurídic majúscul que ja han criticat obertament un bon grapat d’experts penals en dret constitucional (Josep Pagès, José Luís Martí, Mercè Borràs, etc.). En primer lloc, perquè dedica la majoria de les pàgines a tapar la vulneració dels drets dels acusats o les irregularitats del judici i perquè argumenta pobrament els delictes denunciats. Però, sobretot, perquè atribueix als càrrecs polítics i als Jordis la consumació d’una sedició que, tanmateix, nega que es produís de manera definitiva. Així, Marchena i la resta de jutges interpreten la tipologia penal de sedició des d’una lectura ambigua i extremadament severa que estableix un precedent perillós (per repressiu) a l’hora de jutjar futures manifestacions o concentracions populars de contestació política que atempta contra el dret fonamental de la llibertat d’associació i de manifestació i que limita els marcs democràtics de participació política a l’estat espanyol. Amb tot, el TS no ha estat capaç de justificar l’existència de cap rebel·lió ni que la "sedició" es produís a través d’una violència instrumental i sostinguda, per bé que parla de violències puntuals i ja de pas contribueix a criminalitzar el pensament i la ideologia de tothom qui defensa (o defensa el dret a defensar) postures independentistes (als Països Catalans o on sigui).

Però les tesis de la violència extrema i de la rebel·lió que la fiscalia de l’estat i el règim del 78 rastregen com una càmera paranoica, tot i que en principi havien quedat aparcades per la judicatura, han trobat uns aliats que, si bé molts ja fa temps que denunciam que no són nous, duen al límit una paradoxa de dimensions esquizofrèniques: uns aliats del pànic a la violència que defensen el dret a l’autodeterminació de dia (pressioneu, i feu bé de pressionar!) i que actuen com a col·laboradors de la repressió (física i en la seva vessant desmobilitzadora) brutal de l’estat espanyol. Aquests, ells, els catalans de pau, els catalanistes defensors del civisme a ultrança (com si de model de civilització només n’hi hagués un de vàlid, si és que n’hi ha cap), són els polítics professionals independentistes d’ERC i de JxCat (així com els seus tentacles a l’ANC i, qui sap, potser també per entre la calma del Tsunami). També són els periodistes mediàtics com Antoni Bassas i el projecte editorial del diari ARA, acompanyats per la gent moderna de la patronal catalana i dels comerciants i dels hotelers més benestants de Barcelona. I tot i que els primers diuen que treballen per fer la independència (o això ens volgueren colar els primers mesos), el que fan és que cada acció popular coordinada de resistència de la gent que hi posa el cos, que hi posa l’esperança, que hi posa la solidaritat, resulti criminalitzada, bàrbara, de segona, un entrebanc per a la política (ells diuen) en majúscules de les institucions, la del diàleg.

Tornam, per desgràcia, a la casella de sortida. Un poble —uns pobles— que s’enfronta a la injustícia i a la repressió als carrers que no és correspost en termes de desobediència per les institucions que, en teoria, l’haurien de representar. Tornam a desviar el focus de la magnitud dels fets que succeïren dilluns i dimarts passat. Per culpa d’alguns, de Madrid i de casa —ells—, vivim clivellats en la mateixa qüestió que immolà el resultat referendat l’1-O, que enterbolí la força dels clams massius de les diades, que criminalitzà les protestes que es produïren just després que l’Estat convertís en paper banyat i cepillàs l’Estatut que anys enrere delinearen i aprovaren democràticament la majoria de catalanes i catalans. I, tot seguit, podria dir: sí, tot fou culpa de la violència, la violència de carrer (autèntica kale borroka del segle XXI!!!) que es produí en bona part d’aquestes mobilitzacions per impugnar el quefer polític de l’Estat envers els catalans. Però no és això, no era això, ni el proppassat dimarts a Gràcia, ni el dilluns a l’aeroport, ni en cap cas anterior. Tal violència, tal terror social no existí. Contenidors cremats, botelles d’aigua de plàstic contra policies blindats, pintura, papers de vàter a l’aire, barricades de tanques, càntics, tallar carreteres i fluxos de comunicació NO ÉS VIOLÈNCIA quan la policia, siguin els mossos o la guàrdia nacional, amb el beneplàcit del govern progressista en funcions de l’estat i dels dirigents independentistes, es dedica a prohibir sistemàticament el dret a la lliure expressió i a la manifestació mitjançant les provocacions més baixes i descuidant tots els codis deontològics d’actuació (no pegaràs a la premsa, no apuntaràs amb bales de goma als ulls, no interferiràs en el treball del personal mèdic, no tuparàs gent amb els braços a l’aire, no tombaràs vells i adolescents a porrades, no detendràs sense motiu, etc.) davant l’actitud i l’estratègia de resistència pacífica de la gent.

Alguns d’ells —com en el cas dels actors professionals de la funció política i dels periodistes encorbatats i mediàtics d’alta volada— s’omplen tot sovint la boca amb missatges de solidaritat i de desitjos de llibertat per tantes i tantes persones que es revolten contra l’abús del poder; Hong-Kong, Kurdistan, Equador, etc. Denuncien qualsevol situació d’involució democràtica, de dictadura, i la necessitat de perseverar en contextos de manca de llibertat política (a Turquia, a la Xina, a l’Amèrica Llatina) però flagel·len les seves pròpies poblacions (que en teoria anhelen lliures i sobiranes) amb el pes criminalitzador de termes com incivisme, grups violents, accions minoritàries de violència intolerable... Poc els hi importa si els manifestants hongkonguesos també tallen carreteres, trens i acudeixen a l’aeroport amb voluntat d’ocupar-lo. Semblen desconèixer que els combatents kurds també duen a terme accions de sabotatge. No tenen res a dir de la crema de contenidors i de mobiliari urbà a Quito, o de les respostes de resistència organitzada contra les mesures antidemocràtiques, racistes i lliberticides d’alguns líders que es postulen com a polítics anti-establishment arreu del continent però que representen el feixisme més salvatge (Bolsonaro, Trump, etc.). Així, tenim que... A UNES SOCIETATS SÍ, arreu del món injust, A D’ALTRES SOCIETATS NO, les de casa. Per uns revolta i (auto)determinació als carrers i a les institucions, per altres SERENOR, PAU i CIVISME. En fi, una mostra més de l’etnocentrisme que els guia (també contra les classes populars del seu propi poble) i a través del qual llegeixen el món, com si en unes civilitzacions poc desenvolupades fos legítim acudir a mètodes excepcionals de resistència política i en d’altres —el món democràtic, occidental, civilitzat— qualsevol manifestació de desobediència davant l’amenaça de desaparèixer com a cos físic individual (o de perdre els ulls, les cames, els ous) i com a part d’una col·lectivitat nacional fos gairebé equiparat al terrorisme o a la barbàrie.

Quan el poble crema un contenidor ells obliden que l’audiència nacional deté els ciutadans que diuen representar sense proves i amb acusacions de terrorisme i de pertinença a banda armada. LA VIOLÈNCIA INTOLERABLE, REPRIMIDA I CONDEMNADA ÉS... LA DEL POBLE. Quan el poble pretén desobeir, desbordar l’estat de manera efectiva (allò que els catalans encomanaren als suposats polítics independentistes a les urnes i que ni saberen ni volgueren fer), per exemple, ocupant l’aeroport de manera pacífica, ells obliden les càrregues indiscriminades a vells, infants, embarassades, gent indefensa que solament volia expressar i decidir el seu propi futur amb paper i boli, obliden l’a por ellos!. LA VIOLÈNCIA INTOLERABLE, REPRIMIDA I CONDEMNADA ÉS... LA DEL POBLE. Quan l’organització popular es decideix a pujar la intensitat davant la injustícia d’una sentència que envia aquells qui han votat a la presó i enfront de la repressió sistemàtica, ells es treuen la camisa i demostren de qui reben les vertaderes ordres. LA VIOLÈNCIA INTOLERABLE, REPRIMIDA I CONDEMNADA ÉS... LA DE L’ORGANITZACIÓ POPULAR, LA DEL POBLE. Ells sostenen i naturalitzen la repressió; reprodueixen i banalitzen la manca de llibertats fonamentals a l’estat espanyol; ells imposen el seu ordre esquizofrènic què és qualsevol cosa excepte aquell pel qual foren investits; ells permeten que s’amputin ulls i testicles amb total impunitat. O ha oblidat diguem que fortuïtament, per un simple descuit mental, el conseller Miquel Buch de demanar perdó, dimitir i iniciar investigacions per depurar les pràctiques indiscriminades dels mossos?

Diuen els polítics professionals d’ERC i JxCat, Torra, Aragonès, Buch, Tardà, Sol, Mundó, etcètera, en referència a la crema de contenidors i a la resistència pacífica de la gent: «els presos polítics no mereixen això». Què es mereixen, idò, que la gent que lluita —també per ells, per elles— al carrer entomi porrades i bales de goma als ulls fins dia 10 de novembre beatament, sense defensar-se, i que llavors els voti perquè res canviï (ni la seva situació de presos)? Què els que es passegen pel parlament parlin de desobediència i de no acatar l’abús de poder diàriament però que s’agenollin a Grande-Marlaska a la primera de torn i que participin activament en la repressió activa dels catalans a través de la conselleria d’Interior?... Diuen alguns periodistes, com en el cas d’Antoni Bassas: «No deixem que converteixin un problema polític en un problema d’ordre públic». Com que no deixem? O és què han tractat alguna vegada, PP o PSOE, el conflicte català com un afer polític? És mes, ha tractat l’estat espanyol modern des que es constituí fa dos segles a Cadis cap qüestió relacionada amb conflictes obrers o demandes nacionals d’alguna manera que no sigui a través de la criminalització, la repressió i l’apel·lació a l’ordre públic? Algú li hauria de dir a Bassas que al nostre univers quotidià fet de llambordes, lluny de la seva comoditat, fa temps que ens colonitzen mitjançant l’ordre públic... Diuen els comerciants de Barcelona, encegats per la veneració a la maquinària turística: «La difusió de la revolta malmet profundament la imatge que projectem de la ciutat al món». Diu el gremi d’hotelers de Barcelona: «Les imatges resulten especialment perjudicials per a la reputació que projecta la ciutat al món». I continua la Foment, la patronal catalana: «Les actuacions violentes comporten conseqüències greus en la convivència i cohesió social». Quines imatges, quina reputació, quines actuacions violentes, de qui, qui provoca el problema d’ordre públic? L’ambigüitat xerra per si mateixa, i missatges com aquests s’escampen arreu dels editorials dels mitjans de comunicació mediàtics del país i de l’estat: ràdio, televisió, premsa. Als Països Catalans TV3, Ara.cat, La Vanguàrdia, entre d’altres, convertits en altaveus a tota potència i a totes les cantonades. I quina imatge voldrien que donàs el poble català al món? La de la submissió als designis dels polítics professionals i de les institucions autonòmiques i estatals, a les regles de l’entramat econòmic que orbita entorn del joc de torns del règim monàrquic postfeixista (algú s’atreveix a dir encara després de la sentencia la paraula Transició?)?

Tornant a l’ells més preocupant de tots, els d’aquells que es mostren i que se situen del costat del poble però que s’amaguen i que acoten el cap a l’hora de la veritat, a l’hora de passar a l’acció, cal que els hi facem veure clar que cada dia que passa, i com més incongruent resulta la combinació de les seves paraules amb la seva actuació institucional, representen a menys gent. I que de presos i d’exiliats polítics (també de morts, per desgràcia) n’hem tengut tota la vida, tant al Principat, com a Mallorca i al País Valencià. Que s’ha acabat això de fer xantatge amb frases com els presos polítics no mereixen això, que sembla extreta d’un manual d’exemples d’afectats pel síndrome d’Estocolm. Els presos (els d’avui, els d’ahir) mai no s’han d’emprar per fer ostatge a tot un poble, i menys per establir graus d’importància. Ells treballen preferentment per l’amnistia d’uns quants presos, els parlamentaris, d’uns quants exiliats, els del seu partit, els de la seva classe. I aquestes distincions, aquestes estratègies discriminatòries, els aparten de la llibertat que cerca la gent en les manifestacions que han tengut lloc arreu del país els dies passats i els que queden. La gent del carrer dels PPCC, avui, s’agermana i sent més a prop aquells que es manifesten a Mèxic, a Londres, a Brussel·les, a Santiago, a Bilbao, a Madrid, a Cáceres, i un llarguíssim etcètera, que no aquells que invoquen per activa i per passiva una suposada catalanitat serena però que després expressen total confiança a les actuacions dels Mossos (tot i la multitud de vídeos de les barbaritats comeses per la BRIMO els darrers tres dies que circulen per alguns informatius i arreu de les xarxes).

L’antropòleg barceloní Manuel Delgado sempre ens recorda que la violència, com a fenomen social, té una existència que és, sobretot, discursiva: és una cosa de la qual es parla molt més del que ocorre realment. I com que el seu valor sempre depèn del context en què es produeix (lleis, moral, asimetria de forces, relacions de poder, etc.), és totalment relativa a les valoracions morals i a les observacions polítiques que la defineixin en cada situació. D’aquesta manera, i al context de la situació política i de les tensions (això és, la repressió policial) que s’ha produït els darrers dies a diferents punts del Principat, que ERC, JxCAT i altres agents polítics assenyalin que la crema de contenidors, l’ocupació pacífica de l’aeroport o els talls de carreters i infraestructures comunicatives és VIOLÈNCIA INTOLERABLE implica posar-se descaradament de la part dels repressors enviats d’arreu de l’estat per contenir la rebel·lió catalana, i acceptar el no compliment dels codis deontològics dels Mossos d’Esquadra. Més si ens aturam a resseguir els centenars d’històries de la gent que es manifesta, les hòsties que ha rebut, els músculs lesionats, els òrgans i els teixits perduts, etc. Unes històries que, com han documentat diversos periodistes internacionals —entre els quals la corresponsal de la BBC britànica Jean Mackenzie (https://www.elnacional.cat/ca/politica/corresponsal-bbc-responsabilitza-policia-comencar-aldarulls_430919_102.html) —, venen marcades per l’actitud amenaçadora i indiscriminada de les forces policials, ja sigui disparant per causar el pànic (salves, bales de goma), manejant els furgons per entre la multitud i iniciant els aldarulls que alguns periodistes, alguns polítics i alguns actors econòmics empren per criminalitzar la resistència autoorganitzada contra l’embat repressiu mentre que d’altres les fan servir per desmobilitzar i domesticar la revolta i subjugar-la als seus interessos de partit i d’influència (autonòmica, estatal).

Sabem, perquè així ens ho ha ensenyat tràgicament la història, que sovint qui parla de temps de pau és qui mai s’ha aturat de fer o de permetre la guerra. Que qui demana que no s’empri la violència o que no s’actuï contra una amenaça és, normalment, qui més violència provoca o permet. Amb els fets i les declaracions de les darreres hores i dels darrers dies per part dels poders polítics del règim del 78 (i això inclou els poders polítics autonòmics processistes com bona part de les cúpules dirigents d’ERC i de JxCAT), ara és més clar que mai que la paraula del moment, CIVISME, no és altra cosa que un eufemisme de domesticació, desmobilització, eleccions cada quatre anys, presó contra la desobediència, repressió externa i repressió interna, gestió del poder autonòmic i, sobretot, un mecanisme per emprar el poble i les forces polítiques de carrer com a arma llancívola per negociar molletes i vassallatges amb els governs de Madrid. Per tant, davant aquestes acusacions de violència que converteixen la brutalitat policial en criminalització de la resistència, només resta mantenir la mobilització, estrènyer els colzes i confiar amb la gent que surt al carrer. A Barcelona, a Tarragona, a Girona... però també a València, a Ontinyent, a Ciutat, a Manacor... mobilització i desemmascarar els ells locals que s’omplen la boca de discursos i de pantomimes a favor de la democràcia i de la llibertat però que ni amb l’estat d’excepció actual que patim als PPCC són capaços de trencar pactes amb el partit que des de Madrid organitza la repressió i que, més que probablement, acabarà aplicant altre cop el 155 amb el beneplàcit del règim, dels defensors de la pau (quina pau?) i del civisme. A Mallorca hi ha un Pacte de Progrés (i com digué l’altre dia Pedro Sánchez, ara com ara no és el mateix ser progressista, tal i com es definí ell, que ser d’esquerres) que inclou un partit que s’anomena sobiranista i que, discursivament, es mostra indignat davant la resolució de la sentència però que, per altra banda, manté sense problemes al govern autonòmic el PSOE, artífex estatal del moment de la repressió contra catalanes i catalans. Què hi ha MÉS enllà dels drets fonamentals?

PD: Deia dimarts a la nit el diari Ara.cat que la fotografia de Barcelona fumejant per entre els edificis per mor dels contenidors cremats era una estampa dantesca. Recordem, però, que Dante a la Divina Comedia digué que, vist de prop, "el dimoni no és tan tenebrós com el pinten". Segurament, si posam la vida de les persones al centre i no el mobiliari urbà, si anteposam dignitats i llibertats polítiques per davant de contenidors de fems, si som capaços de no caure en el pànic a la violència que els gestors de l’ordre (establert) ens voldrien imposar tot invertint la repressió policíaca, també serem capaços d’entendre com el fum, el foc, com a símbols de resistència i de mobilització decidida, no són tan perillosos com ens diuen els bombardejos mediàtics de la televisió, dels agents econòmics i de la política que es fa aïllada dels carrers.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per jbm, fa 18 dies

La corresponsal de la BBC Jean Mackenzie hi era en els aldarulls que van tenir lloc a Barcelona el `primer dia i n’ha deixat constància en un fil de tuits on deixa clar, amb vídeos, que van ser les forces policials les que van provocar l'esclat de violència. @jeanmackenzie.
Traduint de l’anglès els diveros tuits
“Acabam de veure files de policia entrant a la principal concentració de Barcelona disparant bales de goma a multitud de persones que feien una vetlla amb espelmes pels presos catalans. Això ha convertit la situació en terrorífica i violenta a l’instant. Milers de persones que fugien de la policia en tots els sentits, hem filmat trets contra la multitud que uns segons més tard s'han hagut de refugiar a les portes de les tendes mentre la policia feia foc indiscriminadament en totes direccions
Hem hagut de canviar de lloc tres vegades ja que la policia canvia de direcció i continuà disparant pellets.”

Valoración:3menosmas
Per Sebastià, fa 25 dies

I que no ho vulguin veure, que no vulguin reconèixer la maldat que porten a sobre, que no s'adonin de la voluntat decidida d'aquest poble que en tres dies s'han plantat a Barcelona vinguent de les tres altres capitals, en cinc marxes en columnes vingudes de Girona, Berga, Vic, Tàrrega i Tarragona, exemple d'unitat de clamor popular de germanor i solidaritat, que posava pell de gallina de veure com tenien llagues als peus i estaven contents, i tothom per on passaven els hi oferia el que necessitèssin tot i que l'organització va ser molt eficaç i tinguem en compte la quantitat de gent pacifica i festiva, i que l'enrenou va venir quan van arribar a Barna on hi havia els que suposadament els havia de dirigir al lloc corresponent, i no pas a on hi havia els brètols professionals barbars, que si qui s'ho ha de mirar ho vol veure, hi trobarà motius d'escàndol per part dels "mandos" que s'han cobert de vergonya, infàmia i salvatgisme. Acabo, doncs seria començar a escriure i no parar, i aixó que el comentari de'n Xesc, ja és prou eloqüent i molt ben relatat.

Valoración:7menosmas
Per misser, fa 25 dies

Quan la justícia és injusta, la revolta és un deure.

Valoración:7menosmas
Per Jaume, fa 25 dies

Algú ho havia d'escriure. Gràcies, Xesc!

Valoración:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris