nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
11°

Fi del progrés social, ja reculam

15-10-2019

Només faltava un monjo feixista reclamant privilegis medievals per damunt dels acords del Parlament (cas mòmia Franco), mentre l’Església es torna a demostrar fora d’òrbita. El papa Francesc està empegueït d’anar a Espanya, no fos cosa comprovàs in situ que els bisbes espanyols vivien millor amb el Dictador, a part que la darrera visita d’un papa només va servir per robar a mans plenes (cas Gürtel). No va tan desencaminat com pugui semblar, el monget, la tradició espanyola és precisament la de tornar sempre a la foscor militar i doctrinal esperpèntica: sacrosanta unitat, dios-patria-rey... Sempre ha sortit més a compte esser feixista. Vegem el cop d’estat de Tejero: a part dels tres promotors, la resta tingueren penes més lleus que els polítics catalans; un brega de cafè, si és a Altsasu, també és més punible que assaltar el Congreso amb pistoles.

Només faltava que Madrid certificàs que Catalunya no encaixa a l’Estat espanyol. Per pagar les factures de l’AVE i altres dèficits de la balança sí, però això de parlar català a l’escola era una gràcia especial: alerta a estirar massa la corda. Ja varen esser generosos amb un estatut que permetés parlar català per casa, però davant qualsevol conflicte sempre ha de prevaldre el castellà, d’altra manera se n’allargaria massa la desaparició. Amb la resta de l’Estatut igual, qualsevol malentès sempre s’ha de resoldre segons els usos i costums de Madrid. Els polítics que pensin que només la independència por revertir la situació condemnats a la presó. Això és el federalisme que escaïnava el Partido Español quan era a l’oposició. Ara que els ha tocat el govern Central provisional han descobert que a l’Espanya uniformada hi ha molts més vots.

La recentralització ja no es dissimula. Aquell “descafeinado para todos” ja no fa efecte. Es tractava de neutralitzar Catalunya i País Basc, però si aquestes dues nacions continuen volent esser nacions ja no funciona. Els canals televisius madrilenys també s’apunten a la festa: “A por ellos”. L’odi a la perifèria s’incrementa. Fa uns dies s’hi ha afegit Astúries: a una diputada autonòmica se li va acudir de parlar una estoneta en asturià al seu parlament i la varen tallar d’immediat, amb l’argumentari jacobí que ja coneixem de sobres. El més curiós és que el tall de bable que vàrem poder oir era perfectament comprensible, com quan Feijóo parla gallec, o el que en queda, i cap tele ja no es molesta en posar traducció simultània, perquè el “castellogall” ja s’ha aigualit tant que no cal. Doncs ni així: a l’asturià ni aigua.

A les Illes tota quanta llei autonòmica s’aprova és vetada (vexada?) pels partits madrilenys. Tant se val que sigui el que demana mig món per frenar el canvi climàtic: això no els importa. Es tracta que quedi clar que Madrid comanda i tot el que és important ho han de decidir ells. Als indígenes ens deixen vestir de calçons amb bufes, parlar el sociolecte familiar en la intimitat, continuar menjant sobrassada i cantar el credo mallorquí, però no es poden posar en evidència la supremacia i els costums de Madrid, per cabotes que puguin esser, com els toros. Més ben dit: sobretot els toros, és el que més els omple d’orgull, per això són d’obligat compliment també “en provincias”.

L’abandó d’una hipotètica política d’esquerres ja no es dissimula. El darrer espectacle de la sucursal del Partido Español a les Illes, recolzats pels dos comparses de Podemos, amb això de tornar l’ecotaxa (o el que li vulguin dir) als hotelers és de TBO, i més concretament de “Los 7 errores”, a part dels que ja veren el dia següent els “cervells” de la jugada. Els hotelers fan d’intermediaris d’aquest impost: no és seu ni hi posen res, és de l’arca pública, idò no se’ls pot “tornar”, però a més s’hi han oposat sempre amb força i mostrant una insolidaritat insultant. També podríem recordar que quan Jaume Matas va rebentar l’impost aquest, molts hotelers varen estar anys a ingressar-lo. Ves a saber quants, fent el colló, se’l varen quedar.

Els hotelers viuen i cobren a expenses del paisatge (i país) que destrossen i així s’han fet les més grans fortunes, mentre els obrers són de cada dia més precaris. Precisament aquests dies han tornat a sortir estadístiques on tornam a destacar en la diferència, i de com augmenta, entre rics i pobres. En síntesi: com més turistes més paisatge s’ha de desgraciar (amb doblers públics), més doblers tornen (privats) per als hotelers mentre la classe mitja davalla en poder adquisitiu i benestar social, i el que més augmenta és el sector en risc d’exclusió social (ara el 21%), perquè ni fent feina pot llogar una casa. A més hi ha un altre 21% de la població que viu al dia: no pot pensar en extres ni en cap pla de pensions privat que tant recepten els liberals.

De tot això el que més preocupa als socialistes de dretes és socialitzar les pèrdues dels empresaris afectats per la fallida de Thomas Cook. Els del PP tampoc no podien faltar al sainet aquest: s’oposen a l’ecotaxa alhora que tota la seva claca reclama cobrar-ne. La vergonya, efectivament, és d’una altra pel·lícula.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris