nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
11°

Topar amb la imposició espanyola

Dia dos d’octubre vaig anar a l’acte de reconeixement que l’OCB va organitzar a Paula Rotger. Mentre escoltava la treballadora de Son Sant Joan em vengué al cap, sens dubte per mor de les seves paraules, belles i per aquest motiu suggeridores, un vol de pensaments que després vaig escriure d’una tirada, tot d’una peça, i també d’una manera una mica desordenada. Primer vaig recordar els mots d’admiració d’Alphonse Daudet: On seria el mèrit si els herois no tenguessin por!

L’actitud poderosa i amonestadora del guàrdia armat va delimitar —aquesta degué ser la pretensió— la importància de la llengua de cada part. La presidenta del Govern balear —la senyora que sempre seguit predica que presideix un govern seriós— encara ara no ha comentat l’incident; un lleig que demostra, altre pic, que la raó del poder és la que sempre preval perquè és l’única interpretació admesa. En canvi AENA, fiscal i tan sinistre, sí que va sancionar tot d’una que va poder Paula Rotger.

Davant del desafiament, el de coartar la llibertar d’expressió de la dona, el caràcter que ha demostrat tenir la treballadora va permetre la reacció que ha evitat el desastre, la frustració, la seva i la nostra, la humiliació que sempre és tan mediocre. Paula ha pagat car haver triat ser lliure; el sacrifici de preservar la seva vida quotidiana i laboral —els dies cada dia iguals—, que no ha de ser necessàriament dolenta. Paula s’ha estimat més passar por —la força que s’escapa de l’ànima— que perdre del tot l’ambició, el somni d’un paisatge benèvol.

El cant A por ellos que son pocos y cobardes inclou la prescripció d’humiliar qui vol parlar en mallorquí? Diríem que no és viable una societat democràtica que no considera la relació de tolerància entre iguals, si és ver que l’Estat, els qui el representen, no creuen que tothom ha de tenir els mateixos drets bàsics preservats. Ben mirat, segons el que ha transcendit de l’incident, ho pensam d’aquesta manera.

Una vexació que el públic assistent a l’homenatge d’Esporles només pot imaginar; una ofensa simplement pel fet que la treballadora es va pensar que és possible saludar i agrair, ser amable, parlant en mallorquí. Després de l’incident Paula Rotger ens ha demostrat que encara ho creu. Vet aquí el mèrit afegit; la seva insistència. És per això que ha patit doble ració de càstig, la segona la del senyor Maurici Lucena, socialista i president sancionador d’AENA, tot alhora perquè a Espanya aquestes coses, ser socialista i opressor, poden passar.

Vist el panorama i posats a pensar, potser haurem de començar a creure si és ver que a Son Sant Joan, seu mundial del negoci turístic, porta d’entrada a la província cosmopolita, a la Palma que estimam tant, ja hi apliquen la Llei de Seguretat Nacional de la dreta i socialista de Madrid, i que encara no ho sabíem.

La resistència, actitud propositiva ben vàlida que Paula ens mostra per reprendre —ens passam la vida de represa en represa costa per amunt— la iniciativa popular, la mobilització ciutadana, alternativa a la il·lusió autonomista d’Armengol i companyia, i a la opressió de Madrid. Un full de ruta explícit, un nou crit de sus Mallorca! alternatiu a allò que fan, encara, aquells que només volen que tot continuï més o manco igual de malament; els del fracàs autonomista. Quin temps fa que varen aprovar la Llei de normalització lingüística?

Paula Rotger, res de teories; aprofundiment democràtic, la determinació que ha de tenir el poble; la democràcia directa, tan contraposada al filibusterisme polític. Està vist que el preu a pagar serà cada vegada més alt, si volem que la llengua que parlam no la converteixin en un patuès: idea de l’unitarisme centralista —més iguals tots ells del que volen fer creure—, dels monolingües castellans i dels encobridors natius. Model de resistència, el de la treballadora malmenada, per mor de la dificultat de coexistència en un pla d’igualtat.

Hostilitat exterior a l’interior que ha arribat fins avui en dia. Com més tronc rebem, també més enuig? Potser; Paula Rotger ho ha demostrat, la seva reacció és un incentiu que ens permet mantenir l’exigència. En aquesta època de renovades trifulgues la idea que ella ens mostra és molt diàfana: els drets ens pertanyen i no vénen de cap llei imposada ni tampoc incomplida per submissió a Madrid; els drets són nostres i prou.

Comprovat que el programa autonomista s’ha esgotat, incòmodes com estam, supeditats a l’administració espanyola que sempre ens acaba escarmentant i com que la llei no s’adapta a la realitat completa, pot ser que ha arribat l’hora de mudar l’escenari. Tanmateix, vaig pensar a la fi, fins i tot els de la facció socialista estan a favor de la imposició castellana. O no és ver que Maurici Lucena, president de la sancionadora AENA, també ha demostrat que el PSC doblegat ha acabat com una delegació que el PSOE té al Principat de Catalunya?

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per maregassa, fa 28 dies

Quedar-se a casa és aprovar la repressió governamental.

Valoración:7menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris