Des de començaments de la Transició fins ara, els militars que havien gosat fer declaracions polítiques, havien estat sancionats. Aquest dijous, el màxim responsable de la Guàrdia Civil a Catalunya, Pedro Garrido, va pronunciar un discurs purament polític, amb amenaces, insults i mentides, impropi d'un comandament militar. Garrido va presumit d'haver detengut independentistes i d'haver colpejat ciutadans pacífics que intentaven votar l'1-O, i va afirmat que «ho tornarem a fer».

Un dels precedents més semblants seria el que va protagonitzar un tinent general de l'Exèrcit de Terra -i general cap de la Força Terrestre-, José Mena Aguado, que durant la Pasqua Militar -el dia de Reis de 2006- en un discurs a Sevilla, apostava per l'actuació de l'Exèrcit si l'Estatut de Catalunya sobrepassava els límits.

«Si aquests límits fossin sobrepassats, la qual cosa en aquests moments afortunadament sembla impensable, seria aplicable l'article vuitè de la Constitució: les forces armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exercit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar la seva integritat, i l'ordenament constitucional», va assenyalar Mena. Qui, a més, va advertir «de les greus conseqüències que tant per a les Forces Armades com institució com per a les persones que les integren podria comportar l'aprovació de l'Estatut de Catalunya en els termes que està plantejat».

Després d'aquestes declaracions, tots els partits varen respondre a la barrabassada. Uns demanaven la destitució de Mena, uns altres demanaven als militars que deixessin la política als polítics i va haver-hi qui el va comparar amb els colpistes del 23-F.

La reacció del Govern socialista va ser immediata. El llavors ministre de Defensa, José Bono, va decretar l'arrest domiciliari de vuit dies per a Mena i va anunciar que proposaria el seu cessament al Consell de Ministres, cosa que es va acabar fent per petició de Félix Sanz, en aquella època JEMAD. Les raons, la pèrdua de confiança, l'incompliment del «deure de neutralitat» i l'alarma social generada per les seves paraules.