algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 13°
15°

Mallorca i el MUR Festival (12-O, tot a celebrar!)

D'urbanitats movedisses, barricades sòlides

Fa falta crítica sòlida a Mallorca, radical. Tot i que gairebé la totalitat dels autoanomenats partits mallorquins d’esquerres s’entesten a rebutjar les propostes i les actituds racistes, misògines i autoritàries del PP i de VOX en parlaments diaris d’alta volada i arreu de les xarxes socials, la realitat és que bona part de la ideologia securitària i repressiva de la dreta s’ha acabat imposant. Ja sigui per inconsciència o per incoherència política, tant l’acció com la inacció de l’espectre que va des de l’espanyolisme neoliberal del PSIB fins a l’ala regionalista més conservadora de MÉS ha estat determinant a l’hora de blanquejar públicament les actituds i els programes del feixisme institucionalitzat a Mallorca. Per exemple, quan han compartir sense gaire objecció —conjuntament amb Podem— espais democràtics de debat electoral amb VOX, tant a nivell autonòmic com a escala municipal; o, simplement, perquè han privilegiat el silenci a la responsabilitat de desemmascarar l’extrema dreta als carrers i, així, han desistit a l’hora de combatre l’amenaça frontalment.

Val a dir que la crítica tova i la connivència de la majoria dels mitjans de comunicació (exceptuant, en aquest aspecte, l’Ara Balears, el dBalears i l’Aguait —som de l’opinió que la recent desaparició d’aquest mitjà obre un abisme immens al context periodístic de l’illa) també han afavorit a què les mentides hiperbòliques i grotesques de la dreta que relacionen l’augment de la criminalitat amb el creixement de la immigració en plena crisi humanitària a la Mediterrània es naturalitzin al dia a dia d’aquells ciutadans i ciutadanes que s’informen a cop de titular calent. A tall d’exemple —ja ho denuncià el Moviment Feminista de Mallorca—, vegeu la primera plana de l’apartat de Sociedad del diari Última Hora del proppassat 10 de setembre en què la noticia «Aumentan un 43% las violaciones cometidas por menores en España» feia companyia, a la mateixa plana, a aquesta altra: «La llegada de menas en patera se ha elevado un 200% respecto al 2017».

En poc temps hem palesat que de la ritualística neofranquista del míting de Jorge Campos als peus del monòlit que el falangisme aixecà a sa Feixina el 1947 —el mateix que emprà l’esquerra decidida per maquillar llur programa electoral i que, finalment, no s’ha atrevit a esbucar— als debats parlamentaris monopolitzats per los problemas que preocupan a los ciudadanos derivats de la brutícia, de la inseguretat, de la manca de vigilància, de l’incivisme i, no és casualitat, de la immigració, només hi havia dos telediarios (literalment, ja que tant la televisió autonòmica com la premsa més sensacionalista s’ocupa solament de reproduir les propostes i els discursos racistes de VOX i del PP sense contrastar-los). La imposició de l’agenda del feixisme institucional ha redirigit les preocupacions i les despreocupacions de l’opinió púbica (que no és tant l’espai de debat conscient i emancipador que imaginen polítics i pensadors liberals com a pilar de la vida democràtica, sinó més aviat un canal dominat pels interessos dels poders mediàtics) cap a fangars regressius on l’esquerra s’ha vist arrossegada, massa sovint per manca d’estratègia i de discurs propis o constreta per pactes polítics que la converteixen en subsidiària de les dinàmiques nacionalcapitalistes d’un estat que és de tot excepte federalista.

La doctrina ciutadanista, tal i com la concep l’antropòleg català Manuel Delgado (Ciudadanismo. La reforma ética y estética del capitalismo, 2016), sembla que també és el nou projecte ideològic i, més concretament, cívic de moda entre partits, institucions i intel·lectualitats mallorquines. Així, d’aquells que temps ençà ens parlaven —suposadament des de l’esquerra— d’emancipació social, de lluita de classes, de la necessitat de prendre la iniciativa davant de l’esmorteïment de la cultura política professionalitzada en relació a discriminacions laborals o culturals i a la depredació ecològica, etc., avui només en sabem que es conformen amb una crítica amable o amb reformes tranquil·les amb vocació d’humanitzar les misèries del capitalisme, i que en ocasions confonen (o unifiquen) l’eix esquerra-dreta. Una refundació sostenible del capitalisme basada en la convivència de la diversitat de subjectivitats ciutadanes (ep, que corri el sense papers!) educades en l’ordre i el civisme que no han de perdre en cap moment el respecte institucional; això és, sense revoltar-se ni recórrer a cap tipus de manifestació violenta. Al cap i a la fi, tothom sap que als violents, als incívics (avui als jutjats i a l’Audiència Nacional el concepte de terrorista n’és gairebé un sinònim), habitants exclusius de l’exterior de la institució estatal, no cal que els tenguem en consideració, ja que amb llurs mètodes i objectius moralment perversos tan sols pretenen dinamitar la democràcia. Perquè cal calumniar públicament a sa majestat si podem anar a retre-li vassallatge a Marivent i, després, si un cas, ja desaprovarem les seves conductes via twitter?

Desacomplexadament aburgesatat i emmirallat amb un estil de vida civil i cosmopolita que s’imagina coetani d’una societat tolerant i desconflictualitzada, aquest discurs polític renovat desisteix de situar-se prioritàriament al costat dels interessos de les classes treballadores per lliurar-se a la interpel·lació de la ciutadania alhora que defensa la construcció de la ciutat entre totes i tots (així, en abstracte, cínicament, tot i estar al corrent que no tots els habitants de l’illa són legalment ciutadans). A Mallorca, ha esdevengut un projecte que, en major o menor mesura, invoquen tots els partits amb representació al parlament i a l’ajuntament de Ciutat, també MÉS i PODEM —tot i que, retòricament revolucionaris, maquillen l’opció reformista que practiquen amb la paraula transformar (però mai no diuen ben bé què, com, quan). El panorama —que converteix l’esquerra parlamentària que algun dia pogué actuar tal i com es defineix (sobiranista, ecologista, crítica, etc.) en crossa còmoda del règim del 78— ens mostra com el desarmament ideològic i discursiu d’alternatives veritablement socialistes afavoreix a l’expansió entre les capes socials més desfavorides del populisme penal que proposa l’ultradreta espanyolista i que s’escola poc a poc per entre les agendes polítiques del Pacte de Progrés.

Potser el cas dels graffitis a Palma n’és l’expressió més recent, ja que des que el candidat de VOX a la batlia identificà las pintadas vandálicas y la suciedad com a problema primordial de la ciutat fins que el batle José Hila ha convertit la croada contra el graffiti en el seu estendard han passat pocs mesos. Veim com, tot i que sovint el PSIB-PSOE (i els socis de govern) contraposa amb vehemència la seva opció moderna de gestió urbana al model "pacificador" de l’ultradreta, les coincidències polítiques són majors del que ens fan creure. A més, quan les forces parlamentàries progressistes vacil·len a l’hora d’entomar la política punitiva com a fórmula privilegiada, avui hi ha un gran ventall d’associacions d’intel·lectuals i de moviments cívics que actuen com a autèntics lobbies en favor de les lògiques securitàries i repressives davant l’expressió espontània de la crítica o del descontentament social. Prendré de mostra l’article de l’activista d’ARCA (Associació per a la Revitalització dels Centres Antics) Àngels Fermoselle profèticament titulat «Ojalá hubiera guardas»: «Me gusta la palabra "guarda", tiene algo de familiar, de cercanía, de protección, justo lo que necesitamos» (Diario de Mallorca, 09/09/2019). D’aquesta manera, els ferms defensors del valor patrimonial (és a dir, del passat franquista que encarna) sa Feixina, com veim, se’ns apareixen alhora com a justificadors intel·lectuals de l’estat d’excepció securitari del que venim i al qual ens dirigim. O per dir-ho en paraules de Maurice Halbwachs, sociòleg francès assassinat pel nazisme i autor del clàssic La memòria col·lectiva (1950), se’ns apareix nítidament com aquells que cerquen dotar-se de continuïtat històrica i perpetuar així un determinat estat social de les coses imiten la passivitat de la matèria inerta, com ho és també la pedra freda del monòlit feixista.

En aquest context desolador, amb la xenofòbia de l’extrema dreta escalant les parets del poder amb desbandada de l’esquerra parlamentària inclosa, fa falta crítica sòlida a Mallorca, ara més que mai (o ara com sempre). Fa falta una xarxa popular de carrer que no actuï només com a simple reflex ni com una reacció etèria contra l’organització de feixisme. Que es constitueixi com una xarxa que s’endinsi entre els teixits de totes les dimensions i les lluites ordinàries de la vida quotidiana per condemnar els abusos institucionals contra les dones, contra les persones migrades, contra la diversitat sexual, contra les llengües i cultures altres a l’Estat, contra treballadores i estudiants precaritzades, contra el territori, etc. Fa falta una crítica profunda, anticiutadana si hom vol, que rebutgi assumir els debats entorn de les agendes autoritàries, racistes i depredadores, econòmicament i socialment parlant, amb l’objectiu de defensar les llibertats individuals i col·lectives de totes les persones que habitam Mallorca, siguin legals o no. Una crítica diacrítica que distingeixi la façana de l’Estat —on el progressisme de MÉS i Podem s’entretenen pessigollejant el capital— de la claveguera, cor i alhora font mateixa del poder del règim monàrquic espanyol, un estat que, com gran part de les potències europees, ha assumit el gir repressiu com a fortificació davant qualsevol contestació popular mínimament organitzada i conscient de les retallades estructurals que patim des de fa anys en llibertats i en dignitats personals i col·lectives. I com a mecanisme per mantenir i per augmentar la concentració de poder polític i econòmic en mans d’una minoria en temps de precarietats massives i extremes... mentre que al cosmopolitanisme que propugna el projecte ciutadanista ja li va bé que hi hagi pobres, per això d’anar de tant en tant als seus barris autèntics a gaudir d’experiències exòtiques.

És cert, fa falta crítica sòlida, però encara és més important que la facem visible i organitzada, que no quedi en articles i rabietes de butaca i indymedia. Cal aprofitar les conjuntures adverses per teixir xarxa entre tots els projectes que es mouen als confins urbans, heterogèniament i en constant flux, contra les ordenances del poder imperant i de llur ideologia desconflictivitzadora. I cada territori té el seu escenari i les seves oportunitats. Si, avui, al principat de Catalunya sembla ser que l’embat de desobediència i de contestació massiva enfront del règim pot sorgir d’una sentència condemnatòria contra els presos polítics independentistes, i que a Euskal Herria podria succeïr quelcom semblant (just ara que comença la resolució del macrojudici contra els joves i les joves d’Altsasu i les 47 persones vinculades amb col·lectius de defensa dels drets dels presos polítics bascs), sembla que a Mallorca una condemna definitiva a Valtonyc, o la multa que espera Paula Rotger per emprar la llengua pròpia en context laboral a l’aeroport, no provocarà el mateix efecte (voldria estar tan equivocat!). Amb tot, a 50 anys de la celebració del festival de Woodstock (per a molts, final i no inici del moviment contracultural), l’oportunitat que s’entrelluca a l’illa podria encaminar-se a revelar com els festival musicals sí que poden ser útils a l’hora de treure a la llum les lluites llibertàries i les denúncies a l’status quo, després que gairebé tota la llista de festivals musicals compromesos hagin perdut qualsevol credibilitat de resistència i de contundència contestatària, com en el cas paradigmàtic del Viña Rock.

El 12 d’octubre, dia de la raza i d’enaltiment institucional de les matances i genocidis internacionals que han perpetrat històricament les forces armades espanyoles, a Mallorca s’obre una via per celebrar i per demostrar que encara hi ha espais de crítica radical: la primera edició del MUR festival al parc municipal de Felanitx. Alguna cosa es belluga que ens recorda que hi ha uns moviments que s’atreuen i que es troben perquè es necessiten... que existeixen uns feminismes, uns ecologismes, uns antifeixismes, unes defenses dels drets lingüístics i de la cultura popular (sigui tradicional o no) i miríades de maneres heterodoxes d’entendre i de viure la urbanitat que, tot i els esforços de les institucions per controlar o calumniar allò que els escapa, encara es mouen per canals realment alternatius a l’estatisme cívico-municipal. Dia 12 d’octure, a partir d’enguany el dia per antonomàsia de la Música Urbana Reivindicativa, és un dia senyalat a destinar tot aquest reguitzell d’urbanitats movedisses de llamborda a apuntalar l’esquerra que encara creu en els motius que l’obligaren a revoltar-se. Tot plegat, amb l’objectiu humil de cimentar barricades sòlides i discursos propis a les mentes individuals i a la consciència col·lectiva que no es conformin amb pintar una rialla simpàtica al capitalisme sinó que l’impugnin d’arrel, així com a qualsevol justificació política i cívica que defensi la repressió i l’endormiscament generalitzat.

El MUR Festival conjuga crítica fonda davant l’embat autoritari de l’estat espanyol amb l’antifeixisme, l’antiracisme i la fermesa enfront del patriarcat, la música, el ball i expressions artístiques diverses com l’art urbà, la literatura, etc. De fet, la persecució sistemàtica i la campanya bruta que han orquestrat VOX i el PP contra l’organització i els organitzadors de l’esdeveniment, que havien aconseguit finançament públic a través dels tràmits legals i corresponents, és símptoma de la urgència i de la necessitat de tal iniciativa pel simple temor que genera a la dreta i l’extrema dreta l’organització popular de masses heterogènies però concentrades entorn de la defensa de les llibertats i del poder popular. A més, el festival subscriu la protecció de la dignitat i dels drets laborals dels treballadors (també ho són el artistes, venguts d’arreu dels pobles de l’estat espanyol) en un context de turistització extrema en què aquests esdeveniments es troben en procés de precarització econòmica (demanau, sinó, als cambrers i a les cambreres del Mallorca Live Festival a quan cobraren l’hora...).

L’oportunitat, així doncs, se’ns presenta a Mallorca com un MUR, no tant en el sentit de fer frontera, de cercar refugi, o de separar, sinó més aviat com una paret metafòrica privilegiada on pintar amb spray VALTONYC LLIBERTAT, LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS, AUTOPISTA NO!, FORA FEIXISTES DELS NOSTRES CARRERS, CIUTAT PER QUI L’HABITA, #ALTSASUKOAKASKE, GUIRIS GO HOME & REFUGEES WELCOME, NO ÉS UN CAS AÏLLAT-ÉS EL PATRIARCAT, ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES... i fer visible tot el descontentament i tota la força per continuar vehiculant una crítica pròpia que superi la passivitat i la superficialitat de l’esquerra parlamentària, així com també les limitacions de la democràcia cívica i del capitalisme sostenible que ha abraçat i que no ens donen eines ni per repensar el futur ni per actuar-hi.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per mariner, fa 2 mesos

Si és per a reforçar l´antifeixisme molt millor. Necessitem noves bases per a promoure el rebuig a tot el ha representat i representa el franquisme.

Valoración:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris