algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
19°

Brossa, el poeta de la revolta

Enguany, Joan Brossa hagués fet 100 anys. Aquesta efemèride ha propiciat tota casta d’homenatges; el darrer, l’espectacle de videomapatge que es va projectar a la façana de l’ajuntament de Barcelona amb motiu de les festes de la Mercè. Des de dia deu d’octubre fins a dia 2 de febrer de l’any que ve, podrem veure l’exposició a El Born CCM que han titulat Brossa, el poeta de la revolta. Aprofitant tot aquest festival d’homenatges que han dedicat al poeta, avui publicam una entrevista que Sergi Pàmies i Xavier Montanyà varen fer a l’escriptor al seu estudi dia 7 de juliol de 1986 per a la revista El Temps.

Pàmies i Montanyà: És sorprenent aquest estudi...

Joan Brossa: No ho tinc així per estètica. S’ha anat acumulant material i cada vegada es fa més difícil. De tota manera, hi ha un ordre, encara que no ho sembli. Aquestes piles de paper són, d’alguna manera, la meva hemeroteca, però a mida que passen els anys, ja no sé què hi ha. Saps que ho tens, però no saps on.

Pàmies i Montanyà: Què arxiva?

Joan Brossa: De tot. El que passa és que desconec la tècnica d’arxivar. Algú m’ho va explicar però no m’he vist amb cor de fer-ho. Guardo coses perquè m’interessen o perquè em fan fàstic. Convé tenir-les, però s’haurien d’ordenar d’alguna manera.

Pàmies i Montanyà: I quin tipus de coses són les que li fan fàstic?

Joan Brossa: Home, no ho sé, aquelles notícies grotesques que es publicaven en l’època del franquisme, o ara. Són coses detonants que després expliques i ningú no es creu si no ensenyes la procedència. Jo acostumo a guardar-ho tot. Però, en el fons, sóc del parer que al qui té imaginació li sobra la memòria.

Pàmies i Montanya: Ha llegit ´Una conxorxa d’enzes´? (El manuscrit de John Kennedy Toole).

Joan Brossa: No.

Pàmies i Montanyà: És que hi surt un personatge que arxiva buidant els calaixos al terra...

Joan Brossa: Això sembla una mica de Kafka.

Pàmies i Montanyà: Treballa tot el dia?

Joan Brossa: Normalment sí, però a l’estiu, a la tarda, aquí hi fa massa calor i, sempre que puc, me’n vaig a la Filmoteca. Eh! Quan no fan cap pel·lícula espanyola. La tinc aquí al costat mateix.

Pàmies i Montanyà: Vostè sempre ha estat un entusiasta del cine mut. També li agrada el cine modern?

Joan Brossa: El cinema mut m’agrada molt perquè és el dels grans mestres, d’allà surt tot. El cinema és l’art del nostre temps, la gent hi va, sobretot els joves. S’hi interessen, però en general els falta documentació, perquè a vegades se sorprenen d’audàcies com les de Godard, per exemple, que ja havien estat fetes. És clar, si et falla la cultura, sembla que la història comença amb tu, i no és així. A l’època del cine mut, fer cinema era crear, no hi havia res establit, el llenguatge s’estava fent. Ara ja no.

Pàmies i Montanyà: Quines són les seves preferències del cine actual?

Joan Brossa: M’agraden els joves americans. Martin Scorsese, Steven Spielberg, Monte Hellman, Joe Dante; després Win Wenders, Syberberg, aquesta gent jove té un domini del llenguatge extraordinari. Això és positiu. Critiquen Spielberg perquè fa còmics, però trobo que els porta a un punt interessant. Les seves pel·lícules van plenes de citacions; té una cultura fabulosa. Coppola també m’interessa molt, és un veritable monstre reconsagrat. La setmana passada vaig veure una obra de Scorsese que no havia vist: Toro salvaje, amb Robert de Niro, un dels actors que m’agraden. No és com els tifes dels anys trenta, els Bogart, els Gable, els Cooper i tots aquests miniquís que sempre eren els mateixos. Els d’ara són actors que s’adapten al personatge, i no a la inversa.

Pàmies i Montanyà: En què ha millorat la interpretació dels actors de cine des d’aquella època fins ara?

Joan Brossa: Abans era una feina estereotipada, mancada de recursos, només de cara a la taquilla. Ara no; a Toro salvaje, per exemple, Robert de Niro es va engreixar molts quilos per poder donar el personatge. Això, aquelles mòmies planxades no ho feien. Els “astres” de Hollywood no eren actors. Suplien les deficiències de la humanitat. Les mecanògrafes s’enamoraven dels galans, les senyores anaven a veure els vestits, els homes s’enamoraven de les actrius... Alguna vegada he vist pel·lícules dels anys trenta i em semblen un producte desfasat. El fet terrible és que la cinematografia americana acaparava l’atenció de tot el món i anul·lava totes les altres.

Encara avui el bon cinema europeu afina molt. L’escola centreuropea és sensacional. Però passa que quan la Filmoteca programa una pel·lícula d’aquestes no hi va ningú. Falta el màrqueting. En canvi, una pel·lícula d’un succedani d’aquestes que dèiem omple el local. M’estranya que els joves, que diuen que tornen de tot, que no volen deixar-se ensarronar per la societat de consum, hi caiguin de quatre potes i els entusiasmi un Bogart, amb tot el que té de mediocre i de reaccionari.

Pàmies i Montanyà: També deu haver influït aquesta moda de la novel·la negra i les seves adaptacions al cine...

Joan Brossa: No ho sé. Jo no llegeixo novel·la. Trobo que és un gènere d’un altre temps.

Pàmies i Montanyà: Per què?

Joan Brossa: La novel·la s’adequava a una època que la gent tenia temps per perdre i podia passar els dies llegint capítols i capítols. Jo no he vist mai una novel·la que no es pugui resumir en cinquanta pàgines, i generalment en tenen prop de mil. Penso que l’art del nostre temps ha de ser de síntesi: el teatre, la poesia.

Pàmies i Montanya: Però la poesia no té gaire èxit per ser un gènere d’aquesta època.

Joan Brossa: Amb la poesia passa una mica com amb el cinema, que diuen que està en crisi. Poden estar en crisi els locals, però a casa seva la gent veu més pel·lícules que mai. Doncs a mi em sembla que el que està en crisi són els poetes, no la poesia. Els poetes queden desfasats. Avui, generalment, als llibres de poesia és on trobes menys poetes. Hi ha molt de res. Hi trobaràs la filigrana d’un senyor o d’un noiet que es mira el llombrígol.

Pàmies i Montanyà: Totes les arts han evolucionat, excepte la poesia...

Joan Brossa: Els deixem amb les seves petites misèries. Actualment, crec que la poesia —i ho practico— ha de variar el codi. Mudar de suport. Sortir del llibre.

Pàmies i Montanyà: La poesia visual és aquest codi?

Joan Brossa: Jo faig poesia visual. La meva divisa és que hem de continuar la tradició i no pas repetir-la. Ara estic a punt d’iniciar una aventura que m’interessa molt. Sense dimitir de poeta, faré una sèrie de videoclips. Poemes visuals amb el suport del vídeo. No renunciaré a res, he!, em proposo purament d’utilitzar el mitjà.

Pàmies i Montanyà: Però al mateix temps seguirà fent sonets?

Joan Brossa: Sí. No podria passar sense fer-ne. Deixaria de ser jo. Bé, ara escric sextines. M’interessa molt aquesta forma medieval, renovar-la, en la seva complexitat, una mica com allò que feien Stravinsky i Picasso, que agafaven un tema antic i el manipulaven. Ara, això sol, no. M’agrada aprofitar una sèrie de llenguatges visuals que la societat de consum et posa a l’abast. És un repte, perquè avui fer un sonet és fàcil.

L’interessant és plantejar problemes, investigar, carregar d’ètica uns mitjans que utilitza la societat només amb finalitats pràctiques. Últimament, he fet dues obres destinades a espais públics: un poema visual transitable, en un parc d’Horta, i un poema que es diu Rellotge il·lusori al vestíbul del teatre Poliorama.

Pàmies i Montanyà: Però el que vostè anomena poema transitable, una vegada realitzat i instal·lat, la gent s’ho mira com si fos una escultura més?

Joan Brossa: Em fa l’efecte que és un problema de l’escola. La gent que anava a veure Ibsen o Strindberg s’aixecava de la butaca i deia que allò no era teatre. Si has de fer cas d’això, malament. La poesia virtual, si s’ensenyés a l’escola, crec que tindria molt èxit perquè els nanos la porten dins.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris