nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
11°

Partir amb l'esperança de no haver de tornar

No n’hi ha més de fetes, hi ha gent que no perd mai l’esperança, ni quan es mor. Cada deu de setembre se celebra el dia internacional de la prevenció del suïcidi, festa que no serveix per a res, tal com demostren les estadístiques. El darrer informe que s’ha publicat sobre aquest desenllaç confirma, novament, que cada any hi ha més morts per causa de suïcidi que per mor dels accidents de trànsit. Esdevé, però, que molts de suïcidis passen desapercebuts i que, en canvi, hi ha prou divulgació dels morts accidentats. És cert que normalment el suïcida mor en la intimitat; tanmateix hi ha casos que transcendeixen perquè el mort és conegut o traspassa d’una manera espectacular.

Casos com el de l’esquiadora Blanca Fernández Ochoa impacten i interpel·len, provoquen especulacions. Les declaracions de la germana de l’esquiadora, Lola, són una demostració del desconcert que provoca el suïcidi. En un primer moment, Lola va declarar que Blanca era una dona forta, acostumada a lluitar, i que aquest caràcter que tenia els permetia tenir esperança. Després, confirmat el drama, la versió va canviar. Lola ens va informar que la seva germana era fràgil, sensible i tímida. Lola també va dir que Blanca estava molt bé, fenomenal, i que la família trobava estrany el desenllaç. Aquestes manifestacions, una mica contradictòries i comprensibles, confirmen que costa molt assimilar que un ésser estimat pugui prendre la decisió de matar-se.

Tot i que Lola Fernández Ochoa en haver d’encarar el possible suïcidi va demostrar tolerància —«Me da igual cómo haya fallecido Blanca, por què lo ha hecho; lo que ha tomado o lo que no, eso es lo de menos porque lo duro es que haya fallecido»—, fa la impressió que davant l’incident social que representa l’autolesió, tothom està sempre a la defensiva; les institucions i les autoritats els primers de tots —la declaració necrològica i oficial de Grande Marlaska demanant que ningú no havia d’especular sobre les causes de la mort de l’esquiadora, va ser reveladora— i algunes associacions especialitzades en el tema també, perquè sovint els diferents portaveus representatius destaquen com a causa primera les conductes suïcides, com si hagués de ser una predisposició congènita, el factor més propiciatori. Els pronunciaments d’aquests suposats experts, que per mor de la seva posició oficial semblen portaveus amb la missió de confirmar i desmentir, destaquen, ben sovint, que tot depèn dels recursos emocionals que té cada persona en haver de gestionar les seves circumstàncies i, per tant, de la impotència sobrevinguda o heretada. D’aquesta manera la principal causa del fatal desenllaç tendria caràcter individual i intransferible. D’això en podríem dir carregar el mort al mort.

En aquest sentit i per afrontar l’afectació alcohòlica o drogoaddicta, potser antesala del suïcidi, els de la professió assistencial i oficial també exigeixen, primer de tot, força de voluntat, determinació; és a dir, desvien el deure principal de la superació als damnificats. Els professionals de l’assistència paternalista i les altres autoritats, poques vegades posen esment en les causes materials. Està bé això d’exigir un pla nacional per a la prevenció del suïcidi, però seria millor encara que el pla pogués incloure, posem per cas, mesures precises amb la intenció d’erradicar la pobresa o els abusos laborals a les empreses, factors que tothom sap que produeixen angoixa i sobreexcitació humana. Prevenir la xacra, reparar-la i pal·liar-ne els efectes potser ho aconseguiran un poc més si esmenen les causes reproductores; la poca vigilància que tenen de l’economia, per exemple.

El tema del suïcidi ens xoca. És normal perquè un suïcida aporta molta informació sobre el tema de la mort i de la vida, i desmitifica. Són els altres suïcides, els que volen morir perquè sí, per la simple combustió de les idees bonhomioses, per la pèrdua de la fe en la raó de viure, els que ens sorprenen de més. La pintora mexicana Frida Kahlo, l’artista que segons els especialistes ha sabut interpretar millor el dolor, ho va expressar bé poc abans de morir: «Me’n vaig amb l’esperança de no haver de tornar.» El català Gabriel Ferrater, lingüista, matemàtic i poeta, una de les personalitats més rellevants de la cultura catalana, a l’edat de 35 anys ja va fer saber que no volia viure la seva decadència física i mental. Efectivament, a l’edat de 50 anys, tal com ho havia anunciat, es va matar. En el cas d’aquestes persones, només són dos exemples, crec no hi ha cap pla de prevenció de riscs que valgui.

Hi ha gent que ha escrit d’una manera admirable, audaç i bella, que la mort provocada pot tenir un valor moral. Els suïcides són persones comprometedores perquè treuen rellevància a la vida i a la mort —precisament és per això que fan nosa als doctrinaris— perquè no es conformen amb la decrepitud, amb la decadència física i mental o amb la violència que els altres ens infligeixen, sovint impunement. Són persones que han duit fins a les darreres conseqüències el seu escepticisme, fonamentat i irreductible, que no han tolerat l’apatia crònica, el desengany sense solució de continuïtat; que s’han negat a la dependència o que no han acceptat la vida insignificant i imposada. Persones que no han cercat coartades davant el convenciment que la vida pot arribar a no tenir sentit, ni que ens hi esforcem. La vida que no ho paga.

El poeta Vicenç Altaió ho va dir d’aquesta manera en un dels seus versos: «Aguantar, heus ací la paraula dels qui caminen per viarany estret.» Doncs bé, aquesta és la versió contraposada a la resistència èpica que sovint té una interpretació heroica, en el sentit que és més popular perquè gaudeix de més divulgació. No es tracta de voler enaltir el suïcidi, ni ens cal mitificar res; del que es tracta és de no perdre la consideració a ningú que ha decidit partir voluntàriament d’aquest món.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan, fa devers d'un mes

Bon article Jaume. Molt ben escrit. Com sempre.

Valoración:1menosmas
Per un demòcrata convençut, fa devers d'un mes

Davant de tanta agressió, la única sortida que tenim és marxar d´aquest país tant corrupte i antidemocràtic.

Valoración:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris