lluvia ligera
  • Màx: 13°
  • Mín: 12°
13°

Europa 11-S

Els episodis de la Història que més clarament ens han marcat (els que han establert les nostres quotes de poder, els que han marcat les fronteres dins les quals ens encabim, etc) han tengut una dimensió clarament europea. El primer intent d'una República Catalana, com va demostrar a bastament la historiadora Eva Serra, traspassada l'any passat, va tenir lloc arran de la Guerra dels Segadors, en què els pagesos catalans s'alçaren contra el comte-duc d'Olivares i, per tant, contra la Corona. Aleshores, cap dels Països Catalans no havia perdut encara les institucions pròpies, i tots plegats vivien en una mena de simulacre d'independència nacional. Però els plans del comte-duc no anaven per aquí. Ja havia maquina una "unión de armas" a la Península Ibèrica que havia d'englobar els diferents exèrcits. Els portuguesos varen aprofitar l'avinentesa per fer camí pel seu compte. Perquè n'Olivares no es podia carregar alhora Catalunya i Portugal. Catalunya en va ser la damnificada. A la Guerra dels Segadors, els pagesos s'alçaren contra la noblesa, amb la voluntat d'establir una república, que pràcticament hauria estat contemporània de la primera gran república europea: la que va establir Oliver Cromwell al Regne Unit. En aquella ocasió, el context europeu era el següent: l'Imperi espanyol intentava mantenir sota el seu domini els territoris de Flandes (entengui's, Flandes i el conjunt dels Països Baixos). En aquest intent, que finalment seria frustrat, tenia sentit anar cap a una unió d'armes als diferents regnes hispànics.

Molt més clara va ser, encara, la dimensió europea de l'anomenada (per la historiografia oficial) "Guerra de Successió" (i que, estrictament, hauríem d'anomenar "Guerra d'Ocupació"), que va enfrontar Carles d'Àustria i Felip d'Anjou topant per la Corona d'Espanya. El context fou una guerra paneuropea en què, d'una banda, hi havia França, Espanya i adlàters, i de l'altra, l'Imperi Austrohongarès, Anglaterra i els Països Baixos. En aquest nou escaquer, Catalunya es va posar al costat del segon grup de potències, perquè eren les que li asseguraven el manteniment de les institucions d'autogovern. El model d'estat era francès per als seguidors de França (és a dir, unitarista i monocrom, a més de monolingüe), mentre que era austríac per als seguidors de l'Imepri Austrohongarès (llegeixi's, concebut com un estat plural, format per diverses nacions). Al final, emperò, els austríacs també ens varen acabar deixant penjats (ho pos en primera persona del plural perquè hi varen perdre, en aquella guerra tant el País Valencià com Catalunya i les illes Balears, excepte Menorca). Quan ja tot estava perdut, es va tornar a pensar en una mena de república, governada directament per la gent, a través dels seus representants. Segon intent, marcat profundament pel context europeu, i també acabat malament.

Avui, 11 de setembre, es commemora la caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques, aquell fatídic 1714. Faltava encara una mica més de mig any perquè caiguessin en mans dels Borbons els últims territoris (en aquella guerra): les illes Pitiüses. Però, després de la caiguda de Barcelona, era evident que la guerra estava perduda. Algú podria pensar que els afers que avui afecten els catalans tenen a veure, bàsicament, amb la seua relació amb Espanya. La meua idea particular és que aquest aspecte és el menys important, el menys rellevant de tots els que hi toquen. La qüestió catalana no és, en absolut ni principalment, una qüestió "regional" espanyola, ni es tracta de cap afer intern. La qüestió catalana, cada dia més s'està veient, és una qüestió europea.

I no per l'espai concret dins el qual es dirimeix, sinó pel que afecta, mentre Espanya sigui estat membre de la Unió Europea, els valors compartits d'aquesta unió. L'assalt a la democràcia parlamentària per part de la judicatura (de moment amb una clara victòria per part de la judicactura) és un afer europeu. Ha de ser el conjunt d'Europa el que ha de decidir si manen els ciutadans amb els seus vots o els jutges amb la seua interpretació de les lleis. I no se m'entengui malament. Tots fan falta. Però, quan es produeix un xoc, qui preval? El president de la Generalitat Quim Torra, s'ha de presentar al jutjat, el dia que hi ha al Parlament el debat de política general? Què està per damunt: el debat de política general, que afecta tots els ciutadans, o la decisió d'unjutge? És Europa, i no Espanya ni Catalunya qui ha de prendre la decisió.

Així mateix, ara, avui, Europa ha de decidir si dins les seus fronteres hi caben els presos polítics, o si s'ha de defensar el dret d'autodeterminació (reconegut, i no només per a països en vies de desenvolupament, ni per a casos de descolonització, per part de les Nacions Unides), si la llibertat d'expressió ha de continuar sent un dels pilars de qualsevol sistema democràtic, i un llarg etcètera que ara mateix ens estam jugant. Tot això, hi insistesc, no és cap qüestió interna del Regne d'Espanya, ni guarda relació bàsicament amb les relacions entre Espanya i Catalunya, sinó que afecta Europa com a projecte polític.

Som molts els que, sentint-nos profundament europeus, pensam que l'11-S és un dia que ja està gravat profundament a la Història d'Europa. I que ja és Europa qui ha de prendre la responsabilitat de resoldre determinats conflictes de manera cívica, pacífica i, sobretot, democràtica.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Sebastià, fa 2 mesos

Molt bon resum, explicat amb un criteri molt just, ponderat i encertat en la meva opinió, doncs coincideix amb els meus coneixements de l'història a què fa referencia. Moltes gràcies.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris