nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
24°

Mallorca rural, anys 50

En el seu darrer llibre, titulat Un hivern a Lluc, publicat el mes de maig passat per edicions El Tall, Miquel López Crespí fa una bona transcripció material, social i anímica, d’allò que va ser el santuari d’Escorca durant els anys seixanta del segle passat. Crec que ja hem dit altres vegades que l’escriptor pobler deu ser qui ha descrit més extensament la història política de Mallorca dels anys immediatament anteriors a la denominada transició democràtica. En aquesta ocasió hi torna, hi afegeix informació i també insisteix en alguns aspectes, segurament perquè els considera rellevants.

Un hivern a Lluc evoca el que va ser la resistència antifranquista a Mallorca durant els anys 60. El llibre ens mostra quins varen ser el principals protagonistes, segurament no tots. Segons la nostra opinió, aquest nou relat, més que una novel·la històrica, és la descripció d’un altre episodi de caràcter autobiogràfic. Un apartat que també és interessant del llibre és el retrat de la seva família, pagesos benestants de part de mare, i la descripció de sa Pobla més rural. No debades, López Crespí fa part de la darrera generació de mallorquins que han vist in situ com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.

De pagesos ho eren els padrins i repadrins, ens diu l’escriptor. Ell encara va segar amb càvec, va llevar herba amb un xipó. Va ajudar a traginar algues de la platja d’Alcúdia fins a sa Pobla per abonar el camp. Sap què és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l’exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató i figues mesclades amb segó i gra. Pujar l’escala per collir les figues, ajudar la padrina per a convertir-les en fruita confitada. Va ser a temps de tenir cura del cavall en haver arribat l’hora de batre les mongetes o les faves a l’era; conduïa les regnes quan controlava les voltes de l’animal amb el rodet de pedra. López Crespí ens conta que acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat.

Una bona aportació a la nostra memòria històrica també és el relat de quan tallava patates per sembrar i les posava al solc. La sembra de mongetes d’aquell temps amb la padrina perquè les mongetes duien una feinada; no bastava segar i batre, després s’havien de triar i llevar les pedretes. Aquest treball es feia a la portassa de les cases, l’indret on es guardava el carro, els ormejos d’anar a marjal. Desgranar el blat de les índies era feina llarga, llevar la closca de les ametlles. Durant aquest temps les dones cantaven les cançons del camp, les gloses, les tonades de la feina.

Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma.

El llibre també inclou una mica de repàs històric dels qui foren els pioners, a partir de mitjan segle XIX, del progrés rural vilatà i de tot el que s’ha perdut amb la intromissió turística. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent una feinada, diu l’escriptor. La saviesa popular: «De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial. El pa era situat en un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Pa moreno, la repadrina li havia fet uns talls per aconseguir que la calor penetràs a fons dins la pasta. El pa durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer.»

La descripció del casalot del carrer de l’Escola, sense aigua corrent. Tota l’aigua que es necessitava per al manteniment de la casa i dels animals es treia a força de poals. Les cuines de la casa, emblanquinades cada any per mor del fum del foc de llenya. Les grans piques de rentar antiquíssimes, possiblement del segle XVII. Encara els necessaris llums d’oli al costat de les foganyes. Els mobles, les vànoves de seda dibuixada i de llana d’ovella. Els canelobres de bronze i els quadres de finals de segle XIX d’antigues pageses, esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis, lluint, orgulloses, botonades d’or, anells i polseres, collars. I el plany de l’escriptor de sa Pobla: «Quina llàstima que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància escrita d’aquells fets familiars, d’aquells esforços per sortir de la misèria.»

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan, fa 8 dies

Interesante el tema,me ha recordado cuando era más joven.

Valoración:0menosmas
Per Resposta II, fa 10 dies

No hi havia cap error a la novel·la. Sembla que el lapsus d´escriure "segar amb càvec" correspon al meu bon amic Jaume Vicens, autor de l´article que comentam. Anant a la pàgina 177 de la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) es pot comprovar perfectament que hi ha escrit "regar amb càvec". Miquel López Crespí

Valoración:2menosmas
Per Resposta, fa 10 dies

És evident que a sa Pobla no hem segat mai amb un càvec! En el moment de la correcció final de la novel·la no vaig veure l´error. Disculpes. Miquel López Crespí

Valoración:2menosmas
Per Joan Ramon, fa 10 dies

Suposo que lo de segar amb càvec és un lapsus.
Pel demés, interessant i emotiu. Amb la refexió de si valia la pena només viura per fer feina, si els temps d.esbarjo compensaven tant de sacrifici. El cert és que el valor de les coses, material.i moral, era absolutament clar.

Valoración:2menosmas
Per Astorat, fa 10 dies

Eren uns artistes si sabíen segar amb el cavec com diu l#article

Valoración:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris