nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 14°
15°

Vuitanta investigacions de Maigret

Enguany, aquest mes de setembre, farà trenta anys que va morir Georges Simenon, just dia 4 de setembre de 1989 a Lausana. L’escriptor va néixer a Lieja (Bèlgica) l’any 1903. Hi va viure denou anys i va ser allà on va començar a escriure, fent de periodista per a La Gazette de Liege. Referida a aquest període de la seva vida, Simenon va escriure una novel·la autobiogràfica, excel·lent segons la crítica, titulada Pedigree. Després d’aquesta etapa de periodista va partir cap a París amb la intenció de començar la seva carrera professional com a escriptor.

Simenon va ser un escriptor desmesurat en tots els sentits. Autor de més de 500 obres —vuitanta de les quals corresponen a la sèrie Maigret—, va voltar per mig món i, segons les etapes, va viure a Bèlgica, Suïssa, França i durant deu anys als USA, sense comptar les estades, més o manco llargues, a altres països. Els seus llibres s’han traduït a més de seixanta idiomes i també s’han fet servir com a arguments de cinquanta pel·lícules i com a guions de més de 250 sèries de televisió. En ell tot era un excés, immoderació; des de la fecunditat de la seva obra fins a la intensitat de la seva vida —alguns estudiosos han arribat a dir que en el seu cas, escriure era un vici. André Gide el va definir com el nou Balzac. Altres personalitats de la cultura també varen dir que era el més gran autor popular de França.

A partir de l’any 1972 Simenon ja no va tornar a escriure pus, menys encara després del suïcidi de la seva filla Marie-jo, desgràcia que va provocar un greu enfonsament del seu estat d’ànim. Durant aquesta etapa ja només va escriure les seves Memòries íntimes, obra autobiogràfica redactada amb poques pretensions literàries i que, més que cap altra cosa, va ser un intent de justificar les difícils relacions familiars, sobretot amb els seus fills. En contrast, Pierre Assouline, un reporter de la revista Lire, va escriure una altra biografia amb revelacions molt sucoses i inèdites fins en aquell moment; notícies extretes, en part, de l’epistolari de Simenon. La investigació biogràfica va ser possible gràcies al permís que va donar el propi escriptor. Un altre dia, en un altre article, comentarem aquest llibre de memòries.

En algunes entrevistes que li feren l’escriptor belga es va definir com a un home senzill; com tothom, deia ell. Res, pur convencionalisme perquè la línia que delimita una vida ordinària de la gran aventura permanent, en el seu cas estava ben definida. Simenon era un home que no es cansava de canviar de domicili, d’escriure, d’inventar i de contar històries, amb un estil incomparable; un home que va tenir incomptables amants —els seus coneguts varen reconèixer més d’una vegada que mai no varen ser capaços de determinar el nombre—; un home que es va enriquir només amb els drets d’autor de les més de cinquanta adaptacions cinematogràfiques que es varen fer de les seves obres, difícilment podia ser un home normal i corrent.

La figura i l’obra de Simenon superaren tots els límits. Va ser un observador sagaç amb una capacitat de feina mala de superar. Escrivia sovint d’una manera que semblava automàtica i així, increïblement, va ser capaç d’inventar un univers literari, senzill i universal alhora. Tal com han escrit alguns crítics, la seva capacitat de feina el va convertir en un autèntic fabricant de literatura. El protagonista principal de les seves obres, el cèlebre inspector Maigret, va calar perquè era, i encara ara és, un personatge de ficció amb vocació de ser popular. Professional honest, funcionari complidor, honrat, no té res d’espectacular perquè és un home corrent, d’anar per casa, tranquil, parsimoniós. Un antiheroi amb molta capacitat d’empatia, fins i tot amb els delinqüents. Només el seu escepticisme l’equipara als detectius tradicionals d’aquella època. Maigret és el policia que la gent voldria que fos de ver; és també per això que les novel·les de Simenon són tan populars.

La personalitat de Maigret, l’atmosfera de les aventures, el sentit de la intriga, la mirada del detectiu a l’entorn que l’envolta; res mai no és frenètic, desenfrenat —a les novel·les d’aquest inspector tot sempre passa a poc a poc—, si més no cautelós —com si Simenon hagués volgut crear el seu alter ego. Més que plàcida, la seva mirada és com a resignada. Simenon va ser capaç de recrear el crim en un entorn que sempre fa la sensació de ser força realista, només una mica opressiu; per això provoca la comprensió amable del lector. Aquesta va ser la seva tècnica literària; l’anècdota versemblant del crim fa la situació més propera, entenedora, humana. Això també explica que el seu èxit fos tan popular.

Jean Renoir, un admirador gairebé incondicional, un pic va declarar que l’impressionava la capacitat de creació permanent que tenia Simenon, voraç, abassegadora. De les més de cinquanta adaptacions cinematogràfiques —l’escriptor belga no va ser mai cap gran aficionat al cinema— la que va dirigir Renoir va ser precisament la primera, La nuit du carrefour (1932). Després arribaren les versions de Marcel Carné, Henry Hathaway, Jean Pierre-Melville, Claude Chabrol o la de Bertrand Tavernier, entre altres versions manco notables. Segons la crítica especialista, l’actor Jean Gabin ha estat el que ha sabut treure més profit a les característiques descrites per Simenon. En fi, que Gabin va ser l’inspector Maigret cinematogràfic per excel·lència.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris