cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

'Las cuatro estaciones'

A partir de la desfeta del comunisme soviètic, Cuba s’abocà a una crisi econòmica severa que provocà crisis derivades de caràcter social, urbanístic i d’infraestructures. La crisi dels anys noranta del segle passat que les autoritats cubanes varen batiar amb l’eufemisme Período especial en tiempos de paz. Aquesta època, també denominada amb ironia nou realisme socialista, va propiciar la creació literària per mor del pes social que varen tenir les noves manifestacions delictives. La tradicional retòrica triomfalista del règim no donava a l’abast i el dèficit general va afavorir una renovació del gènere literari policíac, un dels primers exponents del qual va ser l’escriptor Leonardo Padura.

Padura (l’Havana, 1955) és un assagista, periodista i narrador ponderat perquè no fa parts i quarts. Assenyala errors d’uns i altres comesos durant el període revolucionari castrista. Tampoc no eximeix de responsabilitat l’ambició imperialista dels capitalistes: l’embargament i el bloqueig occidental data d’un any abans de l’assassinat de Kennedy —Padura, Vivir en la historia, article publicat al llibre La memoria y el olvido. Crític literari, especialment del gènere policial, l’escriptor debuta com a autor específic amb la novel·la titulada Pasado perfecto, la primera obra d’una tetralogia que va titular Las cuatro estaciones que, per cert, tenen una magnífica versió cinematogràfica que fa poc va emetre, cada dilluns durant quatre setmanes, la segona cadena de la televisió espanyola. Mario Conde, el protagonista d’aquestes quatre novel·les, revela que a l’Havana, durant els anys noranta, la recerca de la felicitat podia ser molt cara.

La versió literària del denominat Período especial en tiempos de paz, ens mostra una realitat turbulenta; per això els anys finals del segle passat varen ser un revulsiu per escriure sobre l’espai caòtic de la ciutat i el seu procés de desintegració. L’Havana, hàbitat obscur i corrosiu, és l’escenari que permet una argumentació, la crònica, tal com afirma Leonardo Padura, d’un temps irrepetible, viscut en una ciutat que, sobretot, està feta per a la història. El mèrit de l’escriptor és que a partir d’allò que és una conjuntura essencialment cubana i havanera, ell aconsegueix bastir un diàleg amb el lector que és d’àmbit universal.

Els diàlegs entre els protagonistes de la seves obres i també la part més narrativa, ens mostren persones que deambulen permanentment fatigades. Evasions, frustracions i accions desesperades. Desintegració física i moral d’una gran part dels habitants d’una ciutat arruïnada, literalment esbucada. Encara hi ha barris populars a l’Havana? El que sembla que hi ha són múltiples personatges que els habiten i que tenen els mateixos problemes; una dimensió urbanística amb dèficits generals que, per desesperació dels seus habitants, sempre topen amb la frontera de la mar. La mar, més que no hostil, és un panorama inútil. Opressió, suburbis amb persones alienades, també per culpa de la retòrica oficial que ja no està feta més que de consignes desateses. Fins a tal extrem que el primer de tots els alcohòlics que surten a les novel·les és el policia protagonista, Mario Conde.

Prostitució i proxenetisme. El negoci que propicia la demanda de droga. L’ètica picardiosa de la supervivència al carrer. La religió com a vàlvula d’escapament. El sexe compulsiu. L’obsessió per les noves tecnologies de les quals els joves tenen informació sense possibilitat d’accedir-hi. L’amuntegament de persones, degradant per mor de la manca d’habitatges disponibles. Les noves formes d’incivisme, curiosament molt similars a la de les ciutats del capitalisme occidental. Pèrdua de valors per mor de la lluita, sempre seguit, per la supervivència, aconseguida precisament al marge de la legalitat. Un hàbitat, el de l’Havana, de misèria econòmica i moral; un món de violència latent, de traïcions i de desconfiança, i de pèrdua d’esperança. I el discurs dels representants polítics que han perdut el sentit de la realitat i que per aquest motiu, més que per cap altra cosa, provoca fatiga i exasperació.

El present que s’obstina, escriu Padura. La demanda social —l’escriptor mai no dissimula la seva simpatia, crítica, gens paternalista, pels damnificats— que no troba oferta. Els habitants d’una ciutat mig derruïda i sense solució de continuïtat, imbuïts de la desconfiança que els provoca un règim que no vol reconèixer errors importants i també per una alternativa capitalista que saben que està a l’espera d’una oportunitat per a poder depredar el territori i explotar les persones. Els cubans de l’Havana han preservat la memòria històrica i saben que, si no van vius, el remei pot ser pitjor que una malaltia que ja és crònica. Leonardo Padura també ho sap i és també per això que les novel·les de Las cuatro estaciones transmeten la impressió que la indolència que afecta els habitants de la ciutat, prové d’una desconfiança de gruixa ampla i renovada en el decurs de la història.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris