nubes rotas
  • Màx: 12°
  • Mín: 12°
15°

Montserrat Roig, 1988

Dia 11 de gener de 1988, la revista valenciana El Temps va publicar una entrevista a l’escriptora Montserrat Roig. El qüestionari el va presentar Àngels Pera i en el decurs de la conversa l’escriptora i periodista barcelonina va manifestar, segons Pera, el seu escepticisme perquè, va dir, l’ètica estava en decadència. Allunyada ja de la militància política, Roig va opinar sobre la literatura catalana d’aquell moment, sobre periodisme i sobre el fet d’escriure. Avui reproduïm aquelles declaracions per als lectors del dBalears.

Àngels Pera: És cert que abans que escriptora volia ser actriu?

Montserrat Roig: Sí, però ja fa molt de temps d’això. M’agrada molt el teatre. Aleshores, el meu pare em va matricular a l’escola d’Adrià Gual, que, en aquell moment, era una de les més innovadores. Per a mi, va ser una petita universitat. Hi vaig fer tres cursos. Més endavant, vaig fer algunes obres amb la companyia que vam formar a l’escola i, després, a la universitat, amb uns quants més estudiants de Filosofia i Lletres i amb una agrupació que es deia Grup de Teatre Independent.

Àngels Pera: És bona actriu?

Montserrat Roig: El teatre m’agradava molt. Però passa que també m’adonava que no en sabia. Els papers còmics em quedaven molt bé; ara, quan feia obres serioses, ningú no se les creia. La gent es feia un fart de riure. Segurament, l’afició al teatre, la vaig heretar d’una germana meva que n’havia fet molt i, més que el fet de ser actriu, el que em fascinava era l’ambient del teatre, trobava que era un món meravellós...

Àngels Pera: Més que actriu, volíeu ser artista.

Montserrat Roig: Sí, sí, aquesta és la paraula. Volia ser artista. Perquè vocació, suposo que no en tenia, encara que l’experiència em va resultar molt positiva. Sobretot, tenint en compte que, quan tenia quinze anys, anava a La Divina Pastora, i clar, que de sobte parlessin de Brecht, Artaud i Stanislavski, a mi, que venia del Pemán, va ser com una revelació. De tota manera, m’estimo més inventar-me textos que repetir els dels altres, i aleshores també, perquè a partir dels divuit anys ja començava a tenir ganes de dedicar-me a escriure.

Àngels Pera: Vistos els resultats de la Montserrat Roig escriptora i periodista, es penedeix de no haver seguit fent teatre?

Montserrat Roig: No gens. I tampoc no em penedeixo d’haver escollit aquest ofici. Tenint en compte que només l’1 per cent de la humanitat, a tot estirar, pot escollir el que vol fer, és extraordinari haver-ho aconseguit.

Àngels Pera: Quan va acabar Filosofia i Lletres es va posar a treballar a l’Enciclopèdia Catalana...

Montserrat Roig: No. Primer vaig treballar de redactora a l’Editorial Salvat i després a Enciclopèdia Catalana, on vaig estar fins que van decidir tancar-la. Bé, tancar-la no, van decidir treure molta gent.

Àngels Pera: Qui ho va decidir?

Montserrat Roig: L’actual president de la Generalitat. A mi, me’n van treure. Em vaig quedar al carrer. Aleshores, havia de decidir si volia continuar treballant en editorials o bé dedicar-me de ple a escriure. Dedicar-me de ple a escriure volia dir treballar de periodista, perquè sabia que escrivint contes i novel·les en català no podria viure, per molt bé que m’anessin les coses. Amb les traduccions al castellà ja et comences a veure una mica les orelles, però sense la seguretat del periodisme, ho tindria molt difícil, i més tenint dos fills... Vaig començar fent entrevistes a Serra d’Or, bàsicament per aprendre’n, per tenir-ne ofici i per reconèixer la gent que m’interessava. Alhora anava escrivint narracions fins que vaig escriure la primera novel·la, Ramona, adéu, el 1972.

Àngels Pera: Abans, però, l’any 1971, havia publicat un seguit de narracions, Molta roba i poc sabó, que l’any 1970 va guanyar el premi Víctor Català. Tot feia pensar que la seva obra posterior aniria evolucionant en aquest sentit. I no ha estat així.

Montserrat Roig: Jo crec que a Molta roba i poc sabó ja feia moltes de les coses que avui s’han posat de moda. El que els americans en deien literatura minimalista. I això em fa molta gràcia, perquè ja fa vint anys que escric i n’he vistes moltes, de modes diferents. El que és important és que qui escriu sàpiga el que vol. A mi, se’m pot jutjar en el sentit de si he aconseguit o no allò que volia fer. Penso que no s’ha d’escriure fent concessions. No crec que hagi fet cap canvi, el que crec és que he anat evolucionant en un món que ha passat de ser del tot real a ser més simbòlic. Quan vaig començar a escriure tendia a interpretar la realitat quotidiana; ara m’interessa molt més l’atemporalitat de la literatura.

Àngels Pera: Què vol dir quan parla de atemporalitat?

Montserrat Roig: Vull dir que, més que escriure situacions de la vida quotidiana, m’interessa més la recerca d’un llenguatge poètic i fer un tipus de literatura que sigui vàlid igualment d’aquí a cinquanta anys. Els meus primers contes estaven mal escrits, no estaven gens elaborats. Tenien la gràcia que eren molt frescos i molt ingenus, molt sincers. En canvi, a La veu melodiosa hi ha un treball de dos anys al darrere, i això penso que es nota.

Àngels Pera: Així, deixa la temporalitat per als seus articles periodístics?

Montserrat Roig: Sí, en aquests article que, per cert, m’agradaria molt de fer en català, explico fets reals que m’interessen. Penso que tinc una personalitat esquizofrènica. Aquesta dualitat és el resultat d’un doble interès: m’interessa explicar el que passa cada dia. En canvi, la novel·la et permet fer tot allò que no et permet fer el periodisme: enfonsar-te dins un món menys conegut, en el món del secret i del misteri. Ara bé, aquesta realitat no és mai equilibrada. Hi ha moments en què m’interessa molt més el treball de la documentació —per això vaig fer Els catalans als camps nazis—, però n’hi ha en què m’interessa entrar en un món menys visible, i per això faig novel·la.

Àngels Pera: Això, amb un estil diferent, també ho fa el Monzó, per exemple.

Montserrat Roig: Sí, i, a més, ho fa molt bé. Però ell ho fa a la seva manera, i jo a la meva. Una de les coses bones de la literatura catalana actual és que cada escriptor té el seu propi món, i molt definit, a més. Per exemple, quan llegeixes Jaume Fuster, llegeixes un Jaume Fuster, de la mateixa manera que, si llegeixes Quim Monzó, llegeixes un Quim Monzó o un Cabré o una Isabel-Clara Simó. I, respecte al que deies abans, si el meu estil dels inicis hagués pogut evolucionar cap a altres formes, m’imagino que et refereixes al tipus de literatura de Monzó o Pàmies...

Àngels Pera: Per exemple.

Montserrat Roig: Doncs sí, penso que podia anar per aquí, però amb moltes diferències. Quan jo vaig començar a escriure, no hi havia tota la cultura del videoclip, i en ells la influència de la imatge és obvia. És clar que són més joves que jo, que vinc del món del cinema. I en el cinema hi havia mites. En aquest sentit, la meva generació és més propera a la de Terenci Moix. Amb això no vull dir que el seu món no m’interessi, que m’interessa, i molt, sinó que els elements que trio per escriure són diferents, perquè la meva biografia també ho és.

Àngels Pera: N’hi ha qui la titlla de sensiblera. Quina diferència pensa que hi ha entre la sensibilitat i la sensibleria?

Montserrat Roig: Crec que la gent sensiblera en el fons no és sensible. Txèkhov, que per a mi és un dels escriptors més tendres que hi ha, sempre deia que per escriure s’ha de ser més fred que el marbre. Suposo que per arribar a escriure sobre un tema que t’afecta o t’ha afectat, has d’estar molt fred. Si no, caus en la sensibleria. Mentre escrius, te n’has de distanciar sempre, inclús diria que sobre el que et pot afectar, has d’arribar a escriure amb crueltat. Com més fred siguis escrivint, amb més facilitat podràs convèncer el lector, que, de fet, és qui acaba de fer el llibre. Si el vols persuadir sobre allò que estàs escrivint, ho has de fer d’una manera tan subtil que es trobi impregnat en l’atmosfera en què l’has anat introduint. Per exemple, si vols descriure la sensació de tristesa, ho has de fer de la manera que evitis la paraula tristesa.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris