algo de nubes
  • Màx:
  • Mín:

Pere Mayans Balcells, 'Cròniques negres del català a l'escola'

Ben sovent, el model d'escola es troba al centre de discussions públiques d'abast més o menys notable, arreu dels Països Catalans. El fet que el sistema educatiu es trobi sistemàticament al centre de l'huracà de la polèmica pública ens ve a demostrar, ben clarament, que la situació, en general, de l'escola al nostre país no és gens ni mica normal. I, si creuam les variables escola i llengua, la qüestió pot esdevenir dramàtica.

En el volum que comentam, Pere Mayans ha fet una feina àrdua i complexa, tot avaluant la situació en què la llengua pròpia dels nostres països -la llengua catalana- ha estat al llarg dels segles. Certament, el sistema educatiu públic és quelcom relativament modern (de fet, al regne d'Espanya no s'arriba a legislar clarament sobre la qüestió fins a la Llei Moyano, ja al segle XIX). Com ho és, també, l'oficialitat lingüística tal i com l'entenem avui dia (l'espanyol s'oficialitza a tots els territoris dominats per l'estat homònim a través de la Real Cédula de Aranjuez, durant el regnat de Carles III, segle XVIII).

Abans l'escola no era pública i general, sinó que determinats organismes, com ara alguns ordres religiosos, tenien estudis on alguna gent (sempre una minoria) podia anar a aprendre de lletra. L'impacte social, per tant, era menor del que té a partir de la seua universalització. A Cròniques negres del català a l'escola, emperò, no es comença a referir la persecució de la llengua catalana a partir del segle XVIII, com semblaria lògic, sinó abans, amb la creació de la Corona hispànica i el trasllat de la cort a terres castellanes. A partir d'aleshores, dins una petita minoria aristocràtica, hom ja comença a bandejar el català i a apostar pel castellà (juntament amb el llatí) per a l'educació.

La anormalitat profunda, emperò, en què s'ha tractat la llengua pròpia en l'àmbit de l'educació (com en la resta, tot s'ha de dir) arranca de la pèrdua de poder polític dels estats de la Corona Catalanoaragonesa. És a partir dels Decrets de Nova Planta quan el català és bandejat de la vida pública i quan l'Estat que en sorgeix malda per eradicar la nostra llengua. L'educació pública obligatòria, a Espanya, és concebuda de manera unilingüe, a partir de la ja esmentada Llei Moyano. Mentre en l'àmbit cultural triomfa (o va fent) la Renaixença, en l'àmbit acadèmic regna el monolingüisme. Haurem d'esperar al tombant entre el segle XIX i XX, una etapa extraordinària en molts aspectes, perquè es posin les bases per a la Mancomunitat de Catalunya, liderada per Enric Prat de la Riba, que auspiciarà la primera xarxa important d'ensenyament en llengua catalana. La dictadura de Primo de Rivera intentarà (i aconseguirà en bona part) d'estroncar-la, però es reemprendrà, bàsicament al Principat de Catalunya, durant la II República.

El franquisme, emperò, reemprendrà, amb més fúria i duresa, la persecució de la llengua catalana a l'ensenyament. Pere Mayans ens presenta un recull extensíssim de mostres de persecució de la llengua en aquest àmbit (decrets, ordres, lleis, disposicions, indicacions d'inspecció, i un llarguíssim etcètera) que distribueix dalt tot el territori lingüístic. A Eivissa mateix, on la implantació del català devia ser escassíssima (però on tothom el parlava), a principi del franquisme, una circular del governador civil Vázquez Ramos diu “Asimismo debe emplearse exclusivamente el castellano en la relación de la vida escolar entre maestros y alumnos, aun fuera de horas oficiales de clase, habida cuenta del carácter eminentemente nacional que ha de imprimirse a la enseñanza”. Tot seguit amenaça amb sancions a qui no ho faci així, tot i que confia que “bastará con esta advertencia”.

També ens aporta l'autor d'aquest estudi destacades referències internacionals, d'intel·lectuals que mereixen aquest títol, que varen denunciar la persecució de la llengua a l'educació, com ara la del poeta i cineasta Pier Paolo Passolini.

Més endavant fa una anàlisi, amb centres i personatges, que durant l'etapa franquista varen treballar per difondre algun coneixement sobre la llengua catalana a través de l'escola. Persones com Jaume Berenguer i Amenós, que va recuperar la biblioteca de l'institut Verdaguer, clausurada durant més de dues dècades, i desvetllada com un tresor davant els estudiants del centre pel valent director, catedràtic de grec. Entre la gent de la meua generació, tots tenim records -de vegades impactants- dels primers mestres que ens feien avinent l'existència de la nostra llengua i que en remarcaven la dignitat, en contra de les disposicions oficials del moment. Amb un excompany d'estudis, fa pocs dies, recordàvem aquell llunyà 1972 en què gent com Joan Marí Cardona, Joan Planells Ripoll o Marià Serra Planells començaven a donar-nos algun mínim rudiment d'escriptura en la llengua que tots compartíem oralment. I avui som més conscients que llavors mateix de com ens impactà aquest fet.

Pere Mayans analitza, doncs, les diferents etapes del franquisme, els alts i baixos de la Transició en la tasca de recuperar la llengua per a l'escola, les diferències entre els territoris del nostre domini lingüístic, i fins i tot presenta una relació succinta i detallada de fets com ara la judicialització de la qüestió de la llengua en l'educació. De l'octubre de 2013, per exemple, hi tenim una clara intromissió judicial dient a un centre educatiu de Catalunya quantes hores ha de fer en castellà, fora de l'horari de Llengua Castellana. No ho disposa, doncs, ni el consell escolar ni el claustre, sinó un jutge.

Al llarg de les pàgines d'aquetes “cròniques negres”, com ja hem apuntat, Pere Mayans es refereix al conjunt dels territoris on es parla la llengua catalana (per això constata que els primers atacs greus als drets lingüístics dels catalanoparlants varen venir a càrrec de la monarquia francesa, a la Catalunya nord, i que posteriorment varen ser continuats -i de vegades incrementats- per la República, i ens presenta també la situació de la llengua a l'educació a àrees “perifèriques”, com ara el Carxe, a Múrcia, la Franja de Ponent, a l'Aragó, o els esforçs per fer present el català a l'ensenyament a l'Alguer, a Sardenya). Tampoc no hi manquen episodis concrets que arribaren a servir per tombar governs, com ara la protesta que es va produir a l'àmbit de l'Educació a les illes Balears durant l'etapa de desgovern de José Ramón Bauzá.

Cròniques negres del català a l'escola, editat per Edicions del 1979, ens mostra el panorama històric de la situació de la llengua a l'àmbit educatiu al llarg dels segles i als diferents territoris de parla catalana. Crec que constitueix una font extraordinària d'informació sobre un aspecte clau per entendre la situació sociolingüística del català en l'actualitat. No es pot entendre el present, evidentment, sense entendre el passat. I no es pot pensar en el futur sense tenir en compte d'on venim. Ho escric pensant en tots aquells que no vegin clar que el català ha de ser la llengua vehicular del nostre sistema educatiu, o que dubtin de les raons que han portat a les llarguíssimes etapes d'absència de la nostra llengua de les aules.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per no, fa 4 mesos

"El coronel no tiene quien le escriba".

Valoración:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris