algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

La derrota de Syriza, una nova decepció

Gabriel Alomar: «Era tan còmode, això de dir-se republicà sense veure’s mai forçat a demostrar-ho! Això del republicanisme de molta gent era una fàcil excusa per negar-ho tot, sense veure’s mai en el cas d’afirmar res i amb la convicció que la República en què es fingia creure, afortunadament mai no vindria.» És tan còmode, això de dir-se d’esquerres... L’escassa repercussió —el poc debat a l’entorn del fracàs— que ha tengut la derrota final de Syriza, per tant de la gran esperança de l’esquerra europea, demostra la decadència, la descomposició, d’una alternativa democràtica a l’imperi del capitalisme. Ni els mitjans de comunicació, públics i privats, controlats per l’IBEX-35 no n’han fet sang, de tan concentrats que estaven a aconseguir l’encaix de Podemos en el govern del centrista Sánchez.

Tanmateix la trajectòria del govern d’Alexis Tsipras ja feia preveure que la cosa acabaria de mala manera per mor del sotmetiment del seu govern a l’espai de la integració econòmica europea, el progressiu abandonament del seu contracte social per imposició de les elits polítiques i per la incapacitat d’influenciar en una Unió Europea irreformable que no dóna cap sortida a les aspiracions populars més deprimides.

Les claudicacions de l’esquerra —els asèptics tecnicismes de la socialdemocràcia europea ja fa anys que no poden dissimular el paper que fan al servei de les elits— davant de l’actual projecte de la UE en matèria de política financera, comercial, econòmica i migratòria. La submissió en aspectes com el pagament del deute i la imposició de mesures d’austeritat, condicionen la capacitat de gestionar de manera sobirana i eficaç els esdeveniments que afecten la ciutadania. Aquestes repetides concessions signifiquen també renunciar a fer canvis estructurals i, en definitiva, l’obligació d’agafar posicions a favor de l’statu quo més reaccionari.

Hauríem d’anar vius perquè després de l’extraordinària mobilització popular que hi ha hagut als carrers d’ençà de l’any 2007 —data que els estats decretaren que era el començament de la darrera crisi econòmica—, a Grècia i a algunes regions d’Europa amb traducció electoral reeixida, pot començar a imposar-se la resignació social per mor de la renúncia a forçar, l’esquerra política que accedeix a gestionar les institucions, canvis constatables, substancials, que tenguin legitimitat democràtica enfront d’un immobilisme que es justifica en una legalitat de base granítica que ningú mai no canvia.

Desconec la cota de protagonisme i de fiscalització que ha tengut el poble grec durant els anys que ha governat Syriza, però és fàcil de creure que allà els costums i els protagonistes tradicionals de la política, institucions i partits, han anat a lloure dels electors tot d’una després d’haver obtingut el vot de la gent. És a dir, han reproduït la manera d’actuar que interessa a les elits; el poder vertader: l’estat de dret intervengut, tal com passa sempre seguit. El capitalisme tan proper i invasiu, tan decisiu. Pot ser que davant d’aquesta mala conjuntura que es reprodueix, sense solució de continuïtat, les institucions, la gent que vota i l’esquerra social, hagin de plantejar la conveniència de desobeir d’una vegada per totes, amb l’objectiu de desbaratar aquesta situació desavantatjosa i també d’obligar les institucions que hi estan sotmeses, perquè esdevenguin subjecte polític a fi de guanyar la consideració social. Aquesta desobediència civil hauria de tenir la missió de provocar conductes i complicitats, de crear una nova consciència per tal de forçar una manera de fer política específica, més coercitiva.

Els programes i les alternatives hi són, però després sempre passa el mateix; la supeditació a la legalitat que implica devaluació democràtica inevitable. És per aquest motiu que s’haurien d’establir mecanismes de revisió crítica permanent amb l’objectiu de corregir, i és en aquest context que la desobediència, civil i també institucional, aportaria qualitat democràtica. Del que es tracta és de desobeir normes amb la finalitat de forçar canvis reals, transformar la manera de fer política, al carrer, a les institucions, que estigui més en la lògica de la gent. Si l’esquerra tradicional no és capaç d’aconseguir-ho, potser la contestació haurà de venir de la mà de l’esquerra social indisciplinada perquè, tal com ho va posar Gabriela Serra en un article que va titular La desobediència imprescindible, les institucions per se no estan cridades a desobeir, ans al contrari, estan adreçades precisament a exercir el poder coactiu de l’Estat i a aplicar les normes vigents, tot el contrari del que significa la desobediència com a garantia preestablerta. Serra, en aquest article que va publicar l’any 2007, també ens advertia sobre la conveniència de recuperar conceptes perquè «...allò que avui es denomina desobediència civil en altres moments s’havia dit simplement revolució.»

Syriza ha demostrat manca de verticalitat política, capaç de fer front a un capitalisme satisfet perquè va descartar, ben aviat en governar, de fer canvis estructurals; Podemos tampoc ja no aspira a desbaratar les elits que ells mateixos varen denominar la casta. Totes aquestes magres aspiracions han provocat desengany i han tengut efectes col·laterals a conseqüència de la gran decepció social. L’auge de l’extrema dreta, vinculat a la davallada d’expectatives, n’és un. Altres projectes de l’esquerra alternativa estan estancats, en procés de revisió per mor de la desconfiança creada. Tal volta les reformes organitzatives i estatutàries que han anunciat les CUP també són una altra conseqüència de la desorientació per mor del fracàs de les solucions que deia que tenia esquerra alternativa europea.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per el vent del nord, fa dervers d'un any

per mi no es una decepció, si haguessin fet politiques d'esquerres i no plegar-se als desitjos de aquesta €uropa dels negocis i del FMI, si que hauria sigut una decepció que perdessin, però van deixar de banda el seu programa, com sempre fa l'esquerra quan guanya les eleccions, a tots llocs!

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris