cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
31°

Gich, un batle poc franquista

Festa de la primavera de Palafrugell. Any 1965. El mes de juny Maurici Serrahima hi és convidat per a fer el pregó que en català s’hauria de dir la crida, afirma l’escriptor i misser de Barcelona. La vigília de l’esdeveniment local el reben personalitats de la vila, entre les quals destaca el batle Joan Gich. També hi són Jordi Pujol, mestre d’escola i de català a Palafrugell; mossèn Tapioles; el fotògraf Xicu Gallard; Ramir Medir, amic de Josep Pla i historiador local, erudit i minuciós; Francesc Alsius i Jaume Isern, literat i també investigador de la història de la comarca, entre altres. Serrahima i la seva dona, Carmen Villavecchia, s’instal·laren a l’hotel Costa Brava, envoltats d’atencions i afecte. L’any 1964 la intervenció la va fer Narcís de Carreres, «en un to de discurs», més que cap altra cosa.

La cerimònia es va organitzar a la seu del cinema local, situat al costat del Casino. La introducció va anar a càrrec del batle Gich. Després, Serrahima parlà durant mitja hora. Improvisà en to de conversa. Al·lusions al país, al rigor urbanístic que garantia el Consistori de llavors i a l’obra de Josep Pla. En haver acabat la crida, balls a la plaça de la vila. En el decurs de la diada, que incloïa missa de dotze en castellà presidida pel batle, els tinents de batle i el capità de la guàrdia civil, hi va haver una tertúlia a les dependències del Casino, protagonitzada pels homes preeminents de la cultura vilatana. Isern va dir que rellegia Proust. En Pujol que escrivia un llibre de lectura infantil a fi d’introduir les criatures a la lectura de Pla. Grans admiradors, tot ells, de l’obra de Segarra i de la de Carles Riba, en aquest darrer cas amb alguna reticència. Francesc Asius va informar que Josep Pla no havia comparegut perquè tenia convidats estrangers a Can Mascort, a Calella.

Escriu Serrahima al dietari Del passat quan era present que la gent de Palafrugell era gent ultracivilitzada. Totalment, i un punt escèptica quant a l’esplendor del càrrecs públics, vistos només en tant que utilitaris, perquè, en el context de llavors, permetien, sense estrèpit, treballar una mica per a la població. Escola Prat de la Riba, allunyats, aquells polítics mal resignats, de la vanitat pueril i ridícula de J. M. Vilà i Camps o de la de Josep Maria de Porcioles. «... tan injectada d’una dosi de prosopopeia castellana.» Continua Serrahima: «De fet, avui hi ha a Palafrugell l’únic ajuntament catalanista que existeix a Catalunya.» Segons l’escriptor barceloní, el batle Gich cedia només en no tenir altre remei, però sabia distingir, i tot el que ho pagava ho feia en català.

Joan Gich es va envoltar de gent de primer nivell i sempre tirà cap endavant, fins a tal extrem que a Palafrugell ni tan sols no hi havia constituïda la junta local de la Falange. Aquell batle, segons la versió de Serrahima, va fer una feina administrativa important i transparent —l’únic ajuntament de la Costa Brava que tenia aprovat un pla urbanístic complet i perfecte, i que privava de construir edificis de més de planta i dos pisos entre la vila i el mar: «De tant en tant hi ha un governador que el crida a l’ordre i fins i tot que el vol treure, però aleshores tot l’ajuntament en pes diu que dimitirà si treuen l’alcalde, i en Pla es mou entre bastidors —i pesa molt!— i el governador s’adona de l’obra que ha fet i de la categoria tan minsa —i tan vanitosa, i fins i tot sospitosa— de la gent que hi hauria de posar.»

Quan Serrahima va ser convidat a la Festa de la primavera, Gich feia set anys que era batle i encara demostrava tenir la força que només proporciona el prestigi, no cap altra estratagema. Tot gràcies a la seva vitalitat i a la traça «instintiva i sorneguera» que demostrava i que amagava un temperament apassionat i poc comú. Aquell batle sovint deia que només podia aguantar la pressió del càrrec «... quan faig altres coses que em permeten oblidar que som alcalde.» Escriu Serrahima: «Sense ser excepcional, en Gich no és cap home vulgar.»

En el decurs d’aquella breu estada, l’escriptor i misser barceloní va poder visitar la Casa de la Vila, «Un dels triomfs de l’equip de govern municipal. Antiga propietat comprada als hereus d’un americano que la va fer construir, de pedra i més o menys d’estil neoclàssic, per un arquitecte de Viena, en temps de l’altra guerra mundial, i que ha permès un estatge municipal molt digne i una urbanització amb un jardí, molt vast, que millora tot un barri de la vila.» També va visitar la casa de Ramir Madir, dotada d’una magnífica biblioteca que incloïa l’obra completa de Proust. Una afecció local perquè tota l’obra de Proust també la tenien les biblioteques de Josep Pla, de Gallart i d’Isern. Varen parlar del projecte de construir la biblioteca de la vila, per a la qual Pla havia promès el llegat dels seus llibres —cap a vuit mil volums, triadíssims, a més d’altres de menys importància.

Després de dinar, desfilada de carrosses a la plaça; d’estimable enginy i que fa gràcia a bona part d’una la població que en aquella època tenia deu mil habitants. De part de nit, ball i nomenament, emmarcat en el tradicional certamen, de miss turisme. Serrahima fa part del jurat que decideix donar el premi a una al·lota del país, de setze o disset anys que es deia Hugar i que era d’una bellesa «delicada i a mig fer.» L’endemà Serrahima parteix cap a Barcelona i acaba l’entrada del dietari afirmant: «Gent admirable de Palafrugell, tremendament civilitzats, discretament benestants, discretament feliços. Potser tot això porta el risc d’un punt de passivitat. Però, en canvi, produeix un nivell que fa pensar en la plenitud. M’agradaria viure-hi. El meu país, per damunt de tants entrebancs, és un gran país...»

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris