algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
27°

Estat, país, nació i embulls interessats

02-07-2019

La perversió del llenguatge per part dels polítics principalment, però també per altres sectors de poder, o doblers, o que en volen, i amplificat pels submisos que els envolten, periodistes dels diaris dels sectors del poder... és un tema recurrent i ben antic. Deuen esser pocs els columnistes que no hagin dedicat algun article sobre el tema, probablement qüestions puntuals per mor de modes beneites que adesiara degraden l’idioma. El perquè de tot plegat requeriria una tesina.

Els polítics volen tenir la pella pel mànec i no l’amollen ni que els arribin els esquitxos de l’oli calent. El cas més entenedor serà el de dictadors i altres dèspotes, per no anar més enrere, que enlloc d’adaptar-se ells a l’entorn, consideren que és el món, qui s’ha d’adaptar a ells. S’hi escau recordar la cèlebre frase: l’Etat c’est moi. Una confusió ben assumida, o necessitat d’embullar, és mesclar impròpiament els conceptes ‘país-nació-estat’. Evidentment que són conceptes diferents, d’altra manera no existirien.

El món polític està dividit en estats, com no pot esser d’altra manera, a conseqüència de la història que varen patir els nostres avantpassats. Aquests estats s’han anat formant manu militari, tot i què pugui esser de fa segles o en diverses etapes. Si miram mapes històrics d’Europa de cada 50 anys veurem que són ben diferents. Hi ha gent per devers Eslovènia que ha viscut en uns cinc estats sense haver-se mogut del poble. Un estat ho és, per exemple, si té un cos de piolins disposats a pegar d’hòsties a la població, i no ens queixem perquè encara és pitjor que l’exèrcit “pel bé de la pàtria” dispari a la població. De matances cèlebres la història en va plena. Napoleó va ascendir així, les matances de Sant Petersburg d’abans de la revolució (Stalin me queda fora de quadre), les de l’Índia abans de la independència... A Espanya també: els darrers dos segles la gran majoria batalles han estat contra els mateixos espanyols (encara hi ha carrers que ho commemoren). Espartero ho tenia ben clar: “Hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”.

Per això a Espanya no es pot cantar un himne amb l’emoció de la Marsellesa, ni mitja Espanya mostrarà la bandera com amb l’orgull d’Estats Units. Aquí encara hi ha gent viva que, en nom de la bandera, i de Déu, ha vist mitja Espanya assassinada, exiliada o desnonada i a sobre humiliada; probablement familiars seus.

El patriarca Pere Bonnín va més enllà i diu que Espanya és un imperi (en aquest cas la grandesa deu anar per dins), això ho pot dir ell que ja no té edat d’anar a la presó. D’altra banda els col·legues, i també mestres i de coratge prou demostrat, Bernat Joan i Tomeu Martí, en circumstàncies diferents han coincidit en parlar d’autocensura en ses darreres intervencions... ho dic perquè no sé si arribarem a parlar de ‘nació’ o si l’espai que tenc adjudicat se m’acabarà abans.

Tot això, però, no és obstacle per a què cada vegada que per la televisió diuen ‘país’ es refereixen a un estat, pràcticament el cent per cent de vegades, o potser més, ja que quan la notícia no dona més de si, encara hi tornen: ‘país’. Tant té si és l’Espanya elegida per Déu per a preservar les essències de pàtria, rei, església i tot allò que consolidi els partits de dretes, com si parlen d’Estats Units, supòs que per a unificar conceptes, Califòrnia, Alaska, Florida o Maryland, tot es fica dins el mateix ‘país’, i això que són arreplegats de tot el món. Ja me contaràs els xinesos, que tots se semblen i tots mengen arròs xinès, com sap tothom.

I és que ‘país’ té connotació de paisatge, i per extensió de parc natural amb aucells que t’envolten com als documentals de La 2. El polítics, que pensen en tu, volen que te sentis com a casa, com al documental aquell o com vulguis, però que els tornis a votar, de tant bé que te pensis que estàs, i si fas bonda encara podràs aspirar a estar millor. Tot el contrari són els catalans radicals que posen cara d’odi als piolins quan reben cops de porra (enlloc d’agrair que els estiguin educant com Déu mana), o els separatistes que encara exigeixen esser atesos en català a casa seva. Aquí ja entraríem en el concepte de ‘nació’ ─pareix que me queden un parell de línies... glups!─

D’això... jo diria que una nació ho és quan els habitants d’una nació es reconeixen com a tals i ho volen esser, per exemple Catalunya i Euskadi (de moment). Ho han demostrat per activa i per passiva. Les manifestacions de l’11 de Setembre són les més grans jamai vistes, a part d’exemple mundial de pacifisme, i acabam de viure la manifestació d’Estrasburg: una altra fita històrica. A part dels trets característics que ja sabem tots i per tant només en destacarem l’idioma, i només per recordar com ha estat d’apallissat, precisament per part de l’Estat i fins ara. La prova definitiva és com es vota de diferent de la resta de l’Estat, ben especialment votant massivament partits nacionalistes, que per alguna cosa es diuen així, i per alguna altra, a partir d’Aznar, els nacionalistes espanyols els odien tant. Per això la dreta espanyola de l’espasa, la creu i el 155 és tan minoritària a Catalunya i ha desaparegut d’Euskadi.

Ja m’ho deia mon pare: mem si encara rebràs.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per JLillo, fa 2 mesos

Bon escrit Pere. Gràcies.

Valoración:4menosmas
Per "Castella mos roba", fa 2 mesos

Diu:
"Tant té si és l’Espanya elegida per Déu per a preservar les essències de pàtria, rei, església i tot allò que consolidi els partits de dretes".
El sentit ès distint si se empra els mots adeqüats:
"Déu" serà "Ra" (esquerra).
"patria" (esquerra)
"rei" serà "mendón", "mandamás", "emperador" (esquerra).
"església" (esquerra)
"els partits de dretes", aquí pertoca "els partits de esquerras".
"país" es de esquerras
"nació" pot esser de dretas y esquerras.
Nova Història.

Valoración:0menosmas
Per jon, fa 3 mesos

tàn minoritària a catalunya...quina enveja¡¡¡

Valoración:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris