cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
31°

Suïcidi: Paradigma de la humanitat

Qui esperi un article amb tants per cent, estudis de la Universitat de Florida i demés numerologia envers al suïcidi, que deixi de llegir aquest article.

Recordo un test que van fer-me omplir quan anava a l’institut, no recordo gaire bé l’edat, on una de les preguntes demanava si alguna vegada m’havia passat pel cap alguna idea suïcida o no. Vaig contestar que sí. Crec que a tothom ens ha passat alguna vegada pel cap un pensament categoritzat amb aquest nom.

A banda d’això, insistir i deixar ben clar, que aquest tampoc és un escrit fent al·legoria ni romanticisme del suïcidi, tampoc un article de judici. Ni de culpabilització d’aquelles persones que decideixen acabar amb la seva vida.

Actualment és una de les causes de mortalitat més presents a l’Estat Espanyol, no vull posar cap número, quan comencem a omplir-nos els llibres i la boca de números, perdem humanitat i comprensió integral d’aquesta realitat: EL SUÏCIDI.

Me n’adono que valorem, entrem a jutjar, en fem mala sang, sempre des de la perspectiva del no-suïcida. És a dir, la empatia brilla per la seva absència en la majoria de material relacionat envers aquest tema.

Si una persona decideix llevar-se la vida, acabar amb certa situació, no seguir caminant, segurament i és molt probable, que existeixi un patiment i un aspecte traumàtic rere i davant de la persona en qüestió. Si és veritat, que considero de vital importància poder fer una separació considerable entre el suïcidi infantil i juvenil, amb aquell suïcidi que correspon a una edat adulta.

No per restar ni donar més importància a unes o altres morts, però si per poder concebre amb més globalitat quines causes, motius, realitats, situacions, problemàtiques es poden donar en les diferents edats.

La meva opinió és que un suïcidi en una persona d’una edat compresa entre els 7 i 15 anys, és una pèrdua humana on hi ha hagut una manca de detecció, prevenció, tractament, normalització i recuperació. Així, els suïcidis en casos d’infància i adolescència, són errors del sistema familiar, social, educatiu, relacional, mèdic, psicològic. Un forat negligent per part de tot el conjunt de la societat.

Una mort que pot haver estat evitada, una vida que s’ha deixat de banda i poc atesa. Que no ha estat observada i tractada en tot el seu conjunt de necessitats i realitat vital.

Quan ens trobem en suïcidis en l’edat adulta, podem parlar de situacions més concretes i que han pogut influir de manera negativa en un moment particular. Dramàtiques d’igual manera, però amb diferent context, situació, bagatge més ampli, certa maduresa adquirida, capacitat de decisió més plena i lúcida.

És dolorós quan llegeixo alguns articles i notícies que relacionen de forma directa un acte de suïcidi amb una problemàtica de salut mental. Crec, que no ajuda a la normalització ni des- estigmatització d’aquelles persones que pateixen algun tipus de trastorn mental, ni d’aquelles persones que han tingut algun intent de suïcidi al llarg de la seva vida. Totes les persones es posen al mateix sac i fan agafar encara amb més força aquest concepte anomenat estigma.

Òbviament en el suïcidi en l’edat adulta, també pot haver existit una negligència social, d’abandonament per part de les administracions, aquest ofegament constant del capitalisme on vivim. Per això en ocasions i en forma d’impacte sonor i visual, parlem d’assassinats i no pas de suïcidis.

També podem subcategoritzar un tipus de suïcidi en la tercera edat o en situacions de minusvàlua física/psíquica de força major i d’un grau molt elevat , que socialment es coneix com eutanàsia. Considero que eutanàsia i suïcidi, són dos conceptes que poden veure’s com antagònics, però alhora hi interrelaciono una semblança i proximitat.

Demanem normalització i parlar clar, però quan és així i es diuen les coses pel seu nom, ens venen les pors i posem etiquetatges de manera ràpida.

Posem un vàrem sobre allò que és comú o no, acceptem i validem quins pensaments són més acceptables que d’altres, quan penso que no hauria de ser així.

Si no volem filtres i treure tabús, hem de predicar el màxim possible amb el que diem. Fora pors, més educació, més prevenció. No realitat de suïcidis de números, en tot cas de tracte humà i realitat.

I tolerem i acceptem, les persones no suïcides, que aquesta decisió de suïcidar-se pot ser vàlida per a determinades persones. De fet, per més de les que ens pensem. I és així. Ho seguirà sent en moltes persones i crec que una de les feines més importants, és tenir clar, que no tot té solució ni resposta.

De vegades és així i ja està.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Aida, fa 14 dies

Tema complicat. Cada persona és un món, tant de bo puguessim adonar-nos dels moments crítics.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris