cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
24°

El capitalisme ja no ha de menester bona reputació

Una regla del capitalisme, de temps enrere, era que en un moment de gran activitat econòmica, l’Estat havia d’aplicar una forta política fiscal que, gràcies a l’estalvi inversor, representava, també, un superàvit pressupostari per mor que l’economia productiva donava a l’abast. En temps de recessió, el procediment s’invertia. L’Estat elevava la inversió pública i alliberava de càrrega la política impositiva, en un intent d’afavorir la recuperació de l’activitat econòmica.

A partir dels anys noranta del segle passat, aquesta política es va deixar de banda. Va ser durant l’auge de la gran activitat especulativa, financera i immobiliària, impuls que va coincidir amb la proclamació oficial de la dramàtica derrota dels comunistes. Descontrol de l’economia, ja d’un caràcter més neoliberal que el que tenia el capitalisme clàssic, que va provocar un gran dèficit pressupostari perquè els estats varen haver de rescatar els bancs arruïnats per mor dels préstecs impagats. L’excusa per al canvi de rumb va ser que el dèficit pressupostari era enorme i els neoliberals varen aprofitar la conjuntura per a determinar posicions. Propagaren la idea —avui en dia consolidada— que tot allò que provoca un augment del dèficit públic no servirà més que per empitjorar la recessió. En fi, l’enderrocament de l’estat de benestar.

En aquesta disjuntiva està instal·lada l’esquerra europea que es limita a administrar les institucions del capitalisme que ara ja només és neoliberal. Un capitalisme que no fa concessions, en el qual el paper de l’Estat, i de les institucions públiques derivades, està radicalment delimitat pel cànon establert, el que dicta la lliure empresa. Com que el mètode de l’especulació cobejosa està consolidat —el descontrol dels horaris laborals, per exemple—, tothom reconeix les dificultats que representen el nivell de desocupació, la mala qualitat de feina, les malalties laborals, les desigualtats de rendes, el progressiu aprimament de la classe mitjana, l’empobriment que creix... Tothom ho reconeix, però ningú no hi posa remei.

És clar que l’esquerra que gestiona les institucions predica que les coses haurien de ser d’una altra manera, fins i tot que ho podrien ser; el patiment de la gent alleugerit per la intervenció oficial, la de les administracions competents, si no fos perquè quan governen privatitzen serveis públics atorgats a empreses que exploten els treballadors, o capgiren el valor del programa electoral. L’Administració vaivereja, com si sempre hagués d’estar disposada a emplenar el protocol, s’hagués d’interposar entre els votants i el poder real amb l’objectiu d’entorpir la resolució positiva de les coses. Ja s’entén que el sistema fiscal hauria de ser progressiu i que, d’aquesta manera, afavoriria els serveis de la salut pública, el transport discrecional, el canvi de la política energètica, la dignificació de les prestacions i tota la pesca. El tema és, però, que el domini d’aquesta ideologia mai no es tradueix en una pragmàtica efectiva. Contràriament, fa la impressió que la llei adversa, la dels neoliberals, sempre s’acomoda a una infrangible adhesió, com si hagués de ser un beneplàcit implícit i unànime.

El problema més evident que tenen els governants és que els seus compromisos continuen estant a expenses dels excessos especulatius dels que sempre comanden, per exemple els dels hotelers que imposen consellers. Són aquells polítics i empresaris que, quan convé, declaren que ja no hi ha recessió però que no eviten que la depressió estigui estancada a causa del declivi de la capacitat adquisitiva de la gent, de les indefectibles retallades inversores, dels abusos de poder consolidats; tants que el capitalisme que ja només és neoliberalisme propaga la impressió que ja està en una fase de consolidació definitiva: la posició de no tenir el deure de professar una funció econòmica racional. Com que tothom sempre seguit demostra que no té cap alternativa, aquest capitalisme ja no ha de menester mantenir la bona reputació; tal és el seu domini absolut.

Ningú no concreta l’autocrítica, ni parla de la conveniència d’identificar les debilitats culpables i, sobretot, de posar-hi remei. Pot ser que tot sigui qüestió de coratge, d’obligar a prescindir del dèficit pressupostari, de forçar les institucions perquè intervenguin de bon de veres amb la intenció de donar suport, solvent i constatable, a les economies socials amb l’objectiu de combatre la pobresa i la precarietat, la depauperació de les ciutats. Per a solucionar el tema de la intervenció pública les institucions hauran de preservar la seva independència. Què ha de fer, sinó, l’esquerra per a superar la sensació d’embós? Si no reaccionen, l’establishment reaccionari acabarà per aconseguir el consens social necessari, definitivament. Hi són a prop.

Autocrítica és fer inventari del desastre social, d’allò que està bé i d’allò que és la causa de la injustícia, de quin és el motor d’una desigualtat que fa estona que ja no és incipient. Quines són les causes precises dels abusos impunes i, sobretot, posar-hi remei. D’aquesta manera hi hauria oportunitats per a una renovació creïble de l’esquerra. Un inventari dels dèficits actuals, inclosa, per cert, la indigència lingüística i cultural, perquè abans de posar-nos a lloar el cosmopolitisme i el mestissatge —així, com qui s’espolsa la nosa del requisit del català—, s’hauria d’analitzar qui gaudeix millor d’aquesta única democràcia possible —la trampa de l’ordre establert—; o determinar per a qui són de veres —qui en gaudeix—, les societats que se suposa que són obertes.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris