cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
23°

Els dos independentismes

A les eleccions europees de dia 26 hi ha dues opcions independentistes diferents, i les diferències entre elles obeeixen a tradicions específiques i a reflexions polítiques distants l’una de l’altra.

Dins les cabines de vot, podrem triar entre dues concepcions de la independència: la que la considera un instrument per assolir un estat amb uns valors concrets (posem per cas, els del socialisme) i la que considera la independència com una finalitat en sí mateixa: és millor ser no-dependents que dependents, i que el poble decideixi democràticament on s’ha d’ubicar el nou estat en l’eix dreta-esquerra.

La primera, la de la independència com a instrument, té més bona premsa entre els intel.lectuals d’esquerra perquè surt del marxisme: tot i que Rosa Luxemburg està contra tot nacionalisme, Lenin accepta aliar-s’hi si el resultat significa un progrés per al socialisme. Durant la guerra freda, moltes independències de països del tercer món s’aconseguiren a partir dels anomenats moviments d’alliberament nacional, d’inspiració marxista.

A Catalunya, després de Franco, l’independentisme instrumental, majoritàriament fascinat per l’esquerra abertzale basca, condicionà també la independència al model del futur estat: no valia la pena la independència si no era per a establir un règim socialista; no valia la pena la independència si no servia per acabar amb l’hegemonia de la burgesia.

Però com que aquest independentisme, mimètic del basc, acceptava la lluita armada i la violència, quedà absolutament desacreditat amb els atemptats de Vic, d’Hipercor, l’assassinat d’Ernest Lluc, etc.

Retornà, totalment renovat i, això sí, amb caràcter absolutament pacífic, amb les tesis de Carod-Rovira que servirien per justificar els dos tripartits. Eren l’anomenat “independentisme postnacional”, que no s’inspira directament en Lenin, sinó que es postula com a vehicle per assolir els objectius (generalment “progressistes”) de l’organització que el propugna (socialisme, ecologisme, igualtat de gènere, canvi climàtic, etc.). El referèndum d’Escòcia és un cas molt clar de l’èxit de les seves tesis: als barris obrers de Glasgow i Dundee, de vot tradicionalment laborista, el “sí” a la independència obtengué millors resultats que en territoris tradicionalment partidaris de l’Scottish National Party. Era perquè es considerava que la independència seria el millor instrument per alliberar-se de nous governs de Londres dominats pel thatcherisme o les seves resurreccions. A Escòcia s’eixamplà la base unint la independència als valors de l’esquerra. Al meu entendre, però, aquesta estratègia, que sentim cada dia en l’independentisme instrumental, té un problema perquè Catalunya no és Escòcia i al Principat, si actuam com a Escòcia, a més de sumar, restam. Amb el tripartit, ERC incorporà al govern el PSC i Iniciativa, però deixà a l’oposició 900.000 vots d’Artur Mas. Ningú no pot assegurar que la negativa a formar llistes unitàries no acabi en la repetició de l’experiència dels tripartits: pactar governs en clau de similituts ideològiques dreta-esquerra i no en clau nacional (independentisme-unionisme). Naturalment, aquest independentisme instrumental no sol estar per llistes unitàries ni per compromisos amb formacions que no comparteixen amb ell els valors que considera fonamentals.

L’altre independentisme, l’independentisme “estricte”, aquell que no té afegits aliens al propi independentisme, el trobam en el president Macià (fundador, el 1922, d’Estat Català, “partit independentista, interclassista i no dogmàtic”). I per si les diferències que intent explicar no quedassin clares, tenim que l’any 1925 Stalin es negà a donar suport als projectes de Macià “per manca de definició ideològica”.

Versions modernes de l’independentisme estricte són La Crida, d’Ángel Colom, de Jordi Sánchez, de Carles Riera, de Gabriela Serra, etc…, moviments com el Freedom for Catalonia, de Quim Forn, de Francesc Homs, de David Madí…i el sobiranisme tolerat per Pujol de les joventuts de Convergència (la JNC).

Aquest independentisme, avui encarnat pel president Puigdemont, també vol eixamplar la base, però ho vol fer d’una manera transversal i inclusiva. Per exemple, convidant tots els catalans a fer aportacions a la Constitució de la Catalunya del futur. Aquí no es demana que aquells que se senten andalusos o extremenys deixin de sentir-s’hi per ser catalans. No: sense abandonar la seva identitat se sentiran catalans perquè hauran contribuit a fer la Catalunya que volen; la seva Catalunya, que serà seva perquè l’hauran feta ells, perquè l’haurem feta entre tots sense demanar adhesions a cap ideologia concreta.

Independentisme instrumental versus independentisme estricte, socialisme versus nacionalisme, síntesi postnacional, discursos moderns per tornar, tanmateix, a allò que els vells sabem de sempre: que cal distingir entre l’ànima de Companys i l’ànima de Macià.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ||*||, fa devers d'un mes

Sigui "un instrument per assolir un estat amb uns valors concrets" sigui "una finalitat en sí mateixa", la independència d'una nació és un DRET IRRENUNCIABLE.

Valoración:8menosmas
Per Arnau, fa devers d'un mes

Vaja cabòries! Ara PSM, ara ERC, ara UM, ara Junqueres, ara Puigdemont... Més d'esquerres o més de dretes? Més socialisme o més independentisme? M'avorreix molt la retòrica. Quan s'ha de teoritzar tant, mala cosa.
Jo votaré Puigdemont només per una cosa, perquè és el vot que més odien els espanyolistes! La resta? Vuit i nous! Xerrameca!

Valoración:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris